Okupen un edifici per a promoure la vaga del 29-S

Brutal l'acció d'ahir dels de l'Assemblea de Barcelona! No podia imaginar millor manera de promoure la vaga del proper dimecres!

Al final de la manifestació convocada per aquella tarda, es va okupar l'antic edifici del Banco de Crédito Español, situat al bell mig de la Plaça Catalunya. Un nou espai alliberat que vol esdevenir el centre logísitic de la dinamització de la vaga del 29-S.

Ho estem aconseguint, estem començant a donar-li la volta a aquesta vaga, estem fent-la nostra. I l'edfici okupat en plena Plaça Catalunya és una de les millors maneres de deixar-se veure i deixar clar què es vol i què es reivindica. Que tothom vegi que volem una vaga dels treballadors, no dels 2 sindicats que firmen els acords amb el Govern.

Un 10 per l'acció! Sí, senyor!

El socialisme del segle XXI, reflexionem-hi (I)

Aquests dies m'estic llegint el llibre "El socialisme del segle XXI" d'Heinz Dieterich. Un llibre prou interessant que intenta posar les bases del que hauria de ser la transició des de l'actual sistema capitalista cap a un nou sistema socialista. Tot això, basant-se en l'experiència que s'està visquent a Veneçuela.

El capítol més interessant d'aquest llibre es titula: "El socialisme del segle XXI en preguntes i respostes". En aquest capítol l'autor intenta desenvolupar els principals eixos del que hauria de ser la readequació del socialisme al nou segle, en un format interessant de pregunta-resposta.

Aniré comentant fragments d'aquest llibre que em puguin semblar interessants, per fomentar una mica de visió crítica i reflexió (i qui sap si fer-ne d'aquest bloc un espai petit de reflexió entre els pocs lectors que tenim ;)).

Una d'aquestes preguntes - resposta que em va semblar remarcable és aquesta:

"22. L'equivalència: garantia de justícia econòmica?

(...) La segona reflexió fa referència al problema del treball simple i treball complex. Marx entenia per treball complex un treball que requeria major coneixement productiu i educació formal que un treball simple. Seria vàlid per al treball d'un enginyer comparat amb el d'un tècnic. En els països del socialisme històric es tracta de resoldre aquest problema i es paga pel treball complex més que pel senzill, posem 1.000 dòlars per tècnic i 1.300 per l'enginyer. Una solució d'aquest tipus seria inevitable també per al socialisme del segle XXI en les seves primeres fases.

(...) Aquesta diferència d'ingrés d'un director de banc i la persona de la neteja del banc, la justifiquen am la seva major preparació (estudis) i aquesta suposada capacitat en el treball. Recentment, un alt funcionari veneçolà va dir que com era possible demanar que un neurocirurgià guanyés el mateix per 40 hores de trebal que una persona encarregada de la neteja. Doncs sí, és possible, i no només possible sinó raonable, si tenim present que a part de la formació professional, hi ha altres característiques a tenir present com la perillositat, la responsabilitat, la duresa del treball i la utilitat per a la societat.

Suposem que a Caracas hi ha 50 neurocirurgians que salven uns centenars de vides cada any amb les seves intervencions; però quantes vides salven el personal de neteja a Caracas anualment, en impedir amb el seu dur i perillós treball amb materials tòxics i patògens que hi hagi epidèmies a la ciutat? O, per què un docent universitari ha de guanyar més diners que un miner que arrisca la seva vida tots els dies de la seva vida en una feina extremadament dura i perillosa en el trenc? (...)"


És evident que millora la situació actual de distribució de sous, on uns guanyen més del que mereixen i altres menys del que haurien de rebre, però, és realment una retribució justa aquest model que proposa l'autor? Es pot basar un sou només tenint en compte el nombre d'hores necessitades per a fer el treball? No hem de tenir en compte la formació anterior, necessària per accedir a la feina retribuïda? Seria possible que els treballadors acceptessin aquest model avui en dia?

Reflexionem-hi!

No valen excuses, el 29-S a la vaga!

Sí, jo també penso que els sindicats majoritaris han deixat d'actuar per les treballadores.

Sí, jo també crec que els sindicats s'han convertit en una institució més de l'aparell polític de l'Estat. Sí, crec que han perdut aquell caràcter reivindicatiu que havien de tenir.
També crec que s'han allunyat del que hauria de ser el seu lloc, prop de la classe treballadora.
Crec, també, que el fet de rebre importants subvencions del Govern els hi treu credibilitat.
Que repetides vegades han venut els interessos de la classe treballadora al més bon postor, també ho penso.
Que han fet aquesta vaga general tard, i per netejar la seva imatge de cara enfora, sí, també.

Però la vaga del dia 29-S va més enllà. Hem de mirar més enllà dels sindicats., és la classe treballadora la que ha de sortir al carrer, la que ha de prendre els carrers per reclamar el que ha de ser seu. Hem de valorar i encarar aquesta vaga com un pols treballador-Estat, democràcia participativa-decret, treballadors-patronal, drets socials-injustícia social, justícia social-abús del capital...

Hem de ser capaços d'actuar a banda d'UGT i CCOO. Hem d'aconseguir autogestionar una lluita contra la reforma laboral, contra les retallades, contra la injustícia socials i laboral. Hem de ser capaços i apostar per fer-ho.

No valen excuses. Tenim l'alternativa de canviar-ho, de donar-li la volta. Podem i volem ser els protagonistes d'aquesta vaga general. Podem tombar la reforma laboral, si és el que volem. Només cal sacrifici i actitud.

Fem de la vaga general, el primer punt d'un calendari. Un calendari de les treballadores i per a les treballadores.

Un calendari anticapitalista.

29-S, vaga general? Vegem-ho!

Contra les agressions del capital, el 29-S VAGA GENERAL!

Sóc pobre i no envejo la vida del ric!

“Prefereixes ser un país pobre o un capdavanter europeu?”

Aquest va ser l’argument que em va esgrimir un amic mentre reflexionàvem sobre polítiques socials i alternatives al sistema actual. És clar, ell defenia l’actual marc de relacions econòmiques i socials i jo, l’oposat.

I és que, per suposat, jo no vull un país pobre, jo vull un país just. “Però això comporta que molts hi perdin” em deia. Doncs sí. El que jo defenso farà caure a molts del seu núvol, del seu tron. Perquè no hi haurà justícia social sense que els forts d’ara hi perdin i els pobres d’ara hi guanyin. En un símil físic, l’energia ni es crea ni es destrueix, per tant als que els sobra energia i en tenen massa se’ls ha de prendre en virtut dels que no en tenen gens.

Però què passa? Ens hem parat a pensar una mica en això? És una catàstrofe mundial fer aquest canvi de mentalitat?

L’altre dia per la televisió sortien imatges de les barraques d’un país sud-americà, no recordo quin, i la gent que hi vivia. No tenien diners,però tots somreien. Igual que el somriure que et brinden els nens de l’Àfrica quan surten a la càmera. No tenen ni dos zeros en cap banc del país, però viuen tan feliços.

Què som en el fons? Persones o un compte corrent al banc? Prevalen les relacions humanes o les econòmiques? “Tanto eres, tanto vales” deia una cançó… Preval el dret a un sostre o el benefici que se’n tregui d’aquest “dret”?

Per tant, realment què hi perdem en aquest canvi de pensament? Que si ets president cobris igual que el treballador nou? Sí. Que els beneficis del banc no vagi a les butxaques d’una minoria i sigui benefici de tots? Sí. Que no es pugui especular amb el dret a viure? Sí. I tants altres canvis que volem molts.

A vegades oblido que els diners van néixer per substituir la permuta. Potser no estaria malament que durant uns dies, tornéssim a aquelles èpoques, i recordar que hi ha vida més enllà dels diners.

Vull un país on la riquesa no es mesuri amb el nombre de bancs que hi ha al territori, ni pel nombre de ceros que es té a la targeta de crèdit, ni pel % d’IVA, ni per la pujada de l’IPC, ni pel nombre de brillants als anells de les dones… Vull una riquesa social, on l’excel·lent sigui una societat justa i equitativa, de tots i per a tots.

De petit, a l'escola cantàvem: "sóc pobre i no envejo la vida del ric". Aprenem-ne una mica doncs.

Entre retallades i reformes

Fa gràcia perquè ara ja no hi ha res a fer, diuen. I és possible que, ara, ja no hi hagi res a fer. Que anys i anys de malgastar i especular, ara ens esclatin a la cara. Que ara, quan l'accident ha estat prou bèstia, ens adonem que el que fèiem no tenia altre final que el que ha tingut.

La majoria l'anomena crisi. Li posen nom com si fós quelcom extraordinari, anormal i preocupant. Però no estem davant d'una cara més d'una mateixa moneda? No és aquesta situació una conseqüència inequívoca del que hem estat fent els últims anys? No deixa de ser, doncs, aquesta crisi, una continuació del mateix que teníem fa uns anys, quan les coses anaven millor?

I deia que és graciós perquè ara l'argument que esgrimen els de dalt és: "ara que ens ho hem trobat ja no podem fer-hi res, ens toca apretar-nos el cinturó!". I ho diuen convençuts que l'ús d'aquest pronom "-NOS", en primera persona, està ben utilitzat. Una primera persona que cobra un sou que no seria pas el d'un treballador mitjà-alt. Una primera persona que cobra, a part del seu sou, per assistir als plens, només per això, quan realment és la seva feina, pel que ja li paguen. Utilitzen aquesta primera persona per fer-nos creure que ells també s'estrenyen el cinturó, però que no ens enganyin, ells no porten cinturó, ells el que potser arriben a fer és apujar-se la cremallera dels pantalons (i ep! sense cordar eh!). No fotem!

Aquest és l'argument davant les retallades salarials, les retallades de pensions, les retallades a les inversions públiques... I ara és l'argument que sosté la nova reforma laboral, que sembla que no acontenta ni els sindicats oficials, imaginem-nos doncs, com deu ser! Ara, les treballadores han de patir les conseqüències dels excessos d'altres en èpoques darreres. Però clar, ara que ja ho tenim aquí, no podem fer-hi més!

Perquè les retallades i les reformes venen amb una dedicatòria especial: "Per a què el futur sigui millor!". El futur serà millor per a ells, no? O és que després de la crisi les desigualtats socials desapareixeran? Ara figura que tots hem d'arreglar el que alguns han produït perquè així podrem gaudir d'un futur pròsper, com havíem pogut tenir fins fa 3 anys. I després què? Continuarem com fins ara? Intentaran que estiguem contentets i al·lienats fins que la cosa torni a petar, oi? Doncs a mi, perdoneu-me no em serveix.

Quan un nen cau mentre fa el burro i es trenca el turmell, posar-li benes i enguixar -li la cama serveix, sí, perquè al cap de dos o tres mesos ja podrà tornar a caminar. Però si quan torna a caminar, continua fent el burro, acabarà tornant a trencar-se alguna cosa. Per tant, només el guix no servirà, se l'ha d'ensenyar a actuar d'una altra manera, perquè sinó continuarà caient.

Per tant, podem posar tots els pedaços que vulguem al sistema capitalista actual, que no deixarà de ser el mateix sistema que teníem abans.

Contra les retallades socials, lluita social!

Davant les retallades socials. Contra la reforma laboral i de pensions. Lluitem contra les retallades del Govern que ataquen a les classes populars!

Aprofitant la data de vaga convocada pel sector públic, recomano un article publicat ahir a l'ACCENT, on es fa un anàlisi sobre la situació econòmica actual i les conseqüències que tenen sobre les classes populars del nostre país.

Davant de la convocatòria de vaga dels sindicats grocs i espanyolistes CCOO i UGT, l'esquerra independentista (en la que m'hi incloc) ho té clar: Vaga General! Perquè no hi ha lloc al pacte amb les classes dominants, que no fan més que apretar més als treballadors. Cal una mostra de força, on la gent surti al carrer per reclamar el que es mereix, i aquest sistema li roba. Perquè la vaga general és la nostra millor mostra de força davant els atacs continuats per part del sistema.

Avui, els estudiants i el jovent han posat la primera pedra de la lluita contra les retallades. Talls de vies de ferrocarrils, crema de pneumàtics, talls de la Diagonal de Barcelona i d'altres accions que evidencien i assenyalen els culpables de la crisi i hi planten cara.

I avui a la tarda, tots a la convocatòria de manifestació de l'esquerra independentista. A les 19.00h a Jardinets de Gràcia, contra les retallades de drets socials!

Els dies de les vaques grasses han acabat!

Avui voldria recomanar una pel·lícula alemanya que es diu Die fetten Jahre sind vorbei que ve a ser "Els dies de les vaques grasses han acabat". Possiblement és més coneguda pel títol de les traduccions en anglès i castellà, The Edukators o Los Edukadores. La pel·lícula protagonitzada per l'actor català, Daniel Brüll (protagonista de la pel·lícula Salvador), tracta de tres joves anticapitalistes que els uneix el desig de poder canviar l'estat de les coses. Dos d'ells tenen una manera curiosa de lluitar contra la dictadura del capital canalitzada en accions contra els rics, que es veu alterada per un incident.

No m'agradaria revel·lar gaires detalls més de la pel·lícula i el que succeeix, però crec que és molt recomanable que la veieu, perquè no crec que us deixi indiferents. Aquí us deixo un tall transcrit de la pel·lícula realment punyent i deixa a tots en el seu lloc.

Jule (anticapitalista): ¿Quant guanya a l'any?
Hardenberg (empresari): 200.000 més o menys.
Jule: 3,4 milions és el que vaig llegir.
Hardenberg: Ah...
[...]
Jule: ¿Quantes hores treballes normalment al dia?
Hardenberg: 13 o 14 hores fàcilment.
Jule: I, ¿que fa amb tot aquests diners? Acumular coses, coses grans i cares. Cotxes cars, mansions enormes, un iot. Un munt de coses que diguin: sóc un mascle de primera. No em ve al cap cap altre raó. Ni tant sols té temps lliure per a navegar en el seu iot. Però ¿per què sempre vols més?
Hardenberg: Vivim en una democràcia. No haig de justificar que posseeixo certes coses que he pagat amb els meus diners.
Jan (anticapitalista): S'equivoca. Vivim en una dictadora del capital.
Hardenberg: Mira.
Jan: Vostè ha robat tot el que posseeix.
Hardenberg: Puc permetrem tenir més coses perquè he treballat més que altres, perquè vaig tenir les idees acertades en el moment oportú. I a més, no sóc l'únic que ho ha fet.
Jule: Que maco.
Hardenberg: Molts tenen les mateixes oportunitats però no se'n adonen.
Jule: És un lluitador, oi? En el sud-est asiàtic moltes persones treballen 13 i 14 hores diàries però no viuen en mansions, guanyen 30€ al mes. Es probable que elles també tinguin grans idees, però no poden ni pagar-se un bitllet d'autobús fins al poble del costat.
Hardenberg: Perdònam per no haver nascut al sud-est asiàtic.
Jule: Però podria ajudar que la vida fos allà una mica més fàcil. El primer món hauria de perdonar el tercer món, renunciant només al 0,01% del Producte Interior Brut.
Hardenberg: Això provocaria l'enfonsament del sistema econòmic mundial.
Jule: Vostè el que vol és que siguin pobre. Aquesta és la raó, perquè així poden controlar-los millor. Fer que venguin les seves matèries primeres a preus ridículs.

Manche menschen andern sich nie!

Marinaleda, el somni que tots compartim

(Podeu veure més vídeos aquí o aquí)

En aquest poble porten 30 anys en lluita. En defensa dels seus drets, construint un poble just, fent seu el que és seu, prioritzant el bé comú i sobretot, lluitant per aconseguir una utopia. Aquella utopia que molts compartim i que, en aquest petit poble andalús, Marinaleda, s'ha dut a terme.

Es demostra com el sistema de vivenda pot ser realment accessible a tothom quan no està en mans dels especuladors immobiliaris. Es demostra que la classe política humana i propera representa molt més i millor a la ciutadania. Es demostra que anteposant el bé social als beneficis personals, millora una societat. Es demostra que la terra ha de ser pels qui la treballen, no pels qui la compren. Es demostra que un model econòmic i social alternatiu és possible.

Es demostra, en definitiva, que una alternativa és possible i és millor. És millor per tu, per mi, per tots.

Una alternativa és possible!

Els últims dies les portades dels diaris només tenen un tema a tractar: les grans retallades econòmiques del Govern espanyol.

I és que l'Estat espanyol no ha pogut escapar de les directrius imposades pel capitalisme mundial. Ja vam veure fa unes setmanes com Grècia queia en mans del FMI i del BCE, obligant el Govern grec a prendre unes dràstiques mesures econòmiques i socials. La societat grega veia com d'un dia a l'altre, els seus sous es disminuien, les pensions disminuien, els impostos dels productes s'incrementaven... En definitiva, el Govern grec (titella de l'economia financera i de mercat) atacava als més febles, retallant despesa pública i drets socials.

I l'Estat espanyol no ha estat menys. I les mesures, les de sempre, les que dicten els directors d'orquestra de l'Europa del capital. Unes mesures que sotmeten els països a l'hegemonia econòmica mundial, l'encadenen a les estructures que representen el sistema capitalista. Com deia una frase que vaig llegir l'altre dia, parlant de les mesures de Zapatero: són forts amb els febles, però febles amb els forts.

I és que aquesta és la dinàmica de l'economia global. Una crisi provocada pel capital, una crisi deguda a les extremes polítiques neoliberals, on els especuladors han pogut campar a la seva sense cap mena de restricció, i que ara han de pagar els ciutadans.

I és que ens venen que les mesures preses pel Govern són inamobibles, que és l'única forma que tenim d'evitar una catàstrofe econòmica. Però és realment així? És l'única solució que tenim a la crisi? Hem de pagar la crisi que han provocat els de sempre?

He trobat un article (si us plau, llegiu-lo!) molt interessant del diari Público on analitza la situació actual i aporten una alternativa a la reforma del Govern, una reforma realista amb l'origen de la crisi, una reforma que arriba a l'arrel del problema i no es limita a fer el més fàcil, que és fer pagar a tots el que han provocat uns pocs.

I és que tothom ho troba normal. Tothom troba normal que els que més guanyen, els que més malgasten, els que més reben, siguin després els que surten més il·lesos de les retallades econòmiques. Però no és lògic ni racional, no ho és! Qualsevol que s'ho pensi dues vegades veurà que és una injustícia i si s'ho pensa tres vegades, veurà que el problema no és temporal sinó sistemàtic. És el sistema el que cal erradicar, posar-hi pedaços no soluciona res.


No em cansaré de dir-ho i repetir-ho. Aquest sistema pot ser moltes coses, però sobretot, és injust i egoista. Injust i egoista cap als més dèbils, a nivell local, nacional i mundial.

Davant la crisi, ara més que mai, apostem pel socialisme!

OKUPA, crònica d'una lluita social

OKUPA, crónica de una lucha social

Molt interessant el documental sobre l'okupació!

"Si el clima fós un banc, ja l'haurien salvat!"

Chavez à Copenhague 1/2 Sous-titré fr



Chavez à Copenhague 2/2 Sous-titré fr

Estic segur que el 90% de la gent quan comença a escoltar repetidament paraules com: "capitalisme", "socialisme", "imperialisme", acaba canviant de canal o no escoltant res més del discurs en qüestió. I sobretot, si aquestes paraules vénen d'Hugo Chávez. Ara bé, sovint, cal escoltar i raonar a partir d'aquestes paraules.

Aquest vídeo del discurs que va fer Hugo Chávez a la cimera de Copenhaguen, mostra claramanet que, en el fons, tots aquests termes estan íntimament relacionats amb els termes que poden canviar el curs del planeta en els propers anys: "canvi climàtic". I no ho dic jo, que em poden acusar de no ser objectiu referent a temes polítics, crec que respon a un raonament lògic al que qualsevol persona pot arribar si s'informa una mica. I també, veient com van succeir-se els fets a la cimera de Copenhaguen.

El propi sistema actual (sí, el sistema capitalista, com explica en Chávez) està subjecte a un creixement infinit i irracional, aquesta és la seva gènesi. Per tant, és el sistema, el model capitalista, el que comporta una destrucció del territori i una agressió al clima. És en vistes del benefici econòmic i la reducció de despeses, el que porta als països més rics a negar-se a convenis que els comporti una reducció de les emissions, a prendre un compromís ferm pel respecte a la natura. Perquè això els comporta canviar el seu sistema a redefinir el capitalisme, és a dir, reduir beneficis, i és això el que volen evitar.

Ha de ser compromís, com diu Chávez, dels principals països emisors, dels països més poderosos els que han de prendre part activa en el que se'ns ve a sobre. Tanmateix, són ells els que defugen de tals responsabilitats. Són els països que es reuneixen periòdicament als G-8, G-20 els que defugen de compromisos davant del canvi climàtic, com ho fan per erradicar la pobresa o per reduir la violència bèl·lica internacional.


Copenhaguen va ser un nou fracàs. Potser és que en el sistema actual, la solució no s'hi pot trobar. No tornaré a repetir el de sempre, però potser si ens ho prenguéssim més seriosament en trauríem millors conclusions.

Desallotgen l'Espai Social Magdalenes!

Ells ens desallotjen. Nosaltres els deshotelem from Espai Social Magdalenes on Vimeo.

El passat dijous dia 8 van acabar desallotjant l'Espai Social Magdalenes. Han desallotjat un nou espai popular de reflexió, activitats i justícia social. Queda clar que les paraules del districte no deixen de ser això, paraules. A l'hora de la veritat segueixen promocionant la propietat privada enfront d'espais alliberats i populars on tothom pot dir la seva.

El proper dilluns 12 d'abril, s'ha convocat a una casserolada a les 19h davant la seu del districte de Ciutat Vella, a la plaça Bonsucces.

Contra els desallotjaments, per un espai popular de tots!

Marx parla de capitalisme i socialisme

(per saber-ne més: aquí)

No podem créixer infinitament en un món finit

És l'hora d'aturar el creixement sense límits, aturar la despesa desmesurada. Estem destrossant el nostre món. Pensem que és infinit i basem la nostra economia, producció i manera de viure en aquesta tesi. Una tesi totalment errònia. No podem continuar així, bé, sí que podem continuar així, podem seguir destrossant el planeta fins que no ens quedin recursos possibles.

És l'hora del DECREIXEMENT! Ara toca reciclar, estalviar, reduir, buscar alternatives, innovar, energies renovables, acabar amb el consumisme... Moltes paraules que sonen a utopia o impossibilitat, però cadascú pot aportar el seu gra de sorra.

Per la ciutat o pel poble, utilitza la bici, deixa el cotxe. Una dutxa de 4 minuts, no 20. Paper, plàstic, vidre i orgànic; separa les deixalles. Reutilitza materials, objectes. Apaga la llum quan no sigui necessària. No gastis per gastar, sigues conscient en el consum. Utilitza el transport públic en detriment del privat. Inverteix en banca ètica, inverteix en banca sostenible. Quan vagis a comprar porta el teu carro, no calen més bosses de plàstic. Respecte el medi ambient, no embrutis la natura quan vagis a la muntanya.

Cada dia pots col·laborar en el decreixement. El decreixement col·lectiu ha de venir des del decreixement individual. Si esperem que sigui la resta els que canviïn no aconseguirem res.

Tots som importants en aquest procés! No ens quedem de braços plegats, el futur dels nostres fills està en joc. No girem el cap, afrontem-lo!



PD: Relacionat amb aquest tema, he trobat per internet una proposta, que es basa en les "ciutats en transició", és a dir, plasmar un nou model de vida que, des de la realitat local i veïnal, treballa per rebaixar la dependència del petroli i buscar un model de vida més sostenible.

És prou interessant el que promou. Podeu llegir una entrevista, entrar al seu web i llegir una notícia on explica la repercussió de la idea, fins i tot, a prop nostre. Ja són gairebé 300 municipis que han adoptat aquesta teoria i l'han posat a prova a la seva vil·la. Prenguem el seu exemple!

Totes les idees són bones per millorar i augmentar la sostenibilitat del nostre model de vida i de societat. Amunt!

Eliminem el 0,7?

Últimament, Anglada està de moda. Pel bo i pel dolent (més dolent que res), surt per tot arreu i és notícia a totes bandes. Avui ha estat entrevistat al programa matinal de TV3, Els matins. El programa d'en Cuní ha decidit concedir-li una entrevista. No vull entrar en criticar o deixar de criticar l'actitut de convidar-lo al programa, almenys avui no.

El que sí que volia expressar és el meu rebuig sobre una frase que ha deixat anar durant l'entrevista, just en el moment que se l'ha preguntat sobre quines serien les línies bàsiques del seu programa (com a candidat a president de la Generalitat que vol ser).

Tot i que l'entrevista en sí és prou interessant, la frase en qüestió és al minut 18:43.

Bàsicament, treurien la contribució al desenvolupament dels països pobres. Aquell famós 0,7%, que realment mai ha arribat a tal xifra, del PIB dels països contribuents. Això s'hauria d'eliminar. Bàsicament perquè l'egoïsme ens fa pensar que aquí estem prou malament com per poder eliminar aquest import.

Dues coses crec que se'n desprenen d'aquesta frase. Primer, realment, estalviant-nos aquest 0,7% que es contribueix (que acaba sent un 0,3% màxim), aconseguiríem que els joves tinguessin feina ben remunerada, millors pensions, sous més dignes? Perdoneu-me però ho dubto. Bàsicament, perquè aquests no són problemes derivats únicament de la falta de recursos, per tant, la reducció i eliminació d'aquesta despesa per ajudar els països pobres no ens duria a una millor situació econòmica pròpia. No crec que aquest sigui el nostre problema, senyors.

I segon, i més important, realment es pot ser tant egoísta per pensar que la nostra situació és suficientment dolenta com per deixar d'ajudar a països que no tenen ni aigua potable? Que no tenen hospitals en condicions? Que no disposen d'aliments suficients pels seus habitants? Realment podem comparar la nostra condició amb la seva? Per mi, sols el fet de plantejar la comparació és una injustícia i un egoïsme impressionant. Es moren de fam! Que moltes famílies d'aquí no arriben a final de mes, que alguns han de dormir al carrer? Sí, d'acord. Però arreglem nosaltres el d'aquí. No podem amagar les nostres penúries escudant-nos en els que estan pitjor que nosaltres.

I si ho fem, estem sent injustos i egoistes. I ep! que no serem del mateix país, però som persones igual que ells. Mereixen viure tal com nosaltres ho fem. I allà, ara, no viuen, malviuen!

Situació de la vivenda a casa nostra

No tinc res a afegir, només podria espatllar l'explicació que es dóna en els vídeos. Una explicació impecable i realista del que està passant amb el tema de la vivenda al nostre país.

Reflexionem-hi!

Evo Morales destinarà la meitat del seu sou a ajudar Xile i Haití

Evo Morales, president de Bolívia, va engegar ahir dimarts una campanya d'ajuda als damnificats pels terratrèmols d'Haití i Xile. Anomenada "Chile y Haití necesitan de ti", aquesta campanya està dedicada a recollir el màxim de diners possible entre la població boliviana per a col·laborar en la recuperació dels països afectats pels sismes d'aquests últims mesos.

"Si cada uno aportáramos un boliviano (la unidad monetaria del país) tendríamos diez millones de bolivianos (1 millón 434 mil dólares)" va dir el president bolivià.

La qüestió que m'ha semblat destacable és que, com ja diu el títol de l'article, el president Evo Morales destinarà el 50% del seu sou a colaborar en aquesta campanya. Alhora que tots els ministres i viceministres aportaran el 30% dels seus respectius sous.

Un president d'un país aporta la meitat del seu sou a una causa justa! Desgraciadament, no puc imaginar-me a Zapatero o al Rei destinant part del seu sou a causes que valen la pena. I dic, desgraciadament.

Tan de bó aquest gest fós un exemple per la resta de mandataris del món. On estan ara els que van a les reunions del G-7, G-15 o G-merdes?! Apostem per una globalització real? Per mi la globalització s'exemplificaria en aquests casos concrets! Ara és quan aquestes reunions dels líders mundials, dels presidents més rics del món tindria més sentit. Potser és que si es reunissin ara no seria per produir guanys sinó per mostrar una mica d'humanitat, i clar, sense benfici no hi ha pacte, no?

Però, faran ells el mateix que el president Morales? Estic segur que no. Tan de bo, però ho dubto fermament.

I d'altra banda, es veu com Evo Morales és l'exemple del que hauria de ser la classe política a tot arreu i, en concret al nostre país. Una classe política propera als ciutadans, una política de la qual els ciutadans se la puguin sentir pròpia i representativa dels seus interessos.
No ha de ser, crec jo, la classe política una classe social superior. Una cosa tancada en un Parlament i que ningú pot accedir ni sentir-se proper.
Cal que sigui la política una cosa propera al ciutadà, al poble. I aquest és l'error que s'ha comès en el nostre país durant anys. Un error que el senyor Evo Morales evita amb accions com aquesta última.

Lloable l'actitut del senyor Evo Morales. Molt lloable!

Parlar de frau o com esquivar el problema real

Aquests dies passats, van aparèixer als mitjans (aquí, aquí o aquí), arran d'una compareixença de la senyora Assumpta Escarp, les dades relacionades amb l'ús del metro de Barcelona i altres aspectes derivats. La presidenta de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) va fer un repàs a les xifres que ens va deixar l'any passat.

Un d'aquests aspectes derivats eren les dades relacionades amb el nombre de persones que van decidir no pagar durant l'any passat. La xifra és, almenys des del meu punt de vista, força elevada. Unes 13.200 persones es van colar diàriament al metro de Barcelona. La qual cosa suposa el 1,1% del total de passatgers que utilitzen aquest mitjà de transport.

A la roda de premsa, la senyora Escarp va exposar les dades i, alhora, va explicar que durant aquest any s'emprendrien accions per tal d'evitar aquest frau diari. Incrementar la presència de membres de vigilancia i seguretat, instal·lar més càmeres de videovigilància, augmentar el preu de la multa, permetre als membres de seguretat demanar el bitllet validat, canviar els accessos que faciliten que la gent es coli per altres que els ho dificultin, fer un desplegament econòmic i de personal per tal d'explicar les conseqüències de no pagar...

Curiosament, tenen una facilitat per proposar mesures contra el frau inigualable. Tanmateix, ni es plantegen els motius que, potser, poden portar a la gent a actuar d'aquesta manera.

No es plantegen que és possiblement l'increment repetit dels preus dels transport públic(?) el que motiva a la gent o, possiblement, impedeix a la gent pagar el preu dels bitllets. Tanmateix, no arriben a replantejar-se els pressupostos municipals (o no volen, clar!) i apostar per un nou model de transport públic, a un preu a l'abast de tothom. Ja poden anar buscant solucions, però no solucionaran el problema d'arrel, que no deixa de ser el preu abusiu que té el transport públic de la ciutat comptal.

Una nova mostra de l'allunyada que viu la classe política (o això volen) dels ciutadans.

Davant del que és un atac al transport públic, cal reclamar un transport públic a l'abast de tothom. Per un transport popular. Lluny de l'actual que no serveix per res més que per abusar novament de la classe treballadora, imposant unes taxes i tarifes elevadíssimes.

Moltes han estat les accions reclamant un transport públic digne i protestant contra els preus abusius:

• Reclamació de la gratuïtat del transport públic per part de l'assemblea d'aturats de Barcelona.
  
• Accions a diverses parades reclamant un transport públic assequible, prèvies a la manifestació del 30 de gener.
  
• Manifestació a Barcelona el 30 de gener.
• Des del SEPC també han denunciat l'increment de tarifes d'enguany [1] [2] [3].
  
• La CUP critica la situació del transport públic de Girona.
• A València, també reclamen una rebaixa de preus del transport públic.
• L'AJ de Poblenou ha dut a terme accions en aquest sentit a principi d'any.

Podem veure doncs com des de l'Esquerra Independentista i diversos moviments socials, l'opció d'un transport popular és a primera plana de les seves reclamacions.

Fem veure als polítics que no hi estem d'acord! Reclamem un transport popular i digne, a l'abast de tothom. Sense que el tamany de la butxaca importi!

Parlem de la crisi. Reflexionem-ne també!

Volia dedicar un article d'aquest blog a aplaudir la iniciativa que va tenir l'equip del Món a RAC1 ahir dia 16 de Febrer, el programa matinal que condueix en Jordi Basté cada dia de 6 a 12 del matí.

El fet és que van dedicar 1 hora i mitja a parlar de la crisi econòmica que estem patint actualment. Fins aquí es podria tractar d'un nou exemple de programa que porta un entès en economia i finances, i es posen a parlar de l'actualitat econòmica. Però ahir, el fet que, veig, personalment, lloable i novedós, va ser que bàsicament va dedicar hora i mitja a respondre les trucades dels oients i escoltar les històries personals de cadascú en relació amb la crisi.

Alguns podrien dir que es va caure massa en remarcar les desgràcies de la gent. Efectivament, va ser una hora i mitja d'escoltar els diferents problemes que la gent es trobava cada dia. Però és que, senyors, això és el que hi ha.

Des de persones que no arriben a final de mes amb el sou que reben, empresaris que no reben prou ingressos per pagar els sous dels treballadors, alumnes que deixen els estudis per poder treballar i contribuir econòmicament a la família, persones en atur que se'ls acaba la prestació, senyores que reben una pensió mínima i no els dóna per viure... i així una trentena d'exemples de com la gent està vivint la crisi.

Un bon exemple d'economia de carrer. On en comptes de parlar de teories econòmiques i temes que la gent no entén, es parla dels problemes quotidians de les persones.

El problema és que tota aquesta gent que està patint les conseqüències de la crisi del sistema capitalista no es qüestiona res més enllà. No s'adonen que la crisi actual no és una crisi esporàdica o circumstancial, que no depèn del moment o de factors temporals. És una crisi de sistema, una crisi lligada al sistema capitalista.

Perquè potser si una persona es queda sense feina es perquè l'empresa vol elevar els beneficis propis en detriment dels treballadors. Potser si no arribes a final de mes és perquè estàs pagant un lloguer elevadíssim o una hipoteca vitalicia. Potser et quedes a l'atur és perquè l'empresa es trasllada a un altre país per abaixar el preu de la mà d'obra. O potser perquè ja tens una edat massa avançada com per ser el suficientment productiu per l'empresa. Potser el teu fill no pot anar a la universitat perquè les taxes i preus són massa elevats com per assumir-los. Potser el teu fill no podrà independitzar-se fins els 45 anys perquè no pot pagar-se una vivenda pròpia.

I tot això, no és un problema actual. Ha estat, és i serà un problema derivat del model capitalista actual. I seguirem així, mentre el sistema perduri.

Possiblement d'aquí un any, haurem superat la crisi, sí. Es tornaran a comprar cotxes, vivendes, concedir crèdits, etc. però els problemes aquests seguiran vigents al sistema.

Quan la crisi afecta als rics, tot tremola... La resta de temps, qui se'n recorda dels que pateixen cada dia? Ningú.

No sóc un expert econòmic, ni molt menys. I per això intento anar amb peus de plom a l'hora de parlar d'economia. Però el que sí que sé, sense que faci falta ser-ne un entès, és que el sistema actual no funciona. Bé, funciona pels que els interessa el propi sistema. Però no funciona per una gran part de la gent.

No ens quedem en la lamentació. Busquem respostes al sistema. Qüestionem-nos-ho!

CAPITALISME ÉS CRISI!