Nova estocada espanyola, aquest cop contra l'acollida en català

Nova estocada espanyolista al nostre país. L'enèssim atac ara va dirigit a la llengua catalana, en concret, a l'ús d'aquesta com a llengua d'acollida pels nouvinguts. La Defensora del Poble ha presentat un recurs d'inconstitucionalitat (crec que podrien declarar els recursos d'inconstitucionalitat com a bé d'interès nacional, per les vegades que l'útilitzen) contra la Llei d'acollida de Catalunya. En particular, contra l'article 9 de la norma que determina que ha de ser el català la llengua usada en les activitats per als nouvinguts al nostre país.

I és que el titular d'ahir de la notícia a l'Avui deixava ben clar l'esperit anticatalà i espanyolista que destil·la aquest recurs presentat pel Defensor del Poble (té gràcia el nom), deia: "Cava del Llano: "La definició del català com a llengua pròpia, no en justifica l'ús preferent" ".

No sorprèn, amb tot això, descobrir quins són els orígens d'aquesta senyora i quin va ser el seu passat familiar.

Resulta doncs que en aquest Estat que vivim, quan en un nació existeix una llengua centenària, que és la que utilitzen majoritàriament els seus habitants, que té una tradició literària i cultural molt marcada, en definitiva té una llengua pròpia, figura que els que han de venir-hi de fora han d'aprendre una altra? Tornem com sempre al mateix de sempre, per desgràcia.

Tenim una llengua que s'està morint a causa d'un bilingüisme fals, que sempre favoreix, com en tot en aquesta vida, als més forts. Si no podem ni prioritzar la nostra llengua, la llengua catalana, davant d'altres estrangeres (no ho oblidem!), què ens queda?

Una vegada un va dir: "Ens la volen acorralar al reducte folklòric" i és que així és. No s'aturaran fins aconseguir ofegar el català, fins que vegin tota la Península monolíngüe (o no estan fent ja el mateix a Euskal Herria?). No podem tolerar (i espero que els polítics no ho facin) un nou atac tan flagrant cap als nostres drets com a poble.

L'opressió cap a la nostra llengua continua i continuarà, fins que no aconseguim un país lliure. On la nostra llengua, la llengua del meus pares, avis, besavis i rebesavis, ha de ser i sigui respectada com el que és: la llengua pròpia dels Països Catalans.

Gràcia decideix estrena web!

Doncs sí! Gràcia decideix ha remodelat el web per començar les Festes de Gràcia amb bon peu. Com es pot veure hi ha hagut un salt qualitatiu en qüestió estètica que donen una nova cara a la plataforma. Les millores més remarcables del nou web són el nou apartat de notícies locals en portada, el poder seguir el nombre d'adhesions a temps real de la plataforma, la facilitat de poder-te adherir a la plataforma, el major relleu dels diferents canals de comunicació i difusió que disposa Gràcia decideix per acostar la consulta al gracienc (Facebook, Twitter, Flickr, Youtube), l'apartat per aportar noves idees a GD, la disponibilitat del web als diferents idiomes, entre d'altres. Déu fer una setmana i escaig, que GD llançava una aplicació per adherir-se des de la xarxa social Facebook a la plataforma, demostrant aquest desig de proximitat a la realitat social de les noves tecnologies.

Tot i així, esperem que no perdin de vista que la batalla real d'acostar la consulta al gracienc es troba al carrer, al plaça a plaça, al porta a porta; si es perd de vista aquesta via, el fracàs és assegurat. Una mostra de bones pràctiques serà la participació de GD a la Festa Major de Gràcia que tindrà un estand informatiu i marxandatge a Plaça Joanic durant totes les tardes-vespres mentre duri la festa. I no només això, s'encarregaran d'organitzar els actes de la plaça en un dels dies forts de Festes (divendres, 20 d'agost) amb un sopar popular que intentarem assistir-hi.

Lamento malgrat això, aquest ús i abús del taronja en tot, color identificador de la Coordinadora Nacional per les consultes, i que n'estava tan impregnat Barcelona decideix. Crec que aquesta unificació i absorció em fa entreveure una mica de dissolució de Gràcia decideix en BD. Cal recordar que BD va tenir un inici i segueix tenint un amiguisme (sectarisme), partidisme proper a ERC (encara que n'hagin sortit alguns cap a Solidaritat Catalana) i secretisme, que detesto. Encara estan a temps de rectificar i els

Finalment, acabaré felicitant a les 35 entitats gracienques adherides (entre elles algunes de les cabdals del districte), als 292 voluntaris i a les 698 persones adherides a Gràcia decideix que han fet un pas valent endavant i intentaran tenyir amb els colors de la democràcia (que Espanya ens priva) la nostra Vila.

Salut i bones Festes graciencs!

Frases cèlebres (IV)

Avui fa 3 anys de la mort de Lluís Maria Xirinacs i el recordarem avui amb algunes de les seves frases cèl·lebres:

"Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya."

Lluís Maria Xirinacs

"Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers."

Lluís Maria Xirinacs

"Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!"

Lluís Maria Xirinacs

Ha quedat clar, CiU, ha quedat clar

CiU diu que no és independentista. Finalment han deixat de jugar a la puta i la Ramoneta i já s’han posicionat, amb ells que ningú esperi la independencia. Ep, però de momento, diuen. Es veu que encara no és el moment de ser independentista.

Jo, no puc arribar a entendre’ls. Quan els preguntes un per un, molts et diuen que sí que són independentistas, però quan s’uneixen es veu que perden el nord.

No entenc com un independentista català pot arribar a pactar amb el PP o el PSOE quan així els interessa. Perdoneu-me, però això no és ser independentista. Això és anar de guai per la vida i acabar baixant-se els pantalons davant els espanyols de sempre.

Tampoc entenc com volen portar-nos a la independência, d’aquí a uns anys, com diuen. Deuen pensar que si primer aconseguim el concert econòmic i anem guanyat més competències, un dia, de cop i volta, podrem demanar la independência a Madrid i ens la donaran. Permeteu-me que ho dubti. En un moment on l’auge independentista el reconeixen fins i tot, els nacionalistes espanyols, estan desaprofitan l’oportunitat única d’apostar clarament per l’autodeterminació.

Potser hi té alguna cosa a veure que faltin ben pocs mesos per les eleccions catalanes i vulguin tenir l’electorat (complet) content. I és clar, “dret a decidir” és l’expressió perfecta per acontentar-los a tots. Als que volen més, els prometen una mica. I als que no ho volen, no s’estiren del tot en les promeses. Chapeau! Una feina perfecta.

També em fa gràcia quan admeten i afirmen que la independència s'ha de negociar amb els espanyols. De debò sou tan ingenus de creure que us la donaran ells, quan el senyor Zapatero sortí fa poc a dir que les quotes d'autogovern de Catalunya havien arribat, ja, al seu màxim exponent? O no teniu ni idea de política o és que realment no voleu el que dieu.

Tan de bo guanyeu les eleccions i estigueu contents, que quan desperteu del vostre son autonomista, nosaltres ja fa temps que haurem fet la feina.

Sóc pobre i no envejo la vida del ric!

“Prefereixes ser un país pobre o un capdavanter europeu?”

Aquest va ser l’argument que em va esgrimir un amic mentre reflexionàvem sobre polítiques socials i alternatives al sistema actual. És clar, ell defenia l’actual marc de relacions econòmiques i socials i jo, l’oposat.

I és que, per suposat, jo no vull un país pobre, jo vull un país just. “Però això comporta que molts hi perdin” em deia. Doncs sí. El que jo defenso farà caure a molts del seu núvol, del seu tron. Perquè no hi haurà justícia social sense que els forts d’ara hi perdin i els pobres d’ara hi guanyin. En un símil físic, l’energia ni es crea ni es destrueix, per tant als que els sobra energia i en tenen massa se’ls ha de prendre en virtut dels que no en tenen gens.

Però què passa? Ens hem parat a pensar una mica en això? És una catàstrofe mundial fer aquest canvi de mentalitat?

L’altre dia per la televisió sortien imatges de les barraques d’un país sud-americà, no recordo quin, i la gent que hi vivia. No tenien diners,però tots somreien. Igual que el somriure que et brinden els nens de l’Àfrica quan surten a la càmera. No tenen ni dos zeros en cap banc del país, però viuen tan feliços.

Què som en el fons? Persones o un compte corrent al banc? Prevalen les relacions humanes o les econòmiques? “Tanto eres, tanto vales” deia una cançó… Preval el dret a un sostre o el benefici que se’n tregui d’aquest “dret”?

Per tant, realment què hi perdem en aquest canvi de pensament? Que si ets president cobris igual que el treballador nou? Sí. Que els beneficis del banc no vagi a les butxaques d’una minoria i sigui benefici de tots? Sí. Que no es pugui especular amb el dret a viure? Sí. I tants altres canvis que volem molts.

A vegades oblido que els diners van néixer per substituir la permuta. Potser no estaria malament que durant uns dies, tornéssim a aquelles èpoques, i recordar que hi ha vida més enllà dels diners.

Vull un país on la riquesa no es mesuri amb el nombre de bancs que hi ha al territori, ni pel nombre de ceros que es té a la targeta de crèdit, ni pel % d’IVA, ni per la pujada de l’IPC, ni pel nombre de brillants als anells de les dones… Vull una riquesa social, on l’excel·lent sigui una societat justa i equitativa, de tots i per a tots.

De petit, a l'escola cantàvem: "sóc pobre i no envejo la vida del ric". Aprenem-ne una mica doncs.