Hipocresia a l'espanyola

Nou capítol de l'hipocresia espanyola en el seu màxim exponent.

Aquest migdia, els carrers de Madrid s'han omplert per protestar contra els atacs als campaments saharauis d'al-Aaiun per part del govern marroquí i per reclamar la llibertat del Sàhara i la retirada del Marroc d'aquell territori.

De nou, i amb aquesta ja van unes quantes vegades, un conflicte extern treu al carrer a tota l'esquerra progre espanyola que li agrada posar per la fotografia i per deixar clar que són els més implicats en la defensa dels drets dels pobles. Però quins pobles, senyors i senyores?

Estem amb el dret a l'autodeterminació de tots els pobles o estem hi en contra. No es pot apel·lar a aquest dret en uns casos i negar-ho en altres. Si és un dret, l'és per a tothom per igual. Les mitges tintes només demostren una cosa: una gran hipocresia.

Si fins i tot, hi han assistit membres del PP, UPyD! Si us plau, que no em facin riure. Que es treguin tots aquesta mascareta de demòcrata celestial i de progre, i que mostrin la seva veritable faceta. Aquella que quan es parla de Catalunya abaixen la mirada i callen. O aquella que quan es parla de Catalunya és per negar-li tots els drets que ara reclamen per al Sàhara.

M'agradaria veure a tots aquests amb senyeres i estelades a la mà, cridant "Catalunya lliure" o "Prou ocupació espanyola".

Estan a favor del Sàhara per pura imatge de cara la galeria. No volen que el Sàhara sigui independent, volen sortir a la foto del diari de l'endemà per a remarcar la seva imatge progre i multicultural. Res més. De cara, són solidaris amb el Sàhara, i d'esquena, són còmplices de l'ocupació i l'opressió espanyola de la nostra terra.

Pura hipocresia. Hipocresia a l'espanyola.

Empresonar idees

Alguns el volen empresonar per això:

Per mi, només té un nom: Estat d'excepció.

Més enllà de l'independentisme

Sí, més enllà de l'independentisme hi ha vida. En aquest país, a vegades, sembla que la independència ho sigui tot i no existeixi res més. I són molts els i les independentistes que es perden, enrocats en aquesta posició.

No ens hem d'autoenganyar: la independència no ens arreglarà tots els problemes. Ens en solucionarà uns quants, sí, i el primer l'opressió nacional que patim com a poble. Però la independència no és el remei màgic que curi tots els mals que patim, ni totes les injustícies que es donen en l'actualitat.

La independència ens podrà possiblitar gestionar els nostres recursos i ser sobirans en les nostres decisions (bé, això s'ha de veure encara), però que aquest objectiu no ens cegui tota la resta.

El dia 1 després de la independència no haurà desaparegut la injustícia social, la problemàtica de l'habitatge, ni la pèssima distribució de la riquesa. Ni desapareixeran els pobres del nostre país, ni tindrem plena ocupació, ni la banca deixarà d'especular. Ni l'homofòbia haurà acabat, ni les dones cobraran el mateix que els homes, ni la corrupció acabarà.

Per això hem de seguir treballant, aquí i ara, des de dins del sistema, des de tots els àmbits (moviments socials, sindicats, estudiants...) per construir una societat millor i així, el dia de la independència ja tinguem molta feina feta.

Per això, els de l'esquerra independentista ho tenim clar. Independència i socialisme. No som d'esquerres. No som independentistes. Som d'esquerres i independentistes, i un no té sentit sense l'altre.

"Dibuixarem no sols la ratlla al mapa,
també l’esbós d’un canvi més profund:
començarem així una nova etapa,
ningú allà baix, ningú allà al capdamunt."

Santiago Sierra, art coherent

"Estimada señora González-Sinde,

Agradezco mucho a los profesionales del arte que me recordasen y evaluasen en el modo en que lo han hecho. No obstante, y según mi opinión, los premios se conceden a quien ha realizado un servicio, como por ejemplo a un empleado del mes.

Es mi deseo manifestar en este momento que el arte me ha otorgado una libertad a la que no estoy dispuesto a renunciar. Consecuentemente, mi sentido común me obliga a rechazar este premio. Este premio instrumentaliza en beneficio del estado el prestigio del premiado. Un estado que pide a gritos legitimación ante un desacato sobre el mandato de trabajar por el bien común sin importar qué partido ocupe el puesto. Un estado que participa en guerras dementes alineado con un imperio criminal. Un estado que dona alegremente el dinero común a la banca. Un estado empeñado en el desmontaje del estado de bienestar en beneficio de una minoría internacional y local.

El estado no somos todos. El estado son ustedes y sus amigos. Por lo tanto, no me cuenten entre ellos, pues yo soy un artista serio. No señores, No, Global Tour.

¡Salud y libertad!"

Aquesta és la carta que ha enviat l'artista Santiago Sierra a la ministra de Cultura espanyola, González Sinde. L'artista ha rebutjat el Premio Nacional de Artes Plásticas i, en conseqüència, els 30.000€ que suposava el premi.

Sincerament, no coneixia l'artista fins avui i he estat llegint en què consisteix la seva obra. Obres basades en la protesta contra el sistema injust actual, contra el poder abusiu, contra la banca... Totes elles, per tant, amb un fort contingut social i reivindicatiu.

És per això que ha rebutjat el premi, per pura coherència amb els seus actes, amb les seves obres. I realment, em trec el barret. No tothom, i menys artistes, un col·lectiu sempre menyspreat a nivell de subvencions, es nega a acceptar 30.000€ de premi. Poca gent hi ha així de coherent en aquesta vida!

Chapeau Santiago, chapeau!

Vostè és el que no serveix!

"Los movimientos de Batasuna no sirven ni valen"

Paraules de Jose Luis Rodríguez Zapatero, l'home que hauria de gestionar el procés de pau a Euskal Herria, i que es dedica a girar, reiteradament, l'esquena a tot intent de superació del conflicte.

Batasuna ha repetit, per activa i per passiva, que aposta per un procés democràtic sense cap mena de violència. Han afirmat, fins i tot, cosa que mai havien fet abans, que la violència d'ETA, la kale borroka i les extorsions no tenen cabuda en el procés que han engegat. Han signat acords multilaterals amb altres formacions sota les condicions de rebuig a tot tipus de violència. Han declarat la seva intenció de superar el conflicte polític mitjançant una negociació pacífica, regida pels principis Mitchell. Han demanat a ETA una treva amb caràcter indefinit i incondicional, que pugui ser verificada internacionalment.

Però tot això no serveix de res, oi?

El que no serveix de res és l'actitud de l'Estat i dels agents polítics espanyolistes que es neguen a reconèixer els passos que està donant l'esquerra abertzale per a la pau. Una actitud altiva i prepotent que només serveix per perpetuar una situació de violència i repressió a Euskal Herria.

No serveix de res tot el que està fent l'esquerra abertzale?

Jo només sé que ara a Euskal Herria l'únic que continua amb la violència és l'Estat espanyol, que segueix perseguint idees i projectes, amb repressió, presó i tortures.

I malgrat tot, malgrat tot guanyarem!

El segle XXI segueix sent homòfob

Tothom fa veure que és molt progressista i obert de ment, però a l'hora de la veritat vivim en un món plagat d'homofòbia repugnant.

Avui li ha tocat al senyor Berlusconi, ja reincident en aquest tipus de declaracions, que, "ni corto ni perezoso" com dirien en castellà, ha deixat anar: "Val més ser un apassionat de les noies guapes, que ser homosexual". I així de tranquil s'ha quedat l'home.

Però no, no és cosa d'en Berlusconi aquesta actitud homòfoba, cada dia, si sabem parar bé l'orella i obrir bé els ulls, trobarem multitud d'actituds contra els homosexuals.

Que se senti a tort i a dret com li diuen "maricón" a algú en sentit despectiu, com si ser homosexual comportés una connotació negativa inherent; la típica frase de "maricón l'últim!" n'és només un exemple. Que a dia d'avui, el fet que una persona sigui homosexual encara desperti murmuris i burles. O que encara hi hagi vigents lleis contra els homosexuals en molts països.

Però també en el món de la política catalana. Que aquest diumenge vingui a Barcelona, el major homòfob del món, el Papa, i aquí ningú s'enrecordi que, no fa tant, va tractar els homosexuals de malalts mentals o d'amenaça mundial. O que un polític que s'asseu actualment al Parlament català, en Duran i Lleida, defensés els locals que tractaven l'homosexualitat com a una malaltia curable.

Amb el canvi de segle no vam deixar enrere l'homofòbia. El segle XXI segueix sent homòfob. Haurem d'esperar molts anys més per aturar aquesta discriminació?

L'ONU es posiciona contra el bloqueig a Cuba

L'Assemblea General de l'ONU va posicionar-se ahir 26 d'octubre, per dinovè cop, a favor de l'aixecament del bloqueig que manté els Estats Units sobre l'illa de Cuba, des de l'any 1962.

Dels 192 països que integren l'ONU, 187 han votat a favor d'eliminar bloqueig, 3 han s'han abstingut (Illes Marshal, Palao i Micronèsia) i 2 han votat en contra d'aixecar-lo. Curiosament, quan he llegit quins han estat els dos països que han votat en contra, no m'ha sorprès veure-hi escrits els noms d'"Estats Units" i "Israel".

M'ha fet gràcia fer el càlcul percentual que aquestes dades signfiquen. El 92'7% dels integrants de l'ONU creuen que el bloqueig dels Estats Units hauria d'acabar. Són dades que funcionarien com a mesura de pressió definitiva per a qualsevol país del món, però no pels EUA. Dinou resolucions totalment obviades per part dels nord americans, davant una situació que ja salta a la vista de tothom.

No té sentit que, 48 anys després, l'estat nord americà continuï amb aquest embargament, que començà com a reacció a les decisions preses després de la victòria de la revolució liderada per Fidel Castro contra la dictadura de Batista, i que ha perdurat fins ara, com a mesura de força per part dels EUA, però sense cap argument lògic que la legitimi.

No trobo més enllà de l'orgull propi (patriòtic gosaria dir), cap altra explicació per a sustentar aquesta decisió presa en unes condicions i en una època molt diferents a l'actual. No sé si és que Estats Units es pren això com un partit entre l'illa cubana i els nord americans, com una confrontació entre models o entre persones.

Però més enllà d'això, no hi trobo cap mena de lògica a aplicar als cubans tot aquest reguitzell de prohibicions i imposicions. I no ho dic jo, ho diu l'ONU!

Ve el Papa! Qui dius que ve?

D'aquí deu dies, la ciutat de Barcelona es paralitzarà per rebre el Papa Benet XVI.

L'Ajuntament es gastarà un dineral en preparatius per l'esdeveniment i en seguretat pel pontífex. Els col·lectius catòlics preparen, amb excitació i impaciència, la seva rebuda. Els polítics només fan que valorar la importància que té la imatge que es projectarà de Barcelona, bla bla bla. Avui he vist que, fins i tot, al facebook, molts joves s'estan mobilitzant per a rebre'l com cal.

Però tenim idea del que significa el Papa? Tenim la més mínima idea de què és el que ha fet aquest senyor? Tenim idea del que es comet a la seva sagrada Església? Realment es mereix que el rebem com ho faran el proper dia 6?

Mireu aquest documental i responeu vosaltres mateixos les preguntes:

(Part 2, 3 i 4)

Jo tampoc t'espero.

Immigració al punt de mira

Quan les coses van mal dades, els immigrants, els que més reben, com ja és costum al nostre país.

Una enquesta de RAC1 mostra que la principal preocupació dels catalans és l'economia, seguida de la immigració. Alhora, la majoria dels enquestats creuen que la immigració és perjudicial pel país i que el padró hauria d'estar vetat als immigrants en situació irregular. Així, tot d'una tacada i em quedo tan ample.

Em pregunto si aquesta gent, els enquestats, que s'atreveixen a criminalitzar i condemnar d'aquesta manera al col·lectiu immigrant, s'ha parat a analitzar la situació com cal? O simplement el més fàcil davant les dificultats és carregar al mort als més febles i així lliurar-se de responsabilitats? O potser es creuen que la immigració ve aquí per pur plaer? Potser no s'han qüestionat que venen aquí perquè a casa seva es moren de fam, i que potser nosaltres, en això, hi tenim certa responsabilitat.

I mentrestant, l'extrema dreta (PP i PXC) aprofiten el descontent general amb la immigració per treure'n rèdit polític. Posicions xenòfobes i racistes que haurien de provocar-nos fàstic a tots, però que aquí, per contra, desperten afinitats.

S'ha d'abordar el tema de la immigració, no podem girar la vista a un fet palpable a les nostres vil·les i ciutats. Però no crec que la solució sigui la criminalització i les prohibicions.

Perquè posats a queixar-nos, jo em podria queixar perquè un madrileny o un alemany treballi a Catalunya, oi? Està robant llocs de treball a catalans, no? O és que ha de ser negre o musulmà per poder-me queixar?

Vés que no sigui qüestió de prejudicis tot plegat.

Democràcies de fireta

Em repeteixen que sóc jove, que encara he de viure molt. Que he d'aprendre. Que em cal viatjar. M'ho diuen i m'ho repeteixen, però jo ho tinc ben clar.

I no tinc cap problema en dir-ho: tenim una democràcia de fireta.

Així ho crec fermament: el sistema de democràcia representativa (electiva, li diria jo) no funciona. Bé, sí que funciona, funciona per defensar els més forts davant les reclamacions dels més dèbils. Funciona per perpetuar la subordinació dels pobles a la lògica neoliberal que impera a la nostra estimada Unió Europea. La subordinació de la democràcia als mercats capitalistes.

Només cal mirar què està passant aquí al costat, a l'altre vessant dels Pirineus. En Sarkozy vol aprovar una reforma de les pensions, propòsit que a dia d'avui ha aconseguit, peti qui peti.

I té tot el país al carrer, dia sí i dia també. Al carrer per reclamar i protestar contra aquesta reforma, per reclamar una alternativa o, encara que sigui, prendre part de la política que es dugui a terme. Que la política es basi en la participació activa del poble.

I és que quelcom no funciona com cal, quan l'aprovació de la reforma es dóna dies després de la cinquena vaga general. Quelcom no va bé. I parlo de França com podria parlar de l'Estat espanyol. L'únic que allà els sindicats els tenen més ben posats, sembla.

Es pot saber qui representa Sarkozy, quan, en realitat, la gran majoria de la població francesa està contra de la reforma que vol fer?

No n'hi ha prou amb anar a votar cada 4 anys i escollir un suposat representant, perquè això no garanteix una democràcia real. Si entenem la democràcia com un sistema polític on el poder de decisió estigui situat en els i les ciutadanes.

Que no ens enganyin amb democràcies fictícies.

Hem d'apostar per una democràcia directa, descentralitzada per barris i vil·les, on s'escolti la veu del ciutadà de forma propera i entenedora. On les decisions siguin preses en conjunt, amb diversitat d'opinions i visions, amb dret a opinar i votar.



Per cert, parlant d'això, la CUP de Barcelona el dia 6 de novembre enceta el procés participatiu per a elaborar el programa electoral per a les properes eleccions municipals. L'exemple d'una política diferent.

Independentistes hipòcrites

Quedi clar de bon començament que ni comparteixo ni em semblen encertades les estratègies que estan duent a terme tant Reagrupament com Solidaritat. No crec que sigui necessari, ni bo, unir-nos tots els independentistes sota unes sigles concretes i deixem de banda tot el programa econòmic i social que puguem tenir. No crec que la qüestió nacional hagi de tapar i fer oblidar la qüestió social.

Però bé, tant Reagrupament com Solidaritat, s'han ventat durant els últims mesos de reunir el vot independentista de forma transversal i, alhora, d'aportar una regeneració democràtica a la política catalana. Molt bones paraules, molt bons propòsits.

Perdoneu-me que me'n rigui d'això últim, lo de la regeneració democràtica.

Mentre que aproximadament el 90% de la militància d'aquests dos partits, (no oblidem que els militants són els subjectes que articulen la democràcia) aposta per la unificació de les dues candidatures, els líders de les formacions, que no paren d'apuntar-se a regeneracions democràtiques i històries vàries, fan cas omís d'aquestes reivindicacions.

Ja em perdonareu, però això de democràtic no en té res. Bé, i ben mirat, la unificació del vot independentista tampoc l'han aconseguit. Per tant, ni unificació independentista, ni regeneració democràtica, llavors què volen aportar-nos, senyors?

No ho sé, tant Laporta i tant Carretero em cansa. Sobretot quan m'adono que l'únic que venen és fum.

Les llengües en la globalització i el món 2.0

Interessant conferència de Vicent Pardal sobre "Les llengües en la globalització" dins del projecte Gipuzkoa 2.0 de la Diputació de Guipúscoa. Dóna les claus per adaptar-se a aquest món 2.0. Ens argumenta la importància que tota llengua aspiri a ser una llengua global. Aquest fet s'aconsegueix des de les noves tecnologies, malgrat això ens recorda que no s'ha de deixar de banda el porta a porta i l'ús de la llengua al carrer, car una llengua sense ús social és una llengua morta.

Qui ens havia de dir que l'islandès, amb 300.000 parlants, té l'índex més gran de digitalització mundial i la que millor està preparada per al món digital. La llengua catalana a Internet i el món digital està bastant ben posicionada al ser una de les 40 "llengües google" i la gran comunitat catalana darrere (en blocs, webs, .cat, viquipèdia). Tanmateix, també cal recordar que per culpa del cercador google sovint es primen webs d'altres llengües per sobre del que podria ser la teva llengua materna; malgrat aquest efecte és pot minimitzar i combatre'l, configurant-te'l i navegant en català.

Volem viure plenament en català!

Extret del bloc de'n Vicent Pardal "Les llengües en la globalització".

Ensorrem les seves mentides

Els polítics porten dos dies argumentant la violència dels cossos policials, durant la jornada de vaga del dimecres, dient que només ho fan per evitar i prohibir les actituds violentes dels vaguistes i manifestants.

He trobat un vídeo que desmenteix aquesta mentida que ens volen vendre. Un vídeo que mostra les imatges de les càrregues policials a la ciutat de València durant el dimecres passat.

Que no ens enganyin.

Espai públic? Sí, però de debò!

Un canvi de model. Això és el que molts reclamem per al nostre món. Però també per a la nosta ciutat. O almenys això penso jo. Un canvi de model, on el ciutadà sigui l'eix vertebrador al voltant del qual, la ciutat giri. Una ciutat adatapada a la persona que hi viu, i fomentant la convivència entre ciutadans i ciutadanes, fomentant la interacció entre els individus, lluny de l'actual model d'atomització i privatització que vivim.

En aquest context, demanem un espai públic per a les persones. Un espai públic que sigui el que el seu nom indica: públic. De les persones. Potser les reclames polítiques i socials de la no privatització de l'espai públic, la socialització dels espais, no s'entenen des de la majoria de sector de la societat. Però en el fons no estem demamant res de l'altre món.

Avui, he anat amb uns amics a una instal·lació esportiva, oberta a tothom, que hi ha prop de Gràcia, érem unes 30-40 persones gaudint plegats d'uns partits de futbol, un bon matí de dissabte. Catalans i extrangers, petits i grans, tots iguals, sense cap condició d'admissió.

Això, pot ser un exemple del que volem. Que el que és de tots, sigui de tots i per a tots.

Volem instal·lacions esportives obertes a tothom, volem poder gaudir de la cultura al carrer (perquè no se li poden posar traves a la cultura), volem poder fer assemblees al carrer, volem poder gaudir d'un vespre amb els amics asseguts a una plaça o un parc, volem acabar amb les traves legals per poder fer les nostres festes al carrer, volem fer actes a les places i carrers de les nostres vil·les, volem que l'espai públic no es privatitzi per a usar-lo uns pocs, volem un espai públic obert als ciutadans tot el dia (no com la Plaça de les Dones del 36, a Gràcia)...

En definitiva, volem que el que és nostre sigui, realment, per a nosaltres. I quan dic nosaltres no hi poso límits, no hi poso noms, no hi poso sigles. Tots.

Autogestionar l'espai públic, que siguin les persones que decideixin què fer-hi i què no fer-hi al nostre espai. Això, és el que volem.

29-S: Frases cèlebres (V)

Crec que a gran part de l'opinió pública se'ls ha oblidat el que és una vaga i l'objectiu que persegueixen els vaguistes:

"Quan els treballadors fan vaga, no és que no vulguin treballar, sinó que volen fer-ho en millors condicions."

Francesc Layret i Foix (1880-1920)

-------------

No hi ha fruits sense sacrifici i lluita. Si no hi ha aquesta predisposició més val no fer res.

"Sense lluita no hi ha progrés. Aquells que diuen estar a favor de la llibertat però menyspreen l'agitació política són persones que volen collir sense haver sembrat, volen la pluja sense el llamp i el tro, volen l'oceà sense l'horrible estrèpit de les seves cabaloses aigües. "

Frederick Douglass (1818-1895)

Cites extretes de l'article del bloc de la Sàpiens "Vaga general, un moment històric" de Jose Manuel Rúa.

29 - S: Per la seva seguretat

Des del novembre del 2008, totes les divisions dels mossos d'esquadra, com els antiavalots, estan obligats a dur el número d'identitat professional a la banda dreta dels seus uniformes, excepte, en el seu uniforme de gala. Tanmateix, això no es compleix mai i per cada 1 que el duu, 100 no el duen. En el cas dels antiavalots és missió impossible trobar-ne, perquè tots se'l treuen abans de sortir a fer allò que els fa trempar, que es carregar. Ahir no va ser cap excepció i després de fer-nos companyia com a gossos que són durant tot el piquet informatiu pels carrers de Barcelona, no va haver forma de veure'n cap ni un amb l'identificador visible.

Ells ens acusen d'infringir la llei però ells són els primers en no complir-la.

Ells tenen la potestat d'identificar-nos quan els plagui, però nosaltres no ho podem fer al infringir ells la llei. Si els hi demanes, se'n riuen de tu.

Ells poden auxiliar els seus companys, però quan un estudiant jeu a terra pels pals de la brutalitat policial se'ns aparta a cops de porra.

Ells també provoquen, però després se'ns acusa de ser els únics provocadors.

Ells ens poden denunciar, però nosaltres no podem diferenciar als mercenaris amb casc, porres i escut.

Però la resposta és fàcil, el vestit de gala dels antiavalots és l'uniforme amb el que es senten més còmodes, amb aquell que carreguen carreguen contra estudiants, okupes i classe obrera. I tal com diu la cançó d'Igitaia: "les osties us fan trempar, la sang us la posa dura i arribeu al orgasme total, quan practiqueu la tortura".

Tancat per vaga!

Avui, aquest blog fa vaga. Demà tornarem amb més lluita bloguil.

Salut i revolució!

Rere la cortina

Tothom diu que els polítics són uns mentiders i que no es mereixen ser votats, però al final guanyen els de sempre.

Tothom diu que els bancs són uns lladres, que no fan més que robar als ciutadans. Però tothom té la seva llibreta al banc.

Tothom crida que els sindicats majoritaris (CCOO i UGT) no representen els treballadors i que venen els seus interessos al millor postor. Però, a Catalunya, el 90% dels treballadors, que ho estan, estan afiliats a aquests dos sindicats.

Tothom clama al cel contra les reformes socials aplicades per Zapatero. Però després tots cauen al seu "voto útil".

Tothom sap que les reformes venen imposades des de la Unió Europea. Però quan dius que la solució seria sortir-ne, et titllen d'antisistema.

Tothom enten que la reforma laboral és un atac als treballadors. Però busquen mil i una excuses per demà no fer vaga.

Tothom voldria que el dret a l'habitatge fós un dret real i palpable. Però a la que poden, treuen benefici propi amb l'habitatge.

Tothom es queixa que la classe política està allunyada de la ciutadania. Però quan hi ha exemples de democràcia real, hi van els quatre de sempre.

Tothom es queixa del preu del transport públic a Barcelona. Però a la manifestació de gener no vam arribar ni a les 2000 persones.


Tothom parla, parla i parla. Però a l'hora de la veritat, ningú es mou del seu lloc. Fàcil i gratuït és obrir la boca per protestar. Parlar, parlar i parlar; actuar? Els antisistema de sempre, oi?

Okupen un edifici per a promoure la vaga del 29-S

Brutal l'acció d'ahir dels de l'Assemblea de Barcelona! No podia imaginar millor manera de promoure la vaga del proper dimecres!

Al final de la manifestació convocada per aquella tarda, es va okupar l'antic edifici del Banco de Crédito Español, situat al bell mig de la Plaça Catalunya. Un nou espai alliberat que vol esdevenir el centre logísitic de la dinamització de la vaga del 29-S.

Ho estem aconseguint, estem començant a donar-li la volta a aquesta vaga, estem fent-la nostra. I l'edfici okupat en plena Plaça Catalunya és una de les millors maneres de deixar-se veure i deixar clar què es vol i què es reivindica. Que tothom vegi que volem una vaga dels treballadors, no dels 2 sindicats que firmen els acords amb el Govern.

Un 10 per l'acció! Sí, senyor!

En català a Kobenhavn!

Arribar a l'aeroport de Kobenhavn (Copenhagen), anar cap a una de les màquines d'auto-check in per a imprimir els bitllets del vol de tornada a casa, i trobar-te amb aquesta imatge no té preu. De debò que no té preu!

Em trec el barret davant de SAS (Scandinavian Airlines System) per utilitzar el català. Me'l trec!

Espero que dintre d'uns anyets aquesta imatge no em sorprengui gens ;) Bé, ja posats, que el meu bitllet tingui com a destinació: Barcelona (Catalunya), no?





Ah, per cert, si canviaves la companyia i triaves Iberia (que és espanyola, sí), no et donava l'opció del català... Ben estrany, no? Amb la patxoca que fa la senyera allà enmig!

El socialisme del segle XXI, reflexionem-hi (I)

Aquests dies m'estic llegint el llibre "El socialisme del segle XXI" d'Heinz Dieterich. Un llibre prou interessant que intenta posar les bases del que hauria de ser la transició des de l'actual sistema capitalista cap a un nou sistema socialista. Tot això, basant-se en l'experiència que s'està visquent a Veneçuela.

El capítol més interessant d'aquest llibre es titula: "El socialisme del segle XXI en preguntes i respostes". En aquest capítol l'autor intenta desenvolupar els principals eixos del que hauria de ser la readequació del socialisme al nou segle, en un format interessant de pregunta-resposta.

Aniré comentant fragments d'aquest llibre que em puguin semblar interessants, per fomentar una mica de visió crítica i reflexió (i qui sap si fer-ne d'aquest bloc un espai petit de reflexió entre els pocs lectors que tenim ;)).

Una d'aquestes preguntes - resposta que em va semblar remarcable és aquesta:

"22. L'equivalència: garantia de justícia econòmica?

(...) La segona reflexió fa referència al problema del treball simple i treball complex. Marx entenia per treball complex un treball que requeria major coneixement productiu i educació formal que un treball simple. Seria vàlid per al treball d'un enginyer comparat amb el d'un tècnic. En els països del socialisme històric es tracta de resoldre aquest problema i es paga pel treball complex més que pel senzill, posem 1.000 dòlars per tècnic i 1.300 per l'enginyer. Una solució d'aquest tipus seria inevitable també per al socialisme del segle XXI en les seves primeres fases.

(...) Aquesta diferència d'ingrés d'un director de banc i la persona de la neteja del banc, la justifiquen am la seva major preparació (estudis) i aquesta suposada capacitat en el treball. Recentment, un alt funcionari veneçolà va dir que com era possible demanar que un neurocirurgià guanyés el mateix per 40 hores de trebal que una persona encarregada de la neteja. Doncs sí, és possible, i no només possible sinó raonable, si tenim present que a part de la formació professional, hi ha altres característiques a tenir present com la perillositat, la responsabilitat, la duresa del treball i la utilitat per a la societat.

Suposem que a Caracas hi ha 50 neurocirurgians que salven uns centenars de vides cada any amb les seves intervencions; però quantes vides salven el personal de neteja a Caracas anualment, en impedir amb el seu dur i perillós treball amb materials tòxics i patògens que hi hagi epidèmies a la ciutat? O, per què un docent universitari ha de guanyar més diners que un miner que arrisca la seva vida tots els dies de la seva vida en una feina extremadament dura i perillosa en el trenc? (...)"


És evident que millora la situació actual de distribució de sous, on uns guanyen més del que mereixen i altres menys del que haurien de rebre, però, és realment una retribució justa aquest model que proposa l'autor? Es pot basar un sou només tenint en compte el nombre d'hores necessitades per a fer el treball? No hem de tenir en compte la formació anterior, necessària per accedir a la feina retribuïda? Seria possible que els treballadors acceptessin aquest model avui en dia?

Reflexionem-hi!

"Salvados" no podrà anar a Veneçuela

Perquè cal dir-ho tot.

No m'amagaré d'estar totalment a favor del canvi que s'està duent a terme a Veneçuela, sóc el primer en dir-ho ben alt. I seré el primer que denunciarà les campanyes d'intoxicació i desprestigi de la revolució bolivariana, sobretot aquí a l'Estat espanyol.

Però també cal denunciar, i així ho faré, totes les actituds denunciables del govern veneçolà. I avui m'he trobat amb aquesta notícia.

En resum, que el Follonero volia gravar un programa de "Salvados" a Veneçuela, i se li ha denegat l'entrada amb l'argument de la necessitat d'un visat, que des del primer moment els van dir que no era necessari.

Desconec com funcionen els tràmits que calen fer per a gravar un programa a Veneçuela, però segons explica la productora "El Terrat", tot indica que, o bé hi ha hagut un malentès, o que al Govern veneçolà no li interessava que "Salvados" gravés al seu territori.

Espero que tot acabi bé, i "Salvados" pugui anar a gravar a Veneçuela perfectament.

Sinó, compte senyor Chávez, no sigui que estiguem traint els principis de la Revolució. I això, és totalment denunciable.

Reutlització de diaris i revistes al metro

A vegades, fins i tot a TMB tenen bones idees :)

No valen excuses, el 29-S a la vaga!

Sí, jo també penso que els sindicats majoritaris han deixat d'actuar per les treballadores.

Sí, jo també crec que els sindicats s'han convertit en una institució més de l'aparell polític de l'Estat. Sí, crec que han perdut aquell caràcter reivindicatiu que havien de tenir.
També crec que s'han allunyat del que hauria de ser el seu lloc, prop de la classe treballadora.
Crec, també, que el fet de rebre importants subvencions del Govern els hi treu credibilitat.
Que repetides vegades han venut els interessos de la classe treballadora al més bon postor, també ho penso.
Que han fet aquesta vaga general tard, i per netejar la seva imatge de cara enfora, sí, també.

Però la vaga del dia 29-S va més enllà. Hem de mirar més enllà dels sindicats., és la classe treballadora la que ha de sortir al carrer, la que ha de prendre els carrers per reclamar el que ha de ser seu. Hem de valorar i encarar aquesta vaga com un pols treballador-Estat, democràcia participativa-decret, treballadors-patronal, drets socials-injustícia social, justícia social-abús del capital...

Hem de ser capaços d'actuar a banda d'UGT i CCOO. Hem d'aconseguir autogestionar una lluita contra la reforma laboral, contra les retallades, contra la injustícia socials i laboral. Hem de ser capaços i apostar per fer-ho.

No valen excuses. Tenim l'alternativa de canviar-ho, de donar-li la volta. Podem i volem ser els protagonistes d'aquesta vaga general. Podem tombar la reforma laboral, si és el que volem. Només cal sacrifici i actitud.

Fem de la vaga general, el primer punt d'un calendari. Un calendari de les treballadores i per a les treballadores.

Un calendari anticapitalista.

Té collons la cosa

Fa uns dies, el Govern aprovava una llei que pretenia regular el nivell de català dels professors universitaris que demanessin plaça fixa a alguna de les universitats catalanes arreu del principat. Una mesura que equiparava legalment la situació del català i castellà a la universitat.

Ho feia enmig d'un clima d'agressions a la llengua, que va tenir el seu punt àlgid amb la sentència de l'Estatut. I, com no podia ser d'altra forma, les veus espanyolistes i conformistes van osar el crit al cel contra aquest atac a la llibertat personal, a que no ells no farien cap examen, etc etc etc.

Doncs avui, senyors, a la universitat, tot just començar la classe que em tocava, el professor se'ns ha comentat el següent:

"Com ja passa a vegades a la universitat, aquest quatrimestre tenim en aquest grup a un alumne alemany i m'ha demanat si podria, d'avui en endavant, fer la classe en castellà per a que pugui entendre bé el que explico. Per tant, a partir d'avui, farem la classe en castellà."

Instantàniament, se m'han anat formulant preguntes al cap.

Si jo vaig a Alemanya d'Erasmus, no tinc el deure d'aprendre l'alemany, ni que sigui per entendre el que em diuen?
Si jo anés a la Catalunya Nord a la universitat i demanés al professor que m'imparteixi la classe en català, ho faria o passaria de mi?
Té dret un sol estudiant a canviar l'idioma de tota una classe sencera?
No sabia, aquest alumne, que venia a un país que té llengua pròpia ique, per tant, ha d'aprendre per anar a la universitat en condicions?
He d'aguantar tota una assignatura en castellà perquè un noi alemany no li dóna la gana d'aprendre el català?
A un professor que imparteixi en castellà les seves classes, podria dir-li que no entenc el castellà i que es passés al català? No em prendrien per un separatista i poc considerat amb la resta de l'alumnat?
No lloaven tant la llibertat de càtedra els professors universitaris? Per què canvien de llengua per un sol alumne, llavors?

Perdoneu, però jo ja no entenc res. O potser entenc massa, vés a saber.

Ah, i jo em canviaré de grup, és clar. A la universitat, en català!

29-S, vaga general? Vegem-ho!

Contra les agressions del capital, el 29-S VAGA GENERAL!

La CUP a l'Ajuntament de Barcelona

La CUP de Barcelona es presentarà a les eleccions municipals de l'any vinent. Aquesta va ser l'excel·lent notícia que van donar els membres de la candidatura de la capital catalana la setmana passada. L'aposta per un model de ciutat alternatiu, lluny de la ciutat-aparador que és ara, optarà a entrar a l'Ajuntament a les eleccions de l'any que ve.

La fita és ben complicada, no ens enganyarem, ja que fan falta un 5% dels vots per entrar al consistori, xifra que suposa un gran nombre de sufragis, i és ara quan cal treballar per a extendre l'aposta de la CUP a totes les barcelonines, i fer-ne partíceps d'elles.

En els propers mesos, la CUP de Barcelona durà a terme l'elaboració del seu programa marc propi per a les eleccions de l'any que ve. Un procés d'elaboració obert a tots els ciutadans que vulguin col·laborar-hi, de manera horitzontal i participativa.

Ja han sortit els primers cants de sirena per part de membres del consistori, en concret, d'ERC. Unes propostes que ja han estat rebutjades per part de la CUP, ja que creuen que ERC és còmplice del model de ciutat actual, al qual la CUP s'hi oposa frontalment.

És molta la feina a fer d'aquí al 22 de maig, dia de les eleccions. Però una cosa és ben clara: jo podré votar convençut.

Amunt la CUP de Barcelona!

Passos per a un procés irreversible!

Ja fa unes setmanes, una declaració d'ETA sacsejava el panorama polític i social basc, així com el panorama polític de l'Estat espanyol. I és que l'organització armada declarava un alto-el-foc indefinit.

Una declaració emmarcada clarament, dins del procés iniciat ja fa gairebé un any per l'esquerra abertzale amb la declaració d'Alsasua, la declaració de Brusel·les i ratificades, ambdues, en l'acord estratègic entre l'esquerra abertzale i EA. Un procés obert a altres formacions i àmbits socials i sindicals, que preté obrir un procés democràtic per a Euskal Herria.

Les reaccions a la declaració d'alto-el-foc no es van fer esperar. I la majoria d'elles, com no podia ser d'altra manera, intentaven restar importància a la decisió de l'organització i remarcaven que allò no tenia cap mena de validesa. D'altra banda, sectors abertzales i, alhora, sectors de la comunitat internacional, no s'estaven de remarcar la importància d'aquesta decisió, que obre un nou escenari polític al País Basc.

Ara per ara, les coses estan clares. Com ja van dir en declaracions els portaveus de l'esquerra abertzale, la pilota és al terrat de l'Estat espanyol i encara no ha mogut un dit que favoreixi la resolució del conflicte i que obri un nou procés de diàleg.

Lluny d'això, com vam poder llegir ahir als diaris, continuen amb la seva política repressiva i agressiva contra tots els sectors abertzales. O com, el passat cap de setmana, l'Audiència Nacional va prohibir la manifestació pels drets civils i polítics bascs.

Sóc optimista, sí. El procés ja no té marxa enrere. Allò que començava fa un any com a un procés en potència, poc a poc, pas a pas, està passant a ser real. Els passos per ara els han donat només els d'una banda de la taula. L'altra segueix intentant treure partit del mateix pastís de sempre.

I malgrat tot, malgrat tot guanyarem!

Gràcia Decideix, seguim seguim!

Amunt Gràcia Decideix, que ja falta menys, després de les vacances a tornar a la feina!

Cap a la unificació del jovent revolucionari

La diada s'apropa i aquest any, davant del recull de cartells, convocatòries i manifestacions, m'he endut una grata sorpresa, en veure aquest cartell d'aquí dalt.

Per fi, sembla que està cada cop més a prop l'unificació del jovent de l'esquerra independentista. Personalment, sempre he vist una estupidesa la divisió que hi havia en l'àmbit juvenil de l'independentisme revolucionari, quan, en realitat, les actuacions, les reclamacions i els objectius eren, sinó totalment, majoritàriament compartits.

Cal doncs que el procés d'unificació segueixi l'exemple del jovent de Manresa on l'AJM-CAJEI i la local de Maulets van unificar-se sota les sigles de Jovent de l'Esquerra Independentista (JEI). Cal prendre aquesta direcció, i estic segur que els contactes i el treball va en aquesta direcció.

Amb la unificació de les dues organitzacions de l'esquerra independentista amb un referent juvenil clar, únic, amb més capacitat de convocatòria i em més força i presència.

Esperem que la convocatòria de la diada conjunta d'enguany sigui el primer pas per aquesta , almenys per mi, desitjada unificació.

Nova estocada espanyola, aquest cop contra l'acollida en català

Nova estocada espanyolista al nostre país. L'enèssim atac ara va dirigit a la llengua catalana, en concret, a l'ús d'aquesta com a llengua d'acollida pels nouvinguts. La Defensora del Poble ha presentat un recurs d'inconstitucionalitat (crec que podrien declarar els recursos d'inconstitucionalitat com a bé d'interès nacional, per les vegades que l'útilitzen) contra la Llei d'acollida de Catalunya. En particular, contra l'article 9 de la norma que determina que ha de ser el català la llengua usada en les activitats per als nouvinguts al nostre país.

I és que el titular d'ahir de la notícia a l'Avui deixava ben clar l'esperit anticatalà i espanyolista que destil·la aquest recurs presentat pel Defensor del Poble (té gràcia el nom), deia: "Cava del Llano: "La definició del català com a llengua pròpia, no en justifica l'ús preferent" ".

No sorprèn, amb tot això, descobrir quins són els orígens d'aquesta senyora i quin va ser el seu passat familiar.

Resulta doncs que en aquest Estat que vivim, quan en un nació existeix una llengua centenària, que és la que utilitzen majoritàriament els seus habitants, que té una tradició literària i cultural molt marcada, en definitiva té una llengua pròpia, figura que els que han de venir-hi de fora han d'aprendre una altra? Tornem com sempre al mateix de sempre, per desgràcia.

Tenim una llengua que s'està morint a causa d'un bilingüisme fals, que sempre favoreix, com en tot en aquesta vida, als més forts. Si no podem ni prioritzar la nostra llengua, la llengua catalana, davant d'altres estrangeres (no ho oblidem!), què ens queda?

Una vegada un va dir: "Ens la volen acorralar al reducte folklòric" i és que així és. No s'aturaran fins aconseguir ofegar el català, fins que vegin tota la Península monolíngüe (o no estan fent ja el mateix a Euskal Herria?). No podem tolerar (i espero que els polítics no ho facin) un nou atac tan flagrant cap als nostres drets com a poble.

L'opressió cap a la nostra llengua continua i continuarà, fins que no aconseguim un país lliure. On la nostra llengua, la llengua del meus pares, avis, besavis i rebesavis, ha de ser i sigui respectada com el que és: la llengua pròpia dels Països Catalans.

Gràcia decideix estrena web!

Doncs sí! Gràcia decideix ha remodelat el web per començar les Festes de Gràcia amb bon peu. Com es pot veure hi ha hagut un salt qualitatiu en qüestió estètica que donen una nova cara a la plataforma. Les millores més remarcables del nou web són el nou apartat de notícies locals en portada, el poder seguir el nombre d'adhesions a temps real de la plataforma, la facilitat de poder-te adherir a la plataforma, el major relleu dels diferents canals de comunicació i difusió que disposa Gràcia decideix per acostar la consulta al gracienc (Facebook, Twitter, Flickr, Youtube), l'apartat per aportar noves idees a GD, la disponibilitat del web als diferents idiomes, entre d'altres. Déu fer una setmana i escaig, que GD llançava una aplicació per adherir-se des de la xarxa social Facebook a la plataforma, demostrant aquest desig de proximitat a la realitat social de les noves tecnologies.

Tot i així, esperem que no perdin de vista que la batalla real d'acostar la consulta al gracienc es troba al carrer, al plaça a plaça, al porta a porta; si es perd de vista aquesta via, el fracàs és assegurat. Una mostra de bones pràctiques serà la participació de GD a la Festa Major de Gràcia que tindrà un estand informatiu i marxandatge a Plaça Joanic durant totes les tardes-vespres mentre duri la festa. I no només això, s'encarregaran d'organitzar els actes de la plaça en un dels dies forts de Festes (divendres, 20 d'agost) amb un sopar popular que intentarem assistir-hi.

Lamento malgrat això, aquest ús i abús del taronja en tot, color identificador de la Coordinadora Nacional per les consultes, i que n'estava tan impregnat Barcelona decideix. Crec que aquesta unificació i absorció em fa entreveure una mica de dissolució de Gràcia decideix en BD. Cal recordar que BD va tenir un inici i segueix tenint un amiguisme (sectarisme), partidisme proper a ERC (encara que n'hagin sortit alguns cap a Solidaritat Catalana) i secretisme, que detesto. Encara estan a temps de rectificar i els

Finalment, acabaré felicitant a les 35 entitats gracienques adherides (entre elles algunes de les cabdals del districte), als 292 voluntaris i a les 698 persones adherides a Gràcia decideix que han fet un pas valent endavant i intentaran tenyir amb els colors de la democràcia (que Espanya ens priva) la nostra Vila.

Salut i bones Festes graciencs!

Frases cèlebres (IV)

Avui fa 3 anys de la mort de Lluís Maria Xirinacs i el recordarem avui amb algunes de les seves frases cèl·lebres:

"Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya."

Lluís Maria Xirinacs

"Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers."

Lluís Maria Xirinacs

"Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!"

Lluís Maria Xirinacs

Ha quedat clar, CiU, ha quedat clar

CiU diu que no és independentista. Finalment han deixat de jugar a la puta i la Ramoneta i já s’han posicionat, amb ells que ningú esperi la independencia. Ep, però de momento, diuen. Es veu que encara no és el moment de ser independentista.

Jo, no puc arribar a entendre’ls. Quan els preguntes un per un, molts et diuen que sí que són independentistas, però quan s’uneixen es veu que perden el nord.

No entenc com un independentista català pot arribar a pactar amb el PP o el PSOE quan així els interessa. Perdoneu-me, però això no és ser independentista. Això és anar de guai per la vida i acabar baixant-se els pantalons davant els espanyols de sempre.

Tampoc entenc com volen portar-nos a la independência, d’aquí a uns anys, com diuen. Deuen pensar que si primer aconseguim el concert econòmic i anem guanyat més competències, un dia, de cop i volta, podrem demanar la independência a Madrid i ens la donaran. Permeteu-me que ho dubti. En un moment on l’auge independentista el reconeixen fins i tot, els nacionalistes espanyols, estan desaprofitan l’oportunitat única d’apostar clarament per l’autodeterminació.

Potser hi té alguna cosa a veure que faltin ben pocs mesos per les eleccions catalanes i vulguin tenir l’electorat (complet) content. I és clar, “dret a decidir” és l’expressió perfecta per acontentar-los a tots. Als que volen més, els prometen una mica. I als que no ho volen, no s’estiren del tot en les promeses. Chapeau! Una feina perfecta.

També em fa gràcia quan admeten i afirmen que la independència s'ha de negociar amb els espanyols. De debò sou tan ingenus de creure que us la donaran ells, quan el senyor Zapatero sortí fa poc a dir que les quotes d'autogovern de Catalunya havien arribat, ja, al seu màxim exponent? O no teniu ni idea de política o és que realment no voleu el que dieu.

Tan de bo guanyeu les eleccions i estigueu contents, que quan desperteu del vostre son autonomista, nosaltres ja fa temps que haurem fet la feina.

Sóc pobre i no envejo la vida del ric!

“Prefereixes ser un país pobre o un capdavanter europeu?”

Aquest va ser l’argument que em va esgrimir un amic mentre reflexionàvem sobre polítiques socials i alternatives al sistema actual. És clar, ell defenia l’actual marc de relacions econòmiques i socials i jo, l’oposat.

I és que, per suposat, jo no vull un país pobre, jo vull un país just. “Però això comporta que molts hi perdin” em deia. Doncs sí. El que jo defenso farà caure a molts del seu núvol, del seu tron. Perquè no hi haurà justícia social sense que els forts d’ara hi perdin i els pobres d’ara hi guanyin. En un símil físic, l’energia ni es crea ni es destrueix, per tant als que els sobra energia i en tenen massa se’ls ha de prendre en virtut dels que no en tenen gens.

Però què passa? Ens hem parat a pensar una mica en això? És una catàstrofe mundial fer aquest canvi de mentalitat?

L’altre dia per la televisió sortien imatges de les barraques d’un país sud-americà, no recordo quin, i la gent que hi vivia. No tenien diners,però tots somreien. Igual que el somriure que et brinden els nens de l’Àfrica quan surten a la càmera. No tenen ni dos zeros en cap banc del país, però viuen tan feliços.

Què som en el fons? Persones o un compte corrent al banc? Prevalen les relacions humanes o les econòmiques? “Tanto eres, tanto vales” deia una cançó… Preval el dret a un sostre o el benefici que se’n tregui d’aquest “dret”?

Per tant, realment què hi perdem en aquest canvi de pensament? Que si ets president cobris igual que el treballador nou? Sí. Que els beneficis del banc no vagi a les butxaques d’una minoria i sigui benefici de tots? Sí. Que no es pugui especular amb el dret a viure? Sí. I tants altres canvis que volem molts.

A vegades oblido que els diners van néixer per substituir la permuta. Potser no estaria malament que durant uns dies, tornéssim a aquelles èpoques, i recordar que hi ha vida més enllà dels diners.

Vull un país on la riquesa no es mesuri amb el nombre de bancs que hi ha al territori, ni pel nombre de ceros que es té a la targeta de crèdit, ni pel % d’IVA, ni per la pujada de l’IPC, ni pel nombre de brillants als anells de les dones… Vull una riquesa social, on l’excel·lent sigui una societat justa i equitativa, de tots i per a tots.

De petit, a l'escola cantàvem: "sóc pobre i no envejo la vida del ric". Aprenem-ne una mica doncs.

Units sí, unificats no

L'èxit de la manifestació del 10 de juliol i el seu marcat i majoritari to independentista, ha servit com a catalitzador per a l'aparició i la creació de tota mena de coalicions i partits polítics de caire i voluntat independentista, amb la intenció de canalitzar tots els vots independentistes a les properes eleccions catalanes (per cert, diuen que el 24 d'octubre).

Solidaritat Catalana, Democràcia Catalana, Suma Independència, Conferència Nacional del Sobiranisme, Reagrupament, Pàtria i Dignitat... Carretero, Laporta, Uriel Bertran, López Tena, Espot, Candela... Els noms són múltiples i diversos, les intencions les mateixes, les posicions properes, però cadascú per la seva banda i fins el moment, sembla que no es posaran pas d'acord.

Però, personalment, crec que totes elles, o la gran majoria, equivocades.

Estem d'acord que cal canalitzar la voluntat del poble català cap a una ruptura amb l'Estat espanyol, sí. Però això ha de portar a renunciar a tota la ideologia pròpia en temes que no siguin el sentit nacional?

Posem el cas que Solidaritat Catalana s'acaba presentant com a candidatura transversal i unificadora, però no aconsegueix la majoria parlamentària necessària per a dur a terme el seu objectiu: la proclamació unilateral d'independència. Què farà durant els 4 anys de legislatura? Quines seran les seves polítiques socials i econòmiques? Com es posicionaran al llarg dels 4 anys de legislatura?

Durant la manifestació massiva del 10-J vaig poder veure una pancarta que, molt intel·ligentment deia: Units sí, unificats no! I crec que és el resum de la reflexió que volia fer.

Estem d'acord que cal unitat entre els independentistes, ja que sense unitat no s'aconseguirà res. Però cal que anem tots sota les mateixes sigles?

Cal, estem tots d'acord, una renovació del panorama polític, i la societat catalana necessita un partit que, des del centre-dreta, orfe d'opció nacionalista clara, canalitzi el vot independentista d'aquest sector.
Però quin problema hi hauria si els sectors nacionalistes de centre-dreta (representats pel proper partit de Laporta, per exemple), els sectors independentistes social-demòcrates (ERC) i els sectors independentistes d'esquerres (CUP) engeguessin un treball conjunt per aconseguir l'alliberament nacional?

Amb voluntat política, i sense ganes de lideratges i personalismes, no ens calen candidatures unificadores. Ens cal tenir les coses clares i ganes de treballar colze a colze cap a un objectiu comú.

I finalment, PROU!!

Després d'un petit, o no tant, perpiple examenil-vacacional, ja tornem a ser per aquí. Per continuar comentant la situació del nostre país, que últimament, com ja és sabut, està força calenta.

I què millor que tornar amb una victòria. Una GRAN victòria. I és que s'han acabat per sempre més les corrides de toros a Catalunya.

Sí, senyors, després de mesos i mesos d'espera i treball, hem aconseguit el que ens vam proposar des del primer dia: que aquesta barbàrie acabés, com a mínim, a les nostres contrades, i ho hem aconseguit.

Fa gairebé un any i mig que va començar el procés de la ILP. Una ILP que havia d'eliminar l'excepció dels braus, a la llei contra el maltracte animal. Eliminar, en definitiva, la crueltat que es donava a les places de toros del nostre país (la Monumental, vaja). I així va començar tot. Recollida de signatures durant mesos i mesos.

Finalment, 180.000 firmes, i en necessitàvem 50.000! No era això una mostra que la societat catalana no està amb la "fiesta nacional"? Després de les signatures ja estava tot engegat, ja no tenia aturador. Només faltava esperar, i pregar, per a que els diputats estiguessin a l'alçada de la societat catalana. I per sort, no van fallar.

Majoria absoluta contra la tortura, contra la barbàrie, contra el maltracte, contra l'asssassinat. Una majoria que seria esperada a tots els racons del món, menys a l'Estat espanyol, on s'entesten en perpetuar una tradició cruel i sanginària.

Ara, però, el món és més just amb els animals. Una mica més just. Encara queda molta feina per fer, sí. Però els catalans hem aconseguit contribuir, a donar el nostre granet de sorra per la justícia animal i el respecte cap els animals.

Avui, el nostre país és més just amb els animals, que ja tocava, coi!

Tirem pel dret, INDEPENDÈNCIA PAÏSOS CATALANS!

Llegeixo els principals punts de l'Estatut reinterpretats pel totpoderós TC, i ho tinc més clar que mai. Només hi ha una sortida digna a aquesta situació i es diu independència.

Només falta una empenta, un últim esforç, els últims metres i ja ho tindrem a la mà! Som majoria, ja en som. Gràcies a l'Estatut que no volíem ja llavors, ara som majoria. Poden dir el que vulguin els polítics de fireta que tenim, que parlin, que nosaltres ja ho tenim tots clar. Som majoria. Només queda plasmar-la, al carrer, a les vil·les, als ajuntaments, a casa. Però el més difícil ja està fet.

Us explotarà a les mans tants anys d'opressió. Us explotarà i ja no podreu dir res més.

Perquè ja no serem vostres, serem lliures!

Frases cèlebres (III)

"No només s'ha de mesurar la fortalesa d'ETA pel nombre de comandos operatius que disposa sinó pel nombre de referèndums d'autodeterminació que s'han produït a Catalunya"

Jaime Mayor Oreja (cap de files del PP a Europa)

Ni França, ni Espanya, PAïSOS CATALANS!

Dissabte passat l'independentisme va sortir al carrer. Avis, fills, néts. Sense por, sense vergonya. Milers i milers van prendre els carrers de la capital catalana per cridar i mobilitzar-se per una terra lliure, per un país propi.

Centenars de pancartes recordaven les consultes celebrades a les seves vil·les. Desenes recordaven que les celebraran en breu. Altres repartien enganxines recordant que el 10 d'Abril és la pròpia capital catalana decidirà.

Veure la Via Laietana plena de gom a gom, des de plaça Urquinaona al mar, feia un goig que feia temps que no rememorava. I això, no cal oblidar de fer una mica d'autocrítica, amb una campanya de publicitat de la convocatòria realment pobra. Tanmateix milers de catalans van sortir al carrer, van fer-se'l seu durant unes hores per reclamar una única cosa: la democràcia vertadera.

Ara més que mai, independència!

Entre retallades i reformes

Fa gràcia perquè ara ja no hi ha res a fer, diuen. I és possible que, ara, ja no hi hagi res a fer. Que anys i anys de malgastar i especular, ara ens esclatin a la cara. Que ara, quan l'accident ha estat prou bèstia, ens adonem que el que fèiem no tenia altre final que el que ha tingut.

La majoria l'anomena crisi. Li posen nom com si fós quelcom extraordinari, anormal i preocupant. Però no estem davant d'una cara més d'una mateixa moneda? No és aquesta situació una conseqüència inequívoca del que hem estat fent els últims anys? No deixa de ser, doncs, aquesta crisi, una continuació del mateix que teníem fa uns anys, quan les coses anaven millor?

I deia que és graciós perquè ara l'argument que esgrimen els de dalt és: "ara que ens ho hem trobat ja no podem fer-hi res, ens toca apretar-nos el cinturó!". I ho diuen convençuts que l'ús d'aquest pronom "-NOS", en primera persona, està ben utilitzat. Una primera persona que cobra un sou que no seria pas el d'un treballador mitjà-alt. Una primera persona que cobra, a part del seu sou, per assistir als plens, només per això, quan realment és la seva feina, pel que ja li paguen. Utilitzen aquesta primera persona per fer-nos creure que ells també s'estrenyen el cinturó, però que no ens enganyin, ells no porten cinturó, ells el que potser arriben a fer és apujar-se la cremallera dels pantalons (i ep! sense cordar eh!). No fotem!

Aquest és l'argument davant les retallades salarials, les retallades de pensions, les retallades a les inversions públiques... I ara és l'argument que sosté la nova reforma laboral, que sembla que no acontenta ni els sindicats oficials, imaginem-nos doncs, com deu ser! Ara, les treballadores han de patir les conseqüències dels excessos d'altres en èpoques darreres. Però clar, ara que ja ho tenim aquí, no podem fer-hi més!

Perquè les retallades i les reformes venen amb una dedicatòria especial: "Per a què el futur sigui millor!". El futur serà millor per a ells, no? O és que després de la crisi les desigualtats socials desapareixeran? Ara figura que tots hem d'arreglar el que alguns han produït perquè així podrem gaudir d'un futur pròsper, com havíem pogut tenir fins fa 3 anys. I després què? Continuarem com fins ara? Intentaran que estiguem contentets i al·lienats fins que la cosa torni a petar, oi? Doncs a mi, perdoneu-me no em serveix.

Quan un nen cau mentre fa el burro i es trenca el turmell, posar-li benes i enguixar -li la cama serveix, sí, perquè al cap de dos o tres mesos ja podrà tornar a caminar. Però si quan torna a caminar, continua fent el burro, acabarà tornant a trencar-se alguna cosa. Per tant, només el guix no servirà, se l'ha d'ensenyar a actuar d'una altra manera, perquè sinó continuarà caient.

Per tant, podem posar tots els pedaços que vulguem al sistema capitalista actual, que no deixarà de ser el mateix sistema que teníem abans.

Adeu, Espanya, oi?

El passat dijous, i en prime time, la Televisió de Catalunya va emetre el documental de M. Dolors Genovès "Adeu, Espanya?". Un documental centrat en dos eixos principals: per una banda comparar la situació de les relacions entre Estat-Nació que es dóna al Quebec, Escòcia, Grenlàndia, amb la que es dóna a l'Estat espanyol. I per altra, visualitzar estadísticament i amb arguments econòmics la viabilitat d'una Catalunya independent (que no uns Països Catalans!).

Una de les qüestions més interessants del documental, des del meu punt de vista, va ser comprovar, com ja se sabia, que la qüestió independentista és a l'Estat espanyol l'únic lloc on es nega. Tant a Canadà, Anglaterra o Holanda, la qüestió i la sensibilitat independentista no només està respectada sinó que entra dins del joc democràtic del país, sense pressions ni discriminacions. Mentre aquí, la celebració d'un referèndum està vetada des de fa anys, a les altres nacions sense Estat, aquesta via és totalment viable i possible.

I com no podia ser d'altra manera, els dies anteriors i posteriors a l'emissió del documental, van sortir els nacionalistes espanyols (on hi incloc Ciutadans) per atacar la televisió pública catalana, la qual acusen de tractar temes que interessen poc o només a una minoria.

Uns (PP) acusaven d'inconstitucional un documental que no fa més que posar sobre la taula una opció totalment legítima a tot el món. Altres (PSC i C's) creien inadequat que la televisió pública ("pagada per tots" deien) emeti aquest tipus de documentals (com si a mi m'agradés que TV3 emeti el discurs del Rei, per exemple). Fins i tot, alguns progres del PSC, en un intent d'enganyar el personal, es queixaven de per què no en feien un de la solució federal.

Fa gràcia perquè justament són, en aquestes declaracions, on cauen en el parany que desemmascara el documental. Evidencien que el problema que té la suposada democràcia espanyola és el no-reconeixement de les realitats nacionals que la conformen i, en comptes d'intentar conciliar ambdues parts, només fan que intentar silenciar l'opció independentista. Unes posicions totalment antidemocràtiques, és clar.


Sigui com sigui, em sembla bo que la televisió pública catalana posi sobre la taula, per fi, l'opció de la independència (per mi, no del tot ben encarada al documental, però alguna cosa ja és). De fet, aquest dijous, al mateix programa, Sense ficció, s'emetran diverses entrevistes parlant sobre el tema de la independència i la relació Estat-nació.

Destacar també que aquest dissabte dia 12 de Juny, la Plataforma pel Dret de Decidir ha convocat una manifestació sota el lema "Autodeterminació és democràcia". Una marxa cap al Parlament per reclamar el dret a decidir el futur del poble català.

Contra les retallades socials, lluita social!

Davant les retallades socials. Contra la reforma laboral i de pensions. Lluitem contra les retallades del Govern que ataquen a les classes populars!

Aprofitant la data de vaga convocada pel sector públic, recomano un article publicat ahir a l'ACCENT, on es fa un anàlisi sobre la situació econòmica actual i les conseqüències que tenen sobre les classes populars del nostre país.

Davant de la convocatòria de vaga dels sindicats grocs i espanyolistes CCOO i UGT, l'esquerra independentista (en la que m'hi incloc) ho té clar: Vaga General! Perquè no hi ha lloc al pacte amb les classes dominants, que no fan més que apretar més als treballadors. Cal una mostra de força, on la gent surti al carrer per reclamar el que es mereix, i aquest sistema li roba. Perquè la vaga general és la nostra millor mostra de força davant els atacs continuats per part del sistema.

Avui, els estudiants i el jovent han posat la primera pedra de la lluita contra les retallades. Talls de vies de ferrocarrils, crema de pneumàtics, talls de la Diagonal de Barcelona i d'altres accions que evidencien i assenyalen els culpables de la crisi i hi planten cara.

I avui a la tarda, tots a la convocatòria de manifestació de l'esquerra independentista. A les 19.00h a Jardinets de Gràcia, contra les retallades de drets socials!

Club Bilderberg: La política de les 5 estrelles

Aquests dies les teories conspiratives giren al voltant de la nova reunió del Club Bilderberg. Una reunió privada i envoltada d'un gran sectretisme, que aquest any es celebra prop de casa nostra, a Sitges.

Un Club selectiu que es reuneix annualment en alguna ciutat del món, on només els membres més importants de la política internacional, del món de la banca i del món empresarial hi poden assistir. Una reunió privada on, segons les teories, es tracten tota mena de temàtiques: economia, política, seguretat... Això sí, sense que ningú més que ells sàpiga què és el que realment es parla o s'acorda (si és que s'acorda quelcom). Per tant, una reunió totalment opaca respecte les seves conclusions, que mai no surten a la llum.

Són moltes les veus que afirmen que és en aquestes reunions de membres que mouen els fils de la política i economia global, on es decideixen els que seran els futurs presidenciables dels països que s'hi reuneixen. En definitiva, una reunió on les elits mundials decideixen cap a on anirà el futur del planeta.

I és tot aquest circ muntat a Sitges el que em fa reflexionar sobre quina és la política actual. Sobre quina és la classe política que tenim.

Una política d'hotels de 5 estrelles. Una política opaca i fosca. Una política llunyana a la gent. Una política plena d'interessos, personals i partidistes. Una política excloent de classes populars. Una política, en definitiva, subordinada al nou ordre mundial, un ordre capitalista i , sobretot, injust.

Abans de fer aquest article, he buscat, novament, la definició que dóna el diccionari a la paraula "Democràcia", i és aquesta: "Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu."

No hi veig una participació igualitària en aquesta reunió del Club Bilderberg, jo no la veig.

No hi veig, en aquestes reunions, ni els funcionaris que ara els rebaixen el sou, ni pensionistes que opinin sobre les seves baixes pensions. Ni tampoc hi veig mestres i professors que puguin parlar de primera mà de l'educació, com tampoc estudiants, és clar. Tampoc hi veig mileuristes que les passen magres per arribar a final de mes. Tampoc hi veig gent que ha patit un desnonament perquè no ha pogut pagar la quota mensual de la hipoteca. No hi són tampoc palestins que viuen a Gaza, per explicar què és el que pateixen diàriament en aquell territori. Tampoc hi veig experts en medi ambient que puguin parlar, de primera mà, de la destrucció del nostre planeta.

Per tant, aquesta reunió selecta només significa un nou exemple del que és avui dia la política. Una política antidemocràtica, allunyada de les classes populars i dels que, en definitiva, són els que rebran les conseqüències directes de la política.

Una política, doncs, de 5 estrelles.

Tots som Palestina!

L'exèrcit israelià ha atacat aquesta matinada la flota de sis vaixells organitzats per grups de solidaritat amb Palestina que s'adreçava a Gaza amb ajut humanitari. Ho ha fet en aigües internacionals i en l'atac ha mort un nombre de persones que les diverses fonts xifren entre deu i dinou, a més de desenes de ferits.

Es tracta d'una nova ofensiva de l'Estat d'Israel cap a la solidaritat amb la causa Palestina, en aquest cas sense cap pretext. Es tractava d'una missió amb l'única voluntat pacífica que proveir la zona de Gaza d'ajut humanitari.

Efectivament, com no pot ser d'altra manera, Israel ha argumentat la seva actuació dient que han estat els membres de la flota de vaixells solidaris els que els han atacat amb "ganivets i pals"... Sí, i també va ser ETA l'11-M, no? Sabem que això no deixa de ser l'argument que utilitzen per justificar l'injustificable: un atac despietat i terrorista. Pur terrorisme d'Estat.

I és que, segons el DIEC, la definició de terrorisme és:

"terrorisme :

m. [LC] [SO] [PO] Moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de pressió."

Ja em direu si no és pas això el que està duent a terme l'Estat d'Israel...


I m'agradaria acabar, avui més que mai, amb un vídeo d'una conferència d'en Norman Finkelstein, on amb una claredat sublim, explica quin és realment el fons de la qüestió i on es troba la solució del conflicte. Perquè les coses no són complicades, són ben simples:

Convocatòria de rebuig a l'atac i en solidaritat amb els afectats:

Avui, TOTS a Travessera de Gràcia, 21, Cambra de Comerç Espanya-Israel a les 19.00h!

Els dies de les vaques grasses han acabat!

Avui voldria recomanar una pel·lícula alemanya que es diu Die fetten Jahre sind vorbei que ve a ser "Els dies de les vaques grasses han acabat". Possiblement és més coneguda pel títol de les traduccions en anglès i castellà, The Edukators o Los Edukadores. La pel·lícula protagonitzada per l'actor català, Daniel Brüll (protagonista de la pel·lícula Salvador), tracta de tres joves anticapitalistes que els uneix el desig de poder canviar l'estat de les coses. Dos d'ells tenen una manera curiosa de lluitar contra la dictadura del capital canalitzada en accions contra els rics, que es veu alterada per un incident.

No m'agradaria revel·lar gaires detalls més de la pel·lícula i el que succeeix, però crec que és molt recomanable que la veieu, perquè no crec que us deixi indiferents. Aquí us deixo un tall transcrit de la pel·lícula realment punyent i deixa a tots en el seu lloc.

Jule (anticapitalista): ¿Quant guanya a l'any?
Hardenberg (empresari): 200.000 més o menys.
Jule: 3,4 milions és el que vaig llegir.
Hardenberg: Ah...
[...]
Jule: ¿Quantes hores treballes normalment al dia?
Hardenberg: 13 o 14 hores fàcilment.
Jule: I, ¿que fa amb tot aquests diners? Acumular coses, coses grans i cares. Cotxes cars, mansions enormes, un iot. Un munt de coses que diguin: sóc un mascle de primera. No em ve al cap cap altre raó. Ni tant sols té temps lliure per a navegar en el seu iot. Però ¿per què sempre vols més?
Hardenberg: Vivim en una democràcia. No haig de justificar que posseeixo certes coses que he pagat amb els meus diners.
Jan (anticapitalista): S'equivoca. Vivim en una dictadora del capital.
Hardenberg: Mira.
Jan: Vostè ha robat tot el que posseeix.
Hardenberg: Puc permetrem tenir més coses perquè he treballat més que altres, perquè vaig tenir les idees acertades en el moment oportú. I a més, no sóc l'únic que ho ha fet.
Jule: Que maco.
Hardenberg: Molts tenen les mateixes oportunitats però no se'n adonen.
Jule: És un lluitador, oi? En el sud-est asiàtic moltes persones treballen 13 i 14 hores diàries però no viuen en mansions, guanyen 30€ al mes. Es probable que elles també tinguin grans idees, però no poden ni pagar-se un bitllet d'autobús fins al poble del costat.
Hardenberg: Perdònam per no haver nascut al sud-est asiàtic.
Jule: Però podria ajudar que la vida fos allà una mica més fàcil. El primer món hauria de perdonar el tercer món, renunciant només al 0,01% del Producte Interior Brut.
Hardenberg: Això provocaria l'enfonsament del sistema econòmic mundial.
Jule: Vostè el que vol és que siguin pobre. Aquesta és la raó, perquè així poden controlar-los millor. Fer que venguin les seves matèries primeres a preus ridículs.

Manche menschen andern sich nie!

La qüestió del mètode

Aquesta és l'única estratègia de l'esquerra abertzale per la resolució del conflicte:


Aquesta, l'única que contempla el Govern:



Ara bé, els dolents continuen sent els de l'esquerra abertzale, perquè són ells els que no volen que acabi l'activitat d'ETA, no?

Jo, ho dubto, senyors, ho dubto.

Marinaleda, el somni que tots compartim

(Podeu veure més vídeos aquí o aquí)

En aquest poble porten 30 anys en lluita. En defensa dels seus drets, construint un poble just, fent seu el que és seu, prioritzant el bé comú i sobretot, lluitant per aconseguir una utopia. Aquella utopia que molts compartim i que, en aquest petit poble andalús, Marinaleda, s'ha dut a terme.

Es demostra com el sistema de vivenda pot ser realment accessible a tothom quan no està en mans dels especuladors immobiliaris. Es demostra que la classe política humana i propera representa molt més i millor a la ciutadania. Es demostra que anteposant el bé social als beneficis personals, millora una societat. Es demostra que la terra ha de ser pels qui la treballen, no pels qui la compren. Es demostra que un model econòmic i social alternatiu és possible.

Es demostra, en definitiva, que una alternativa és possible i és millor. És millor per tu, per mi, per tots.