"Van començar a sortir ja fa molts anys. Ella des del principi no ho tenia clar, però es deixava portar per la voluntad d'ell. Les coses semblava que al principi anaven prou bé; ell la respectava i li prometia regals molt bonics. Tot semblava que anés bé, fins que un dia, durant una discussió, ell la va pegar. Potser no va aconseguir fer-li mal, però la intenció va ser-hi. Ràpidament, però, va afanyar-se a demanar-li perdó, que no sabia què li havia passat, que ho sentia molt, que no tornaria a passar... ella ja havia començat a despertar.
Els dies següents, de cara als amics, semblava que no hagués passat res, que s'hagués oblidat tota la discussió de la nit anterior. Tanmateix, ella encara ho tenia molt present. Allò va ser el despertar de moltes coses. Ara veia que realment tot no era tan bonic com ella sempre havia pensat. Ell sempre tenia dues cares: quan estaven amb altra gent semblava el millor home del món, però tot canviava quan arribaven a casa. Quan estaven sols tot eren males cares, crits, obligacions i discussions.
Al cap d'un mes de la primera agressió, aquestes ja s'havien convertit en una costum. A cada discussió, ell acabava cridant-li i fent-li mal. Argumentava que s'ho mereixia perquè tot era culpa seva, que ella era pitjor per ser com era, que discutien per culpa seva...
La situació era inaguantable. Ella veia que amb ell, la relació no havia d'anar més enllà, que s'estava fent mal a ella mateixa, que es mereixia quelcom millor. Ell estava encantat, mostrava la seva superioritat davant d'ella, però mostrava un rostre fals de cara al públic per evitar crítiques externes.
Ella només veia una solució, trencar amb ell, oblidar-se'n per sempre, que no tornés a aparèixer en la seva vida mai més. Tanmateix, mai acabava de donar el pas, tenia por de sentir-se sola. Potser era això el que es mereixia, pensava. Potser, al ser com sóc, em mereixo el que tinc, reflexionava.
Això era exactament el que pretenia ell, que l'esperit de la noia desaparegués, que deixés de ser ella mateixa i es convertís en una part d'ell, que sense ell, pensés que no és ningú."
Ella es diu Catalunya.
Ell, Estat espanyol.
Aquesta història és la que sempre em ve al cap quan sento parlar d'autonomisme, federalisme i qualsevol mena de subordinació a l'Estat espanyol.
L'autonomisme és la situació perfecte per a l'Estat espanyol. De cara a fora, mostra una falsa democràcia i argumenta, contra les reivindicacions nacionalistes, que cedeix a les autonomies prou autonomia per a satisfer aquest delit d'autogovern.
Encara hi ha catalans que somnien en el federalisme. No ens enganyem, és impossible i irrealitzable. Si Catalunya té voluntat de major autodecisió, no optarà per un federalisme, perquè si vol més autogovern és perquè s'ha adonat que la situació de l'autonomisme és inaguantable, i el federalisme no soluciona aquesta voluntat. Però sobretot és irrealitzable per la voluntat de l'Estat espanyol que, com la del maltractador, vol impedir, com sigui, que ella pugui aconseguir més llibertat.
Ara, toca decidir. És l'hora que la Catalunya maltractada decideixi si vol seguir consentint els maltractes de l'Estat, o creu que ja és hora de ser lliure.
"Un dia, durant una nova discussió, ell no va controlar la seva força, i va acabar matant-la. Ara, ella ja no pot fer-se enrere. Ja és massa tard."
Independència o mort
Els dies següents, de cara als amics, semblava que no hagués passat res, que s'hagués oblidat tota la discussió de la nit anterior. Tanmateix, ella encara ho tenia molt present. Allò va ser el despertar de moltes coses. Ara veia que realment tot no era tan bonic com ella sempre havia pensat. Ell sempre tenia dues cares: quan estaven amb altra gent semblava el millor home del món, però tot canviava quan arribaven a casa. Quan estaven sols tot eren males cares, crits, obligacions i discussions.
Al cap d'un mes de la primera agressió, aquestes ja s'havien convertit en una costum. A cada discussió, ell acabava cridant-li i fent-li mal. Argumentava que s'ho mereixia perquè tot era culpa seva, que ella era pitjor per ser com era, que discutien per culpa seva...
La situació era inaguantable. Ella veia que amb ell, la relació no havia d'anar més enllà, que s'estava fent mal a ella mateixa, que es mereixia quelcom millor. Ell estava encantat, mostrava la seva superioritat davant d'ella, però mostrava un rostre fals de cara al públic per evitar crítiques externes.
Ella només veia una solució, trencar amb ell, oblidar-se'n per sempre, que no tornés a aparèixer en la seva vida mai més. Tanmateix, mai acabava de donar el pas, tenia por de sentir-se sola. Potser era això el que es mereixia, pensava. Potser, al ser com sóc, em mereixo el que tinc, reflexionava.
Això era exactament el que pretenia ell, que l'esperit de la noia desaparegués, que deixés de ser ella mateixa i es convertís en una part d'ell, que sense ell, pensés que no és ningú."
Ella es diu Catalunya.
Ell, Estat espanyol.
Aquesta història és la que sempre em ve al cap quan sento parlar d'autonomisme, federalisme i qualsevol mena de subordinació a l'Estat espanyol.
L'autonomisme és la situació perfecte per a l'Estat espanyol. De cara a fora, mostra una falsa democràcia i argumenta, contra les reivindicacions nacionalistes, que cedeix a les autonomies prou autonomia per a satisfer aquest delit d'autogovern.
Encara hi ha catalans que somnien en el federalisme. No ens enganyem, és impossible i irrealitzable. Si Catalunya té voluntat de major autodecisió, no optarà per un federalisme, perquè si vol més autogovern és perquè s'ha adonat que la situació de l'autonomisme és inaguantable, i el federalisme no soluciona aquesta voluntat. Però sobretot és irrealitzable per la voluntat de l'Estat espanyol que, com la del maltractador, vol impedir, com sigui, que ella pugui aconseguir més llibertat.
Ara, toca decidir. És l'hora que la Catalunya maltractada decideixi si vol seguir consentint els maltractes de l'Estat, o creu que ja és hora de ser lliure.
"Un dia, durant una nova discussió, ell no va controlar la seva força, i va acabar matant-la. Ara, ella ja no pot fer-se enrere. Ja és massa tard."
Independència o mort
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada