Declaració d'un amor frustrat

Necessito confessar quelcom que se'm menja per dins. Potser d'aquesta manera podré enterrar i el record i oblidar que vaig estar-ne enamorat. Ara, des de la distància en el temps, i amb el coneixement i la maduresa que aquest m'ha aportat veig que va ser un enorme error.

Però sí, ho confesso: m'agradava i, fins i tot, l'havia arribat a estimar.

Sí. Va ser un amor cec, d'aquell jove que no coneix més enllà de les parets de l'institut. D'aquell jove que les úniques noies que veu són les de la classe i, a tot estirar, les que es troba a vegades pels passadissos del col·legi. Segurament, perquè encara no sap què és el que li pot comportar sortir de l'edifici i mirar el carrer. Potser és que encara no té prou edat o coneixement per fer-ho, o potser és la por...

Fós el que fós, en aquell moment ni m'ho platenjava.

L'havia conegut el primer dia de classe. Començàvem secundària i tot ens semblava més gran, més adult, més nou. Va ser allà que la vaig conèixer. El primer dia, a la presentació, els seu nom i cognoms ja em van impressionar. Mai havia conegut, fins llavors, una noia amb uns noms i cognoms tan bonics. Va ser un amor a primera vista.

Durant el curs vaig començar a conèixer-la. I com més la coneixia més m'agradava. Em semblava la millor noia que hi podia haver al món. Brotllava de naturalitat, vida, joventut i, fins i tot, creia en aquell moment, de radicalitat i rebel·lió. Em semblava impressionant com, a vegades, s'aixecava del seu seient i discutia amb la professora sobre temes d'història, religió, català... Les seves ganes de lluita i de millora em semblaven impressionants.

Ens vàrem passar el curs flirtejant. Jo també l'agradava, se li notava a la mirada. Finalment, a mitjans de curs, vam començar a sortir. Em repetia cada dia que erem iguals, que estàvem fets l'un per l'altre, que no canviariem mai i que sempre estariem junts, l'un per l'altre. Què maco em semblava tot!

Van passar els anys, i ens vam fer grans. Poc a poc va començar a torçar-se la cosa. Ella va començar a relacionar-se amb altra gent. Amb nois d'aquells que no anaven mai a classe. Que es passaven el dia sense fer res de profit. La veritat és que em tenia força abandonat.

El 2003, les meves sospites es van consumar. Em va deixar per un altre. Se'n va anar amb un noi que havia conegut feia uns dies. Després de trencar, vam quedar un dia per parlar-ne. Després d'hores de xerrar, vam quedar com a amics, no creiem adequat acabar amb tot el que haviem viscut així, de cop. Així doncs vam anar quedant i xerrant. Tanmateix, mai va ser el mateix de nou.

Ella va començar a anar per mal camí. No anava a classe, no em contestava els missatges, es discutia constantment amb amics meus... Vaig començar a posar terra per mig, començava a veure que no em convenia. Ja no era la noia de la que m'havia enamorat anys enrere.

Aquesta etapa va coincidir amb el pas al Batxillerat. Ella seguia amb el noi aquell. No sé què li trobava, però a mi ja no m'importava. No m'importava perquè jo havia vist un món nou.

Ara, al Batxillerat, ens deixaven sortir al carrer a l'hora del pati. I allà, al carrer, vaig poder observar que la ciutat estava plena de noies, i molt millors que la que creia perfecte fins feia poc. Noies que, aquestes sí, eren sinceres i fermes. Noies ja madures que no es venien a d'altres i no canviaven d'idea. Aquestes sí, valien la pena. Em passava les estones de descans de l'insitut parlant amb elles. M'explicaven històries molt interessants i m'ensenyaven racons de la ciutat que mai havia vist. Vaig aprendre'n molt d'elles!

El Batxillerat va acabar i la universitat ja s'acostava. No havia parlat més amb ella, tampoc en tenia cap intenció de fer-ho. El primer dia d'universitat em vaig parar a pensar en el passat.

Recordava cada instant que havia passat amb ella, feia uns anys. Però no em despertaven alegria. Eren uns records amargs. Em sentia enganyat i utilitzat. Havia cregut que ella era la noia que més em convenia i així m'ho deia ella. Però ara, després del pas del temps i de veure el seu comportament, he vist que no feia més que enganyar-me. Ara veig el que realment és, ella. Diu ser d'una manera però no para d'actuar traint els seus principis, els seus ideals.

N'hi ha molts que encara viuen enganyats, que encara es pensen que ella és la millor opció. Que encara la veuen formosa i bonica. Però no veuen que està podrida i corcada per dins. Que ja no té forces per fer res, que només ho fa veure. L'únic que vol es sentir-se estimada, que la gent estigui per ella i després oblidar-se'n per sempre.

A mi, ja m'ha vist prou. No penso tornar a parlar amb ella. I si me la trobo pel carrer, penso girar-li la cara. Per mi, ella és passat. No em tornarà a enganyar! A mi, no!





Ella es deia Esquerra Republicana de Catalunya.