Ensorrem les seves mentides

Els polítics porten dos dies argumentant la violència dels cossos policials, durant la jornada de vaga del dimecres, dient que només ho fan per evitar i prohibir les actituds violentes dels vaguistes i manifestants.

He trobat un vídeo que desmenteix aquesta mentida que ens volen vendre. Un vídeo que mostra les imatges de les càrregues policials a la ciutat de València durant el dimecres passat.

Que no ens enganyin.

Cap a la unificació del jovent revolucionari

La diada s'apropa i aquest any, davant del recull de cartells, convocatòries i manifestacions, m'he endut una grata sorpresa, en veure aquest cartell d'aquí dalt.

Per fi, sembla que està cada cop més a prop l'unificació del jovent de l'esquerra independentista. Personalment, sempre he vist una estupidesa la divisió que hi havia en l'àmbit juvenil de l'independentisme revolucionari, quan, en realitat, les actuacions, les reclamacions i els objectius eren, sinó totalment, majoritàriament compartits.

Cal doncs que el procés d'unificació segueixi l'exemple del jovent de Manresa on l'AJM-CAJEI i la local de Maulets van unificar-se sota les sigles de Jovent de l'Esquerra Independentista (JEI). Cal prendre aquesta direcció, i estic segur que els contactes i el treball va en aquesta direcció.

Amb la unificació de les dues organitzacions de l'esquerra independentista amb un referent juvenil clar, únic, amb més capacitat de convocatòria i em més força i presència.

Esperem que la convocatòria de la diada conjunta d'enguany sigui el primer pas per aquesta , almenys per mi, desitjada unificació.

Nova estocada espanyola, aquest cop contra l'acollida en català

Nova estocada espanyolista al nostre país. L'enèssim atac ara va dirigit a la llengua catalana, en concret, a l'ús d'aquesta com a llengua d'acollida pels nouvinguts. La Defensora del Poble ha presentat un recurs d'inconstitucionalitat (crec que podrien declarar els recursos d'inconstitucionalitat com a bé d'interès nacional, per les vegades que l'útilitzen) contra la Llei d'acollida de Catalunya. En particular, contra l'article 9 de la norma que determina que ha de ser el català la llengua usada en les activitats per als nouvinguts al nostre país.

I és que el titular d'ahir de la notícia a l'Avui deixava ben clar l'esperit anticatalà i espanyolista que destil·la aquest recurs presentat pel Defensor del Poble (té gràcia el nom), deia: "Cava del Llano: "La definició del català com a llengua pròpia, no en justifica l'ús preferent" ".

No sorprèn, amb tot això, descobrir quins són els orígens d'aquesta senyora i quin va ser el seu passat familiar.

Resulta doncs que en aquest Estat que vivim, quan en un nació existeix una llengua centenària, que és la que utilitzen majoritàriament els seus habitants, que té una tradició literària i cultural molt marcada, en definitiva té una llengua pròpia, figura que els que han de venir-hi de fora han d'aprendre una altra? Tornem com sempre al mateix de sempre, per desgràcia.

Tenim una llengua que s'està morint a causa d'un bilingüisme fals, que sempre favoreix, com en tot en aquesta vida, als més forts. Si no podem ni prioritzar la nostra llengua, la llengua catalana, davant d'altres estrangeres (no ho oblidem!), què ens queda?

Una vegada un va dir: "Ens la volen acorralar al reducte folklòric" i és que així és. No s'aturaran fins aconseguir ofegar el català, fins que vegin tota la Península monolíngüe (o no estan fent ja el mateix a Euskal Herria?). No podem tolerar (i espero que els polítics no ho facin) un nou atac tan flagrant cap als nostres drets com a poble.

L'opressió cap a la nostra llengua continua i continuarà, fins que no aconseguim un país lliure. On la nostra llengua, la llengua del meus pares, avis, besavis i rebesavis, ha de ser i sigui respectada com el que és: la llengua pròpia dels Països Catalans.

Ha quedat clar, CiU, ha quedat clar

CiU diu que no és independentista. Finalment han deixat de jugar a la puta i la Ramoneta i já s’han posicionat, amb ells que ningú esperi la independencia. Ep, però de momento, diuen. Es veu que encara no és el moment de ser independentista.

Jo, no puc arribar a entendre’ls. Quan els preguntes un per un, molts et diuen que sí que són independentistas, però quan s’uneixen es veu que perden el nord.

No entenc com un independentista català pot arribar a pactar amb el PP o el PSOE quan així els interessa. Perdoneu-me, però això no és ser independentista. Això és anar de guai per la vida i acabar baixant-se els pantalons davant els espanyols de sempre.

Tampoc entenc com volen portar-nos a la independência, d’aquí a uns anys, com diuen. Deuen pensar que si primer aconseguim el concert econòmic i anem guanyat més competències, un dia, de cop i volta, podrem demanar la independência a Madrid i ens la donaran. Permeteu-me que ho dubti. En un moment on l’auge independentista el reconeixen fins i tot, els nacionalistes espanyols, estan desaprofitan l’oportunitat única d’apostar clarament per l’autodeterminació.

Potser hi té alguna cosa a veure que faltin ben pocs mesos per les eleccions catalanes i vulguin tenir l’electorat (complet) content. I és clar, “dret a decidir” és l’expressió perfecta per acontentar-los a tots. Als que volen més, els prometen una mica. I als que no ho volen, no s’estiren del tot en les promeses. Chapeau! Una feina perfecta.

També em fa gràcia quan admeten i afirmen que la independència s'ha de negociar amb els espanyols. De debò sou tan ingenus de creure que us la donaran ells, quan el senyor Zapatero sortí fa poc a dir que les quotes d'autogovern de Catalunya havien arribat, ja, al seu màxim exponent? O no teniu ni idea de política o és que realment no voleu el que dieu.

Tan de bo guanyeu les eleccions i estigueu contents, que quan desperteu del vostre son autonomista, nosaltres ja fa temps que haurem fet la feina.

Units sí, unificats no

L'èxit de la manifestació del 10 de juliol i el seu marcat i majoritari to independentista, ha servit com a catalitzador per a l'aparició i la creació de tota mena de coalicions i partits polítics de caire i voluntat independentista, amb la intenció de canalitzar tots els vots independentistes a les properes eleccions catalanes (per cert, diuen que el 24 d'octubre).

Solidaritat Catalana, Democràcia Catalana, Suma Independència, Conferència Nacional del Sobiranisme, Reagrupament, Pàtria i Dignitat... Carretero, Laporta, Uriel Bertran, López Tena, Espot, Candela... Els noms són múltiples i diversos, les intencions les mateixes, les posicions properes, però cadascú per la seva banda i fins el moment, sembla que no es posaran pas d'acord.

Però, personalment, crec que totes elles, o la gran majoria, equivocades.

Estem d'acord que cal canalitzar la voluntat del poble català cap a una ruptura amb l'Estat espanyol, sí. Però això ha de portar a renunciar a tota la ideologia pròpia en temes que no siguin el sentit nacional?

Posem el cas que Solidaritat Catalana s'acaba presentant com a candidatura transversal i unificadora, però no aconsegueix la majoria parlamentària necessària per a dur a terme el seu objectiu: la proclamació unilateral d'independència. Què farà durant els 4 anys de legislatura? Quines seran les seves polítiques socials i econòmiques? Com es posicionaran al llarg dels 4 anys de legislatura?

Durant la manifestació massiva del 10-J vaig poder veure una pancarta que, molt intel·ligentment deia: Units sí, unificats no! I crec que és el resum de la reflexió que volia fer.

Estem d'acord que cal unitat entre els independentistes, ja que sense unitat no s'aconseguirà res. Però cal que anem tots sota les mateixes sigles?

Cal, estem tots d'acord, una renovació del panorama polític, i la societat catalana necessita un partit que, des del centre-dreta, orfe d'opció nacionalista clara, canalitzi el vot independentista d'aquest sector.
Però quin problema hi hauria si els sectors nacionalistes de centre-dreta (representats pel proper partit de Laporta, per exemple), els sectors independentistes social-demòcrates (ERC) i els sectors independentistes d'esquerres (CUP) engeguessin un treball conjunt per aconseguir l'alliberament nacional?

Amb voluntat política, i sense ganes de lideratges i personalismes, no ens calen candidatures unificadores. Ens cal tenir les coses clares i ganes de treballar colze a colze cap a un objectiu comú.

Tirem pel dret, INDEPENDÈNCIA PAÏSOS CATALANS!

Llegeixo els principals punts de l'Estatut reinterpretats pel totpoderós TC, i ho tinc més clar que mai. Només hi ha una sortida digna a aquesta situació i es diu independència.

Només falta una empenta, un últim esforç, els últims metres i ja ho tindrem a la mà! Som majoria, ja en som. Gràcies a l'Estatut que no volíem ja llavors, ara som majoria. Poden dir el que vulguin els polítics de fireta que tenim, que parlin, que nosaltres ja ho tenim tots clar. Som majoria. Només queda plasmar-la, al carrer, a les vil·les, als ajuntaments, a casa. Però el més difícil ja està fet.

Us explotarà a les mans tants anys d'opressió. Us explotarà i ja no podreu dir res més.

Perquè ja no serem vostres, serem lliures!

Ni França, ni Espanya, PAïSOS CATALANS!

Dissabte passat l'independentisme va sortir al carrer. Avis, fills, néts. Sense por, sense vergonya. Milers i milers van prendre els carrers de la capital catalana per cridar i mobilitzar-se per una terra lliure, per un país propi.

Centenars de pancartes recordaven les consultes celebrades a les seves vil·les. Desenes recordaven que les celebraran en breu. Altres repartien enganxines recordant que el 10 d'Abril és la pròpia capital catalana decidirà.

Veure la Via Laietana plena de gom a gom, des de plaça Urquinaona al mar, feia un goig que feia temps que no rememorava. I això, no cal oblidar de fer una mica d'autocrítica, amb una campanya de publicitat de la convocatòria realment pobra. Tanmateix milers de catalans van sortir al carrer, van fer-se'l seu durant unes hores per reclamar una única cosa: la democràcia vertadera.

Ara més que mai, independència!

Adeu, Espanya, oi?

El passat dijous, i en prime time, la Televisió de Catalunya va emetre el documental de M. Dolors Genovès "Adeu, Espanya?". Un documental centrat en dos eixos principals: per una banda comparar la situació de les relacions entre Estat-Nació que es dóna al Quebec, Escòcia, Grenlàndia, amb la que es dóna a l'Estat espanyol. I per altra, visualitzar estadísticament i amb arguments econòmics la viabilitat d'una Catalunya independent (que no uns Països Catalans!).

Una de les qüestions més interessants del documental, des del meu punt de vista, va ser comprovar, com ja se sabia, que la qüestió independentista és a l'Estat espanyol l'únic lloc on es nega. Tant a Canadà, Anglaterra o Holanda, la qüestió i la sensibilitat independentista no només està respectada sinó que entra dins del joc democràtic del país, sense pressions ni discriminacions. Mentre aquí, la celebració d'un referèndum està vetada des de fa anys, a les altres nacions sense Estat, aquesta via és totalment viable i possible.

I com no podia ser d'altra manera, els dies anteriors i posteriors a l'emissió del documental, van sortir els nacionalistes espanyols (on hi incloc Ciutadans) per atacar la televisió pública catalana, la qual acusen de tractar temes que interessen poc o només a una minoria.

Uns (PP) acusaven d'inconstitucional un documental que no fa més que posar sobre la taula una opció totalment legítima a tot el món. Altres (PSC i C's) creien inadequat que la televisió pública ("pagada per tots" deien) emeti aquest tipus de documentals (com si a mi m'agradés que TV3 emeti el discurs del Rei, per exemple). Fins i tot, alguns progres del PSC, en un intent d'enganyar el personal, es queixaven de per què no en feien un de la solució federal.

Fa gràcia perquè justament són, en aquestes declaracions, on cauen en el parany que desemmascara el documental. Evidencien que el problema que té la suposada democràcia espanyola és el no-reconeixement de les realitats nacionals que la conformen i, en comptes d'intentar conciliar ambdues parts, només fan que intentar silenciar l'opció independentista. Unes posicions totalment antidemocràtiques, és clar.


Sigui com sigui, em sembla bo que la televisió pública catalana posi sobre la taula, per fi, l'opció de la independència (per mi, no del tot ben encarada al documental, però alguna cosa ja és). De fet, aquest dijous, al mateix programa, Sense ficció, s'emetran diverses entrevistes parlant sobre el tema de la independència i la relació Estat-nació.

Destacar també que aquest dissabte dia 12 de Juny, la Plataforma pel Dret de Decidir ha convocat una manifestació sota el lema "Autodeterminació és democràcia". Una marxa cap al Parlament per reclamar el dret a decidir el futur del poble català.

Contra les retallades socials, lluita social!

Davant les retallades socials. Contra la reforma laboral i de pensions. Lluitem contra les retallades del Govern que ataquen a les classes populars!

Aprofitant la data de vaga convocada pel sector públic, recomano un article publicat ahir a l'ACCENT, on es fa un anàlisi sobre la situació econòmica actual i les conseqüències que tenen sobre les classes populars del nostre país.

Davant de la convocatòria de vaga dels sindicats grocs i espanyolistes CCOO i UGT, l'esquerra independentista (en la que m'hi incloc) ho té clar: Vaga General! Perquè no hi ha lloc al pacte amb les classes dominants, que no fan més que apretar més als treballadors. Cal una mostra de força, on la gent surti al carrer per reclamar el que es mereix, i aquest sistema li roba. Perquè la vaga general és la nostra millor mostra de força davant els atacs continuats per part del sistema.

Avui, els estudiants i el jovent han posat la primera pedra de la lluita contra les retallades. Talls de vies de ferrocarrils, crema de pneumàtics, talls de la Diagonal de Barcelona i d'altres accions que evidencien i assenyalen els culpables de la crisi i hi planten cara.

I avui a la tarda, tots a la convocatòria de manifestació de l'esquerra independentista. A les 19.00h a Jardinets de Gràcia, contra les retallades de drets socials!

El misteri dels 80.000 s'esvaeix

La CUP incia avui una campanya sobre el dret a l'habitatge i la situació de l'accés a la vivenda a la ciutat de Barcelona. Centrant la campanya en reclamar un cens real de pisos buits en tota la ciutat i en la problemàtica de l'accés a un habitatge digne, que actualment no s'està donant.

Per començar la campanya, han encartellat tota Barcelona amb els cartells on simplement s'hi podia llegir: "80.000", que tothom ha pogut veure per algun racó de Barcelona. Una acció que, combinada amb l'ús de les noves plataformes que ofereix la xarxa, ha aconseguit despertar l'interès i la curiositat de moltes barcelonines.

Seguirem informant!

Crida a la Unitat Popular? Vegem-ho

He rebut amb cert recel la notícia d'aquests últims dies sobre una possible candidatura per a les properes eleccions al Parlament. Una candidatura que sota el lema "Crida a la Unitat Popular" pretén buscar i trobar suports per a bastir una nova candidatura que reculli les reclamacions d'esquerra i independentistes.

I dic que l'he rebut amb certs recels perquè d'entrada m'estranya la decisió d'una part de l'esquerra independentista de decidir tirar endavant amb una opció que la CUP va desestimar en el seu moment. És sabut que la CUP és la candidatura que actualment representa les sensibilitats més proper al que podríem anomenar l'àmbit de la Unitat Popular. Per tant, l'aparició d'una nova candidatura que intenti representar i recollir el que ja suposa la CUP, i des de fa anys, em desperta certs dubtes.

La CUP va prendre la decisió de no fer el salt al Parlament jo crec que per falta de recursos i per la decisió ferma de seguir apostant per consolidar la seva presència al territori des de l'àmbit municipal. Consolidant la seva presència i alhora, extendre's a tot el territori (cal recordar que la CUP de Barcelona, està recent presentada en societat, en fase molt incial gosaria dir). Per tant, amb aquesta decisió, l'àmbit de la Unitat Popular, representat per la CUP arreu del territori, renunciava a aquest pas i el deixava, en tot cas, per a més endavant. Ara doncs, l'aparició d'aquesta nova opció se'm presenta, personalment, com una renúncia a aquella decisió que, tot i decebedora a nivell personal, crec que correcte a nivell polític. També cal veure com s'articularà aquesta candidatura nova per aquestes eleccions que venen, en només uns mesos.

Em sembla totalment legítim que persones a títol personal puguin impulsar aquesta candidatura. Però personalment, em sembla trair el camí marcat per la CUP des dels seus inicis.

Seguirem a veure com continua la cosa. Sobretot, atents a la posició que prengui la CUP a la proper Consell Polític ordinari del 29 de maig.

3a Trobada Jove de la Vila de Gràcia!

Emmarcada en aquesta jornada, els joves sortirem al carrer per continuar reclamant un casal de joves autogestionat, un casal dels joves i pels joves. No un espai cedit pel districte i gestionat pel CJB, que no poden conèixer de la mateixa manera la realitat i les necessitats del barri com els propis joves de la Vila.

És per això que hi ha convocada una manifestació a les 19.30h del dissabte dia 8 de maig, a la Plaça de la Vila, per reclamar un espai propi pels joves de Gràcia.

Programa marc de la CUP: model urbà

Aquest dissabte dia 8 de Maig, la CUP celebra la seva tercera jornada de treball-debat amb la voluntat de fer partícep a tota la ciutadania de l'elaboració del programa que presentaran a les eleccions municipals del 2011.

Celebrades ja les jornades dedicades al món rural i a la llengua i cultura catalanes, aquest diumenge se celebra la jornada sobre el món urbà.

"La jornada organitzada sota el títol Model urbà: Per unes viles i ciutats més afables i integrades a l’entorn, esta dividida en tres eixos temàtics: el món rural dins el món urbà, la mobilitat i el transport dins les zones urbanes iurbanisme, amb una xerrada i un posterior debat per cada un d’ells. Aquesta trobada pretenem que sigui un inici del treball a realitzar durant els propers mesos arreu del nostre país per tal d’elaborar un programa marc de la CUP de cara a les eleccions municipals de la primavera del 2011." [extret del bloc de la CUP]

La jornada es dividirà en els diversos eixos temàtics següents:

10.00h: Món Urbà vs Món Rural

Amb la participació de:

Joan Salabert, membre del CEPA (Centre d’Ecologia i Projectes Alternatius)

12.00 – 14.00: Mobilitat i transport

Amb la participació de:

Saturnino Mercader, membre de la CGT d’autobusos de Barcelona

Ricard Riol, president de PTP Vallès Occidental

Àngel Cebollada Frontera, professor de geografia a la UAB, membre del Grup de Geografia Aplicada i del Grup d'Estudis de Mobilitat, Transports i Territori.

16.00 – 18.00: Urbanisme (Ciutat compacta / ecourbanisme)

Amb la participació de:

Fabià Díaz, geògraf i membre de l'Esquerra Alternativa de Barberà (CAV)

Maties Serracant, geògraf-consultor en temes de territori, mobilitat i medi ambient

Lloc:
La Torna, Ateneu independentista i popular de la Vila de Gràcia


Per més informació: Programa PDF

Bipolaritat convergent

No deixa de meravellar-me la capacitat de canviar de careta constantment que tenen els convergents. És realment digne d'estudi aquest dot que els ha proporcionat la natura que tenen els dirigents de CiU per a poder canviar de discurs segons els interessa.

Suposo que deu ser la seva manera de situar-se al centre de la política catalana, al seva estratègia per representar la centralitat i la moderació. Un dia em proclamo obertament independentista i fins i tot, em deixo veure per mítings a favor de tal fí, i al dia següent considero les consultes i la independència un objectiu menor. Una de freda i una de calenta, o a l'inrevés.

Això sí, aconsegueixen el seu propòsit. A base de bipolaritat i oportunisme barat, aconsegueixen el màxim de vots per a poder seure a la poltrona el més aviat possible.

L'altre dia, el senyor Montilla, va demanar a Artur Mas, durant un míting del PSC, que aclarís la seva posició sobre la independència, en definitiva, que prengués una posició definitiva respecte el conflicte Estat espanyol-Catalunya. Que prenguin una posició clara i ferma, i que la defensin a tot arreu. Per mi, si no ho fan el que estan fent és pur populisme i electoralisme. Posar a cada moment la paraula que convé per acosneguir que l'audiència estigui contenta, sense que preocupi la incoherència de discurs ni la feblesa d'arguments.

De fet, fa pocs dies, l'expresident de la Generalitat, en Jordi Pujol, afirmava al programa matinal de Catalunya Ràdio que l'encaix de Catalunya al projecte espanyol no era viable. Corroborant així una de les tesis principals de l'independentisme, però acabava dient que s'ha de buscar vies per millorar tals relacions. No veieu que no hi ha res a fer? Que l'Estat espanyol no ens concedirà el més mínim autogovern? Que no ho veieu?

Mirant els comentaris d'un article a l'AVUI sobre les declaracions d'en Pujol, n'hi havia un que deia:

"Espanya ni ens ha entés, ni ens entén, ni ens entendrà mai, i ens ocupa militar, política i judicialment des de fa 300 anys... Tres segles d'insults i robatori per pagar els seus polítics, militars i funcionaris... L'únic camí és la independència."

I és que no hi ha res més a dir. Per tant, si realment sou conscients de tal incompressió i despreci cap als catalans, convergents, perquè no deixeu de jugar a la puta i la Ramoneta, i doneu el pas definitiu per a permetre als catalans poder ser nosaltres mateixos?

O mirem pel país o mirem per la poltrona... Les dues coses, no, gràcies.

La premsa del règim i les consultes

La premsa del règim és molt intel·ligent. Saben que tenen el poder i l'aprofiten. Saben que la gent depèn d'ells, del que diuen i no diuen. Saben que la gent sap el que ells informen, i ignora el que ells callen.

Les consultes, no deixen de ser-ne un nou exemple.

Tant el 28F com aquest passat 25A, el silenci mediàtic previ a les consultes va ser total. Gairebé ni una notícia sobre un procés que està sent una de les mobilitzacions més importants dels últims anys. Diaris catalans obvien un procés que ja ha mobilitzat a mig milió de catalans i milers de voluntaris. Han obviat un procés que ha portat a Girona i Lleida, capitals de província, a les urnes. Han silenciat un procés que ha aconseguit que gairebé un de cada 4 persones voti a favor de la independència del país. Han callat davant de tot això.

Ara, a posteriori, omplen pàgines amb notícies tendencioses i subjectives sobre el resultat de les consultes. A El Periódico fins i tot li dediquen una editorial (!) on es dediquen a treure mèrit a tot el procés democràtic i a deslegitimar el resultat. Ara sí que són prou interessants les consultes com per dedicar-hi planes del seu diari? Abans eren testimonials i ara ens n'omplim la boca? El Periódico mateix, dedica avui el titular del seu diari i titula: "Pinchazo soberanista".

Per la seva banda, La Vanguardia troba més rellevant que "Francia también pone trabas a la ayuda a Grecia" que els resultats o la celebració de la consulta a 217 municipis catalans.

No pot la premsa catalana en conjunt evitar parlar d'un tema d'actualitat del nostre país. Bé, de fet, hem vist que sí que poden, això sí, deixarem de tenir una premsa per tots els catalans i tindrem el que tenim, una premsa tendenciosa i partidista.

A tots els mitjans que no ens hauran parit cas, a ells, els dedicaré la victòria.

Les xifres que deixen les consultes

La tercera onada de consultes celebrada ahir dia 25 d'abril ja té dades definitives. El Sí ha guanyat amb un 92'6%, front el 4'8% del No i el 2'2% del vot en blanc. La participació ha quedat situat finalment al voltant del 20%.

La participació total, després de les diferents onades de consultes, està al voltant dels mig milió de votants, és a dir, 500.000 persones han participat d'aquest procés popular, amb un suport al SÍ del 92%, aproximadament. Per tant, 460.800 catalans són partidaris de la independència ja, celebrades les tres onades de votacions.

Estem parlant que el suport a la independència supera en vots al suport que tenen partits polítics de l'arc parlamentari com ICV, PP i ERC (282.693, 316.222 i 416.355). I això, quan encara queda el 63% (!) de catalans per votar. Únicament el 37% de la ciutadania catalana ha tingut la consulta popular al seu municipi, per tant, s'ha aconseguit que mig milió de catalans votin a favor de la independència, sense que ni la meitat dels catalans hagin encara dit la seva.

La participació conjunta de totes les consultes sobre la independència queden sobre el 22%. Valorar la dada fora de context, podria portar al pessimisme i a pensar que no s'ha aconseguit l'objectiu. Però s'ha de tenir en compte que, en les últimes eleccions al Parlament, la participació va ser del 56%.
És a dir, s'ha aconseguit la meitat de la participació que té unes eleccions al Parlament de Catalunya. Tenint en compte l'absència de mobilització del NO, podríem estar parlant que, en un escenari on la mobilització del NO fós activa, i amb una participació semblant a les del Parlament, els resultats serien propers al 50%-50%, entre el SÍ i el NO.

Cal destacar que, en aquesta onada de consultes, hi havia el gran repte de les ciutats més poblades. Girona, Lleida, Reus, Figueres, Granollers i Igualada suposaven un gran repte per a aquesta onada, i s'ha pogut solventar amb escreix. Amb participacions del 21% a Girona, per exemple, s'ha pogut aconseguir, en general, la consolidació d'una bona participació en aquest procés popular.

I cal recordar, que s'està aconseguint tot això sense el suport mediàtic dels mitjans de comunicació, sense el suport de les institucions (que, personalment, crec que no han de participar-hi), amb uns recursos econòmics limitats, amb atacs de partits polítics per a deslegitimar les consultes...

No ens estan regalant res, ni ens ho regalaran. Per tant, és necessari el treball des de la base popular i ciutadana per a fer que aquestes consultes surtin endavant.

Ningú ens ha dit que sigui fàcil. Però, malgrat tot, guanyarem!

Carta dels encausats i torturats l'any 92 per Baltasar Garzón

Prevaricació, franquisme i antifranquisme de Garzón

Davant de la notícia sobre el delicte de prevaricació imputat al jutge Garzón en relació a la repressió franquista –no pas en les altres acusacions de prevaricació, cas Gurtel i cas Botín- i davant del moviment de suport que intenta identificar-lo com a defensor dels drets humans cal fer fer següents consideracions:

El jutge Garzón, poc abans dels jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992, va aprovar la nostra incomunicació en dependències de la guàrdia civil. Els dies que vam romandre detinguts vam ser objecte de tortura, molts de nosaltres teníem nafres prou visibles que evidenciaven el tracte que havíem rebut. Tots nosaltres vam declarar davant el jutge Garzón sense que aquest fes absolutament res per saber l’origen de les lesions que presentàvem. Molts de nosaltres vam fer esment explícit del tracte rebut sense que el jutge s’immutés.

El jutge Garzón va fer servir les declaracions extretes sota tortura per instruir la seva causa. Les denúncies per tortura van ser arxivades totes, sense excepció. Ni ell com a jutge de l'Audiència Nacional, ni cap altra instància judicial espanyola, van fer cap mena d’investigació.

Van haver de passar dotze anys per a què el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg condemnés l’Estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura per no haver investigat les denúncies per tortura tot i les evidències existents. Aquella condemna va ser literalment una condemna de prevaricació (per no haver fet allò que per llei tocava) i un dels màxims responsables jurídics d’aquesta prevaricació era, precisament el jutge Garzón. Aquest jutge i l’aparell polític i jurídic espanyol, però, van ignorar la sentència i no es van depurar cap mena de responsabilitats.

El mateix jutge va ser el responsable judicial de la nostra detenció i tortura a mans de la Guàrdia Civil.

El jutge que va ser responsable de la nostra detenció i tortura és avui víctima de la seva pròpia medicina. Qui avui jutja el jutge Garzón forma part del mateix entramat jurídico-polític que ell, i si se’n surt, el jutge Garzón continuarà aplicant les lleis com sempre, i probablement la incomunicació i la tortura, continuarà formant part del seu decàleg i de la seva manera d'instruir.

La tortura i la impunitat és una constant sense solució de continuïtat des de la mort del dictador. Els sectors que van pactar l'anomenada transició van deixar intactes una part important de l’estructura de l’estat franquista. L’exemple més paradigmàtic n’és l’Audiència Nacional, hereu directe del Tribunal de Orden Público franquista, que ha exercit un paper especialment repressor contra l’independentisme català dels anys vuitanta i noranta, i que continua essent la fórmula triada per l’Estat per resoldre determinats conflictes polítics.

La impunitat que nosaltres vam viure, doncs, té arrels en el franquisme i part dels motius pels quals vam ser detinguts tenen també a veure amb aquell període i amb la manera com es va voler tancar.

Més de trenta anys després de la mort del dictador la tortura continua essent una xacra a l’Estat espanyol i malgrat els informes i les sentències internacionals l’aparell jurídico-polític de l’Estat espanyol continua negant la tortura. Cal apuntar que segons dades de la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura a l'Estat espanyol la xifra de denúncies supera les sis mil des d’inicis de segle XXI.

Com a víctimes de la tortura, volem manifestar que no estem d’acord amb el fet que aquest jutge segui en el banc dels acusats a causa de la iniciativa que moltes associacions i persones anònimes estan tirant endavant des de fa anys en contra de la impunitat franquista i a favor de les víctimes de l’alçament feixista, associacions i persones que compten amb tot el nostre suport.

Com a víctimes de la tortura voldríem veure en el banc dels acusats els agents que ens van torturar i els seus responsables polítics i judicials. Com a víctimes de la tortura voldríem veure el jutge Garzón al banc dels acusats responent per la seva passivitat davant dels centenars de persones torturades que han passat davant d'ell.

Carles Buenaventura

David Martínez

Eduard López

Eduard Pomar

Esteve Comellas

Guillem de Pallejà

Jaume Oliveras

Joan Rocamora

Jordi Bardina

Josep Poveda

Marcel Dalmau

Oriol Martí

Pep Musté

Ramon López

Ramon Piqué

Vicent Conca

Xavier Ros

Encausats pel jutge Garzón l'estiu de 1992, poc abans dels Jocs Olímpics, en una macrooperació contra l'independentisme català.

No es pot dir d'altra manera

Ahir va morir un feixista. No es pot dir d'altra manera. Pot haver fet el que vulgui en aquests últims 30 anys de democràcia a la espanyola, però va ser, és i serà un franquista.

Ara diuen els mitjans que va saber combinar perfectament esport i política, per emmascarar el seu passat feixista. No ens enganyaran, no es pot estar immers en el règim franquista, en la dictadura de Franco, si no és per voluntat pròpia. Després ja ha intentat amagar el seu passat, i la veritat és que ha aconseguit que la gent no li recordi el seu passat negre. Ara tothom canta meravelles de la seva feina per l'esport, sí.

Però jo em pregunto: què en pensen els familiars de les víctimes de la dictadura franquista? D'un personatge del règim com en Samaranch. On són ara els progres que es posen les mans al cap veient que posen una querella a Garzón per investigar el franquisme? O és que aquest no era pas franquista? Ara li canten glòries? Serà que anar contra la Falange queda perfecte i reconèixer el passat feixista de Samaranch seria mal vist...

Avui, a Barcelona, el Rei i els prínceps seran presents al funeral que es durà a terme a la catedral. Una mostra més de la falsa transició espanyola. Si hi hagués hagut una bona ruptura amb la dictadura franquista, ni el Rei seria aquesta tarda al funeral, ni la mort de Samaranch seria considerada tan important, ni molts polítics que es troben a les files de partits estatals podrien estar fent política... Però, senyors, això seria democràcia, i a l'Estat espanyol ja sabem que la paraula la tenen poc clara.

Us deixo una gravació d'una entrevista a Samaranch, on valora la mort de Franco i la seva feina:

Una persona que parla així d'un dictador i d'una dictadura, no es mereix el mínim respecte. Avui tenim un lligam menys amb el passat franquista, llàstima que encara en quedin tants.

25A, vota!

Sí, aquest diumenge tenim la nova onada de consultes sobre la independència, la tercera. 170 municipis tindran el dret a dir la seva aquest 25A.

Una qüestió interessant d'aquesta onada de consultes és que 15 capitals de comarca decidiran en aquesta data: Valls, Figueres, la Seu d'Urgell, Igualada, Manresa, Reus, Olot, Girona, Balaguer, la Pobla de Segur, Sort, Mollerussa, Cervera, Lleida i Granollers. Serà molt important aconseguir uns bons resultats a aquests municipis. I sobretot, Lleida i Girona, capitals de província i les ciutats més poblades que celebraran aquesta consulta.

No dubto que la feina que s'ha fet per fer una bona consulta ha estat molt bona, ara cal que tots anem a votar, per fer-la excelent! No deixis passar l'oportunitat de decidir el teu futur!

Amunt!

OKUPA, crònica d'una lluita social

OKUPA, crónica de una lucha social

Molt interessant el documental sobre l'okupació!