Visca la meva "festa nacional"!

A casa meva hem tingut des de temps immemoriables una tradició molt arrelada. I últimament he decidit començar a moure fils per a que me la declarin "Bé d'Interès Cultural". M'hi he decidit arran dels últims moviments de l'Esperanza Aguirre per a declarar la "fiesta nacional" com a tal.

I realment, la meva tradició no està tan allunyada de la de l'Espe. De fet, es desenvolupa al mateix terreny de joc. La veritat és que és ben simple: es tracta de veure com el torero rep una cornada del toro en plena corrida i ha de ser hospitalitzat.

Tot va començar fa uns anys, quan un familiar meu, tot mirant la televisió, va sintonitzar TVE i es va trobar amb una corrida de toros en directe. Com que no tenia res millor a fer, va decidir que potser aquell programa l'entretenia. Al cap d'una estona, el torero, entre capotes i estocades, va rebre una cornada bestial en tot l'angonal. La sang rajava sense parar i la seva cara de dolor i els seus crits eren impressionants. Davant de la televisió, el meu familiar gaudia de tal espectacle com si fós un nen.

Va ser a partir d'aquell dia que a casa meva ens hem reunit cada diumenge la família per presenciar el que considerem una festa: que el torero hagi d'acabar a l'hospital per una cornada del toro. S'ha de dir que no totes les vegades la festa és completa, sovint el torero només acaba amb contusions o petites ferides, és per això que, com a la plaça, a casa meva traiem els mocadors per protestar. El que volem és veure patir el torero, i com en gaudim quan passa!

El que anava dient, l'altre dia vaig anar, doncs, al registre de Béns d'Interès Cultural (BIC) a preguntar quins eren els passos adequats per a registrar la meva festa. En principi no havia d'haver-hi cap problema em van dir ("aquí Espanya és fàcil que te'l considerin Bé Cultural, mira l'Esperanza!" em va dir el noi). Tanmateix, em va enumerar varis aspectes que havia de cumplir la meva festa per a poder ser considerada BIC. Però no van ser problema:

1. Que fós tradició; No hi havia problema, han estat 7 generacions familiars les que hem seguit aquesta tradició. Fins i tot, hi ha documents que ho corroboren.
   
2. Que fós cultura; Home! A casa meva se'ns coneix pels de la festa dels toreros. Allà on anem se'ns coneix així i anem ben orgullosos. Forma part de la cultura familiar claríssimament. No poden negar que és cultura.
3. Que produeixi llocs de treball; Està clara el benefici laboral que té la meva festa. Tots els pacients d'hospital que aporta fa que s'hagin d'augmentar el nombre de metges i infermeres als hospitals del país.

Per tant, no hi ha problema per al meu propòsit. Ja està en tràmits la cosa, espero que vagi en bon camí.

Tanmateix, hi ha una colla de babaus que estan en contra de la meva festa. Argumenten que és una festa cruel, que el torero pateix, que no pot ser cultura una actitud tan cruel, que el torero no és una espècie diferent dels homes com per tractar-los així... Bajanades! Que coi volen? Limitar la meva llibertat personal? Reduir els llocs de treball que crea? Que la espècie torera desaparegui?

No aconseguiran abolir la meva festa. No podran. I dintre de poc, serà Bé d'Interès Cultural, i llavors ja no la podran tocar. Pa'chulo yo!

IMBÈCILS!