Frases cèlebres (III)

"No només s'ha de mesurar la fortalesa d'ETA pel nombre de comandos operatius que disposa sinó pel nombre de referèndums d'autodeterminació que s'han produït a Catalunya"

Jaime Mayor Oreja (cap de files del PP a Europa)

Ni França, ni Espanya, PAïSOS CATALANS!

Dissabte passat l'independentisme va sortir al carrer. Avis, fills, néts. Sense por, sense vergonya. Milers i milers van prendre els carrers de la capital catalana per cridar i mobilitzar-se per una terra lliure, per un país propi.

Centenars de pancartes recordaven les consultes celebrades a les seves vil·les. Desenes recordaven que les celebraran en breu. Altres repartien enganxines recordant que el 10 d'Abril és la pròpia capital catalana decidirà.

Veure la Via Laietana plena de gom a gom, des de plaça Urquinaona al mar, feia un goig que feia temps que no rememorava. I això, no cal oblidar de fer una mica d'autocrítica, amb una campanya de publicitat de la convocatòria realment pobra. Tanmateix milers de catalans van sortir al carrer, van fer-se'l seu durant unes hores per reclamar una única cosa: la democràcia vertadera.

Ara més que mai, independència!

Entre retallades i reformes

Fa gràcia perquè ara ja no hi ha res a fer, diuen. I és possible que, ara, ja no hi hagi res a fer. Que anys i anys de malgastar i especular, ara ens esclatin a la cara. Que ara, quan l'accident ha estat prou bèstia, ens adonem que el que fèiem no tenia altre final que el que ha tingut.

La majoria l'anomena crisi. Li posen nom com si fós quelcom extraordinari, anormal i preocupant. Però no estem davant d'una cara més d'una mateixa moneda? No és aquesta situació una conseqüència inequívoca del que hem estat fent els últims anys? No deixa de ser, doncs, aquesta crisi, una continuació del mateix que teníem fa uns anys, quan les coses anaven millor?

I deia que és graciós perquè ara l'argument que esgrimen els de dalt és: "ara que ens ho hem trobat ja no podem fer-hi res, ens toca apretar-nos el cinturó!". I ho diuen convençuts que l'ús d'aquest pronom "-NOS", en primera persona, està ben utilitzat. Una primera persona que cobra un sou que no seria pas el d'un treballador mitjà-alt. Una primera persona que cobra, a part del seu sou, per assistir als plens, només per això, quan realment és la seva feina, pel que ja li paguen. Utilitzen aquesta primera persona per fer-nos creure que ells també s'estrenyen el cinturó, però que no ens enganyin, ells no porten cinturó, ells el que potser arriben a fer és apujar-se la cremallera dels pantalons (i ep! sense cordar eh!). No fotem!

Aquest és l'argument davant les retallades salarials, les retallades de pensions, les retallades a les inversions públiques... I ara és l'argument que sosté la nova reforma laboral, que sembla que no acontenta ni els sindicats oficials, imaginem-nos doncs, com deu ser! Ara, les treballadores han de patir les conseqüències dels excessos d'altres en èpoques darreres. Però clar, ara que ja ho tenim aquí, no podem fer-hi més!

Perquè les retallades i les reformes venen amb una dedicatòria especial: "Per a què el futur sigui millor!". El futur serà millor per a ells, no? O és que després de la crisi les desigualtats socials desapareixeran? Ara figura que tots hem d'arreglar el que alguns han produït perquè així podrem gaudir d'un futur pròsper, com havíem pogut tenir fins fa 3 anys. I després què? Continuarem com fins ara? Intentaran que estiguem contentets i al·lienats fins que la cosa torni a petar, oi? Doncs a mi, perdoneu-me no em serveix.

Quan un nen cau mentre fa el burro i es trenca el turmell, posar-li benes i enguixar -li la cama serveix, sí, perquè al cap de dos o tres mesos ja podrà tornar a caminar. Però si quan torna a caminar, continua fent el burro, acabarà tornant a trencar-se alguna cosa. Per tant, només el guix no servirà, se l'ha d'ensenyar a actuar d'una altra manera, perquè sinó continuarà caient.

Per tant, podem posar tots els pedaços que vulguem al sistema capitalista actual, que no deixarà de ser el mateix sistema que teníem abans.

Adeu, Espanya, oi?

El passat dijous, i en prime time, la Televisió de Catalunya va emetre el documental de M. Dolors Genovès "Adeu, Espanya?". Un documental centrat en dos eixos principals: per una banda comparar la situació de les relacions entre Estat-Nació que es dóna al Quebec, Escòcia, Grenlàndia, amb la que es dóna a l'Estat espanyol. I per altra, visualitzar estadísticament i amb arguments econòmics la viabilitat d'una Catalunya independent (que no uns Països Catalans!).

Una de les qüestions més interessants del documental, des del meu punt de vista, va ser comprovar, com ja se sabia, que la qüestió independentista és a l'Estat espanyol l'únic lloc on es nega. Tant a Canadà, Anglaterra o Holanda, la qüestió i la sensibilitat independentista no només està respectada sinó que entra dins del joc democràtic del país, sense pressions ni discriminacions. Mentre aquí, la celebració d'un referèndum està vetada des de fa anys, a les altres nacions sense Estat, aquesta via és totalment viable i possible.

I com no podia ser d'altra manera, els dies anteriors i posteriors a l'emissió del documental, van sortir els nacionalistes espanyols (on hi incloc Ciutadans) per atacar la televisió pública catalana, la qual acusen de tractar temes que interessen poc o només a una minoria.

Uns (PP) acusaven d'inconstitucional un documental que no fa més que posar sobre la taula una opció totalment legítima a tot el món. Altres (PSC i C's) creien inadequat que la televisió pública ("pagada per tots" deien) emeti aquest tipus de documentals (com si a mi m'agradés que TV3 emeti el discurs del Rei, per exemple). Fins i tot, alguns progres del PSC, en un intent d'enganyar el personal, es queixaven de per què no en feien un de la solució federal.

Fa gràcia perquè justament són, en aquestes declaracions, on cauen en el parany que desemmascara el documental. Evidencien que el problema que té la suposada democràcia espanyola és el no-reconeixement de les realitats nacionals que la conformen i, en comptes d'intentar conciliar ambdues parts, només fan que intentar silenciar l'opció independentista. Unes posicions totalment antidemocràtiques, és clar.


Sigui com sigui, em sembla bo que la televisió pública catalana posi sobre la taula, per fi, l'opció de la independència (per mi, no del tot ben encarada al documental, però alguna cosa ja és). De fet, aquest dijous, al mateix programa, Sense ficció, s'emetran diverses entrevistes parlant sobre el tema de la independència i la relació Estat-nació.

Destacar també que aquest dissabte dia 12 de Juny, la Plataforma pel Dret de Decidir ha convocat una manifestació sota el lema "Autodeterminació és democràcia". Una marxa cap al Parlament per reclamar el dret a decidir el futur del poble català.

Contra les retallades socials, lluita social!

Davant les retallades socials. Contra la reforma laboral i de pensions. Lluitem contra les retallades del Govern que ataquen a les classes populars!

Aprofitant la data de vaga convocada pel sector públic, recomano un article publicat ahir a l'ACCENT, on es fa un anàlisi sobre la situació econòmica actual i les conseqüències que tenen sobre les classes populars del nostre país.

Davant de la convocatòria de vaga dels sindicats grocs i espanyolistes CCOO i UGT, l'esquerra independentista (en la que m'hi incloc) ho té clar: Vaga General! Perquè no hi ha lloc al pacte amb les classes dominants, que no fan més que apretar més als treballadors. Cal una mostra de força, on la gent surti al carrer per reclamar el que es mereix, i aquest sistema li roba. Perquè la vaga general és la nostra millor mostra de força davant els atacs continuats per part del sistema.

Avui, els estudiants i el jovent han posat la primera pedra de la lluita contra les retallades. Talls de vies de ferrocarrils, crema de pneumàtics, talls de la Diagonal de Barcelona i d'altres accions que evidencien i assenyalen els culpables de la crisi i hi planten cara.

I avui a la tarda, tots a la convocatòria de manifestació de l'esquerra independentista. A les 19.00h a Jardinets de Gràcia, contra les retallades de drets socials!

Club Bilderberg: La política de les 5 estrelles

Aquests dies les teories conspiratives giren al voltant de la nova reunió del Club Bilderberg. Una reunió privada i envoltada d'un gran sectretisme, que aquest any es celebra prop de casa nostra, a Sitges.

Un Club selectiu que es reuneix annualment en alguna ciutat del món, on només els membres més importants de la política internacional, del món de la banca i del món empresarial hi poden assistir. Una reunió privada on, segons les teories, es tracten tota mena de temàtiques: economia, política, seguretat... Això sí, sense que ningú més que ells sàpiga què és el que realment es parla o s'acorda (si és que s'acorda quelcom). Per tant, una reunió totalment opaca respecte les seves conclusions, que mai no surten a la llum.

Són moltes les veus que afirmen que és en aquestes reunions de membres que mouen els fils de la política i economia global, on es decideixen els que seran els futurs presidenciables dels països que s'hi reuneixen. En definitiva, una reunió on les elits mundials decideixen cap a on anirà el futur del planeta.

I és tot aquest circ muntat a Sitges el que em fa reflexionar sobre quina és la política actual. Sobre quina és la classe política que tenim.

Una política d'hotels de 5 estrelles. Una política opaca i fosca. Una política llunyana a la gent. Una política plena d'interessos, personals i partidistes. Una política excloent de classes populars. Una política, en definitiva, subordinada al nou ordre mundial, un ordre capitalista i , sobretot, injust.

Abans de fer aquest article, he buscat, novament, la definició que dóna el diccionari a la paraula "Democràcia", i és aquesta: "Sistema de govern basat en el principi de la participació igualitària de tots els membres de la comunitat en la presa de decisions d’interès col·lectiu."

No hi veig una participació igualitària en aquesta reunió del Club Bilderberg, jo no la veig.

No hi veig, en aquestes reunions, ni els funcionaris que ara els rebaixen el sou, ni pensionistes que opinin sobre les seves baixes pensions. Ni tampoc hi veig mestres i professors que puguin parlar de primera mà de l'educació, com tampoc estudiants, és clar. Tampoc hi veig mileuristes que les passen magres per arribar a final de mes. Tampoc hi veig gent que ha patit un desnonament perquè no ha pogut pagar la quota mensual de la hipoteca. No hi són tampoc palestins que viuen a Gaza, per explicar què és el que pateixen diàriament en aquell territori. Tampoc hi veig experts en medi ambient que puguin parlar, de primera mà, de la destrucció del nostre planeta.

Per tant, aquesta reunió selecta només significa un nou exemple del que és avui dia la política. Una política antidemocràtica, allunyada de les classes populars i dels que, en definitiva, són els que rebran les conseqüències directes de la política.

Una política, doncs, de 5 estrelles.