dimarts, 10 d’agost de 2010

Sóc pobre i no envejo la vida del ric!

“Prefereixes ser un país pobre o un capdavanter europeu?”

Aquest va ser l’argument que em va esgrimir un amic mentre reflexionàvem sobre polítiques socials i alternatives al sistema actual. És clar, ell defenia l’actual marc de relacions econòmiques i socials i jo, l’oposat.

I és que, per suposat, jo no vull un país pobre, jo vull un país just. “Però això comporta que molts hi perdin” em deia. Doncs sí. El que jo defenso farà caure a molts del seu núvol, del seu tron. Perquè no hi haurà justícia social sense que els forts d’ara hi perdin i els pobres d’ara hi guanyin. En un símil físic, l’energia ni es crea ni es destrueix, per tant als que els sobra energia i en tenen massa se’ls ha de prendre en virtut dels que no en tenen gens.

Però què passa? Ens hem parat a pensar una mica en això? És una catàstrofe mundial fer aquest canvi de mentalitat?

L’altre dia per la televisió sortien imatges de les barraques d’un país sud-americà, no recordo quin, i la gent que hi vivia. No tenien diners,però tots somreien. Igual que el somriure que et brinden els nens de l’Àfrica quan surten a la càmera. No tenen ni dos zeros en cap banc del país, però viuen tan feliços.

Què som en el fons? Persones o un compte corrent al banc? Prevalen les relacions humanes o les econòmiques? “Tanto eres, tanto vales” deia una cançó… Preval el dret a un sostre o el benefici que se’n tregui d’aquest “dret”?

Per tant, realment què hi perdem en aquest canvi de pensament? Que si ets president cobris igual que el treballador nou? Sí. Que els beneficis del banc no vagi a les butxaques d’una minoria i sigui benefici de tots? Sí. Que no es pugui especular amb el dret a viure? Sí. I tants altres canvis que volem molts.

A vegades oblido que els diners van néixer per substituir la permuta. Potser no estaria malament que durant uns dies, tornéssim a aquelles èpoques, i recordar que hi ha vida més enllà dels diners.

Vull un país on la riquesa no es mesuri amb el nombre de bancs que hi ha al territori, ni pel nombre de ceros que es té a la targeta de crèdit, ni pel % d’IVA, ni per la pujada de l’IPC, ni pel nombre de brillants als anells de les dones… Vull una riquesa social, on l’excel·lent sigui una societat justa i equitativa, de tots i per a tots.

De petit, a l'escola cantàvem: "sóc pobre i no envejo la vida del ric". Aprenem-ne una mica doncs.