Calfred [Text de'n Xavi Sarrià]

Aquí teniu el text extret de Llibertat.cat on en Xavier Sarrià, component del grup valencià Obrint Pas, ens recorda el que visqué en l'assassinat de Guillem Agulló. Aquell calfred que en Xavi Sarrià ens relata que sentí fa 15 anys quan es va assabentar de l'assassinat del seu company, puc assegurar que me l'ha transmès i m'ha glaçat la sang.

No penso mai cessar d'assistir en tots aquells actes en record d'aquest company independentista en la mesura que em sigui possible, perquè mai el penso oblidat. Guillem Agulló, ni oblit ni perdó.

Xavi, gràcies per aquest text, i desitjo que obri els ulls a aquelles persones que no volen veure a aquests grups neonazis que ataquen i assassinen amb tota impunitat a les persones que no pensen igual que ells.

Els anys passen i ens pesen a tots. Aquest dies durant els actes que hem celebrat en record del nostre company Guillem Agulló no he pogut evitar pensar-ho. Encara recorde exactament aquella trista telefonada i aquella sensació com un calfred que em va recórrer el cos de dalt a baix.

Aquells eren uns temps difícils per a tots nosaltres. L´independentisme acabava d´enfrontar el fatídic 92 i tot just es recuperava de les ferides que va rebre. Els ànims estaven baixos. Però nosaltres érem joves i teníem ganes de menjar-nos el món. Als nostres 16 anys ja corríem pels carrers del barri del Carme i freqüentàvem la seu del carrer Estrella on conspiràvem en l´Assemblea d´Estudiants Nacionalistes. Organitzàvem, construíem, lluitàvem. I en divertíem. Sobretot ens divertíem. I ho fèiem amb aquella diversió que només sap assaborir un adolescent.


Però aleshores va arribar aquell dia. Aquell 11 d´abril del 1993 va caure com una roca sobre les nostres il·lusions. Havien mort un dels nostres. Havien assassinat un company. Al Guillem, aquell amb qui compartíem cerveses al Vito Lumbaghi. Aquell que havíem vist a la seu de Maulets. Aquell que també anava pel Kasal Popular del carrer Flora, just al costat del nostre institut. El Guillem havia estat apunyalat a Montanejos en una excursió de Setmana Santa. L´acompanyaven amigues nostres. Elles ens ho explicaren tot. Dos nazis l´agafaren pels braços i un altre li clavà una ganivet al pit. Així de cru. Així de trist. S´acomiadaren fent una salutació hitleriana i desaparegueren durant dies.


Allò ens va encendre. A nosaltres i a milers de joves d´aquest país. I ens va encendre de tal manera que vam multiplicar les protestes, les manifestacions, les concentracions, els murals i els concerts arreu del territori. Ens vam esforçar a fer visible el nostre rebuig davant les difamacions de la premsa i el silenci còmplice de les institucions. Perquè ens temíem el que acabaria passant. Uns mesos més tard es va fer el judici a Castelló. Nosaltres hi vam anar i ens vam manifestar pacíficament a la porta. La policia nacional va carregar, ens va colpejar i ens va dissoldre. De tornada a casa també va retenir el nostre autobús i ens va enviar a tots a comissaria. A les poques hores, i sense cap acusació concreta, ens va deixar anar. Malauradament no vam ser els únics en ser alliberats sense càrrecs. Només un dels assassins de Guillem fou condemnat en aquell judici farsa. Li caigueren 14 anys. Només en complí 4.


Aquest és el calfred que he sentit aquest dies. El calfred de la ràbia. El calfred de la impotència. El calfred de l´emoció. El calfred d´aquesta història que, malgrat els anys que han passat, ens cal de mantenir viva entre tots.