Demà, tots a la Marxa per l'Ensenyament!

Demà, vine a la Marxa per l'Ensenyament! Reclamem l'ensenyament que volem i desitgem!

A les 11.30h tots a la Plaça de la Vila de Santa Coloma de Gramenet!

I si no podeu venir a la marxa, aneu a rebre-la a Plaça Universitat a les 15.00h, on se celebrarà l'acte polític i un dinar popular.

(cliqueu la imatge per llegir les reivindicacions)

Treballant en les comissions de Gràcia Decideix

Des que es va celebrar la 2a Assemblea de Gràcia decideix i em vaig inscriuré a la Comissió de Comunicació ara farà més de 15 dies he pogut començar a veure com és la plataforma des de dins. He començat a treballar colze a colze amb d'altres graciencs de la comissió i he vist que les assemblees no són més que una forma d'exposar la feina feta a les altres comissions i a d'altres graciencs que encara no s'han avingut a donar un cop de mà. La consulta no és prepara amb una assemblea sinó és una feina del dia a dia ja sigui via e-mail com presencialment en reunions de les comissions.

Des que estic a la comissió he pogut constatar el volum de feina que comporta celebrar una consulta, encara que sigui a un any vista, si es vol assegurar les mínimes condicions d'èxit. Sobretot m'ha agradat el sentit crític de les comissions de Gràcia Decideix (GD) sobre els errors que està tenint Barcelona Decideix (BD) en qüestió d'organització i atenció als districtes, entre d'altres.

Puc explicar que s'està treballant en la Comissió de Comunicació en la dinamització de les noves tecnològies Twitter, Facebook i Web, per anar informant a tots els graciencs dels avenços de la consulta. També es pot dir que GraciaNet ha ofert el seu servidor als diferents districtes de Barcelona. També BD va posar sobre la taula alguns dels lemes que es podrien usar per animar a la participació, encara que segons la meva opinió són gens encertats ni bons; esperem que a les pròximes assemblees i comissions dels districtes se'n decideixin algunes de més creatives. També s'ha dut a terme la parada informativa el dia de Sant Jordi on es van apuntar una trentena de nous voluntaris que se sumen als ja inscrits i ja es planteja repetir l'experiència.

De moment es podria dir que Gràcia decideix està fent una feina quasi impecable i que Barcelona decideix molt deficient, així que necessita millorar. S'està demostrant que les coses des dels barris sortiran molt millor.

Endavant! Ací queda.

Bipolaritat convergent

No deixa de meravellar-me la capacitat de canviar de careta constantment que tenen els convergents. És realment digne d'estudi aquest dot que els ha proporcionat la natura que tenen els dirigents de CiU per a poder canviar de discurs segons els interessa.

Suposo que deu ser la seva manera de situar-se al centre de la política catalana, al seva estratègia per representar la centralitat i la moderació. Un dia em proclamo obertament independentista i fins i tot, em deixo veure per mítings a favor de tal fí, i al dia següent considero les consultes i la independència un objectiu menor. Una de freda i una de calenta, o a l'inrevés.

Això sí, aconsegueixen el seu propòsit. A base de bipolaritat i oportunisme barat, aconsegueixen el màxim de vots per a poder seure a la poltrona el més aviat possible.

L'altre dia, el senyor Montilla, va demanar a Artur Mas, durant un míting del PSC, que aclarís la seva posició sobre la independència, en definitiva, que prengués una posició definitiva respecte el conflicte Estat espanyol-Catalunya. Que prenguin una posició clara i ferma, i que la defensin a tot arreu. Per mi, si no ho fan el que estan fent és pur populisme i electoralisme. Posar a cada moment la paraula que convé per acosneguir que l'audiència estigui contenta, sense que preocupi la incoherència de discurs ni la feblesa d'arguments.

De fet, fa pocs dies, l'expresident de la Generalitat, en Jordi Pujol, afirmava al programa matinal de Catalunya Ràdio que l'encaix de Catalunya al projecte espanyol no era viable. Corroborant així una de les tesis principals de l'independentisme, però acabava dient que s'ha de buscar vies per millorar tals relacions. No veieu que no hi ha res a fer? Que l'Estat espanyol no ens concedirà el més mínim autogovern? Que no ho veieu?

Mirant els comentaris d'un article a l'AVUI sobre les declaracions d'en Pujol, n'hi havia un que deia:

"Espanya ni ens ha entés, ni ens entén, ni ens entendrà mai, i ens ocupa militar, política i judicialment des de fa 300 anys... Tres segles d'insults i robatori per pagar els seus polítics, militars i funcionaris... L'únic camí és la independència."

I és que no hi ha res més a dir. Per tant, si realment sou conscients de tal incompressió i despreci cap als catalans, convergents, perquè no deixeu de jugar a la puta i la Ramoneta, i doneu el pas definitiu per a permetre als catalans poder ser nosaltres mateixos?

O mirem pel país o mirem per la poltrona... Les dues coses, no, gràcies.

La premsa del règim i les consultes

La premsa del règim és molt intel·ligent. Saben que tenen el poder i l'aprofiten. Saben que la gent depèn d'ells, del que diuen i no diuen. Saben que la gent sap el que ells informen, i ignora el que ells callen.

Les consultes, no deixen de ser-ne un nou exemple.

Tant el 28F com aquest passat 25A, el silenci mediàtic previ a les consultes va ser total. Gairebé ni una notícia sobre un procés que està sent una de les mobilitzacions més importants dels últims anys. Diaris catalans obvien un procés que ja ha mobilitzat a mig milió de catalans i milers de voluntaris. Han obviat un procés que ha portat a Girona i Lleida, capitals de província, a les urnes. Han silenciat un procés que ha aconseguit que gairebé un de cada 4 persones voti a favor de la independència del país. Han callat davant de tot això.

Ara, a posteriori, omplen pàgines amb notícies tendencioses i subjectives sobre el resultat de les consultes. A El Periódico fins i tot li dediquen una editorial (!) on es dediquen a treure mèrit a tot el procés democràtic i a deslegitimar el resultat. Ara sí que són prou interessants les consultes com per dedicar-hi planes del seu diari? Abans eren testimonials i ara ens n'omplim la boca? El Periódico mateix, dedica avui el titular del seu diari i titula: "Pinchazo soberanista".

Per la seva banda, La Vanguardia troba més rellevant que "Francia también pone trabas a la ayuda a Grecia" que els resultats o la celebració de la consulta a 217 municipis catalans.

No pot la premsa catalana en conjunt evitar parlar d'un tema d'actualitat del nostre país. Bé, de fet, hem vist que sí que poden, això sí, deixarem de tenir una premsa per tots els catalans i tindrem el que tenim, una premsa tendenciosa i partidista.

A tots els mitjans que no ens hauran parit cas, a ells, els dedicaré la victòria.

Les xifres que deixen les consultes

La tercera onada de consultes celebrada ahir dia 25 d'abril ja té dades definitives. El Sí ha guanyat amb un 92'6%, front el 4'8% del No i el 2'2% del vot en blanc. La participació ha quedat situat finalment al voltant del 20%.

La participació total, després de les diferents onades de consultes, està al voltant dels mig milió de votants, és a dir, 500.000 persones han participat d'aquest procés popular, amb un suport al SÍ del 92%, aproximadament. Per tant, 460.800 catalans són partidaris de la independència ja, celebrades les tres onades de votacions.

Estem parlant que el suport a la independència supera en vots al suport que tenen partits polítics de l'arc parlamentari com ICV, PP i ERC (282.693, 316.222 i 416.355). I això, quan encara queda el 63% (!) de catalans per votar. Únicament el 37% de la ciutadania catalana ha tingut la consulta popular al seu municipi, per tant, s'ha aconseguit que mig milió de catalans votin a favor de la independència, sense que ni la meitat dels catalans hagin encara dit la seva.

La participació conjunta de totes les consultes sobre la independència queden sobre el 22%. Valorar la dada fora de context, podria portar al pessimisme i a pensar que no s'ha aconseguit l'objectiu. Però s'ha de tenir en compte que, en les últimes eleccions al Parlament, la participació va ser del 56%.
És a dir, s'ha aconseguit la meitat de la participació que té unes eleccions al Parlament de Catalunya. Tenint en compte l'absència de mobilització del NO, podríem estar parlant que, en un escenari on la mobilització del NO fós activa, i amb una participació semblant a les del Parlament, els resultats serien propers al 50%-50%, entre el SÍ i el NO.

Cal destacar que, en aquesta onada de consultes, hi havia el gran repte de les ciutats més poblades. Girona, Lleida, Reus, Figueres, Granollers i Igualada suposaven un gran repte per a aquesta onada, i s'ha pogut solventar amb escreix. Amb participacions del 21% a Girona, per exemple, s'ha pogut aconseguir, en general, la consolidació d'una bona participació en aquest procés popular.

I cal recordar, que s'està aconseguint tot això sense el suport mediàtic dels mitjans de comunicació, sense el suport de les institucions (que, personalment, crec que no han de participar-hi), amb uns recursos econòmics limitats, amb atacs de partits polítics per a deslegitimar les consultes...

No ens estan regalant res, ni ens ho regalaran. Per tant, és necessari el treball des de la base popular i ciutadana per a fer que aquestes consultes surtin endavant.

Ningú ens ha dit que sigui fàcil. Però, malgrat tot, guanyarem!

Carta dels encausats i torturats l'any 92 per Baltasar Garzón

Prevaricació, franquisme i antifranquisme de Garzón

Davant de la notícia sobre el delicte de prevaricació imputat al jutge Garzón en relació a la repressió franquista –no pas en les altres acusacions de prevaricació, cas Gurtel i cas Botín- i davant del moviment de suport que intenta identificar-lo com a defensor dels drets humans cal fer fer següents consideracions:

El jutge Garzón, poc abans dels jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992, va aprovar la nostra incomunicació en dependències de la guàrdia civil. Els dies que vam romandre detinguts vam ser objecte de tortura, molts de nosaltres teníem nafres prou visibles que evidenciaven el tracte que havíem rebut. Tots nosaltres vam declarar davant el jutge Garzón sense que aquest fes absolutament res per saber l’origen de les lesions que presentàvem. Molts de nosaltres vam fer esment explícit del tracte rebut sense que el jutge s’immutés.

El jutge Garzón va fer servir les declaracions extretes sota tortura per instruir la seva causa. Les denúncies per tortura van ser arxivades totes, sense excepció. Ni ell com a jutge de l'Audiència Nacional, ni cap altra instància judicial espanyola, van fer cap mena d’investigació.

Van haver de passar dotze anys per a què el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg condemnés l’Estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura per no haver investigat les denúncies per tortura tot i les evidències existents. Aquella condemna va ser literalment una condemna de prevaricació (per no haver fet allò que per llei tocava) i un dels màxims responsables jurídics d’aquesta prevaricació era, precisament el jutge Garzón. Aquest jutge i l’aparell polític i jurídic espanyol, però, van ignorar la sentència i no es van depurar cap mena de responsabilitats.

El mateix jutge va ser el responsable judicial de la nostra detenció i tortura a mans de la Guàrdia Civil.

El jutge que va ser responsable de la nostra detenció i tortura és avui víctima de la seva pròpia medicina. Qui avui jutja el jutge Garzón forma part del mateix entramat jurídico-polític que ell, i si se’n surt, el jutge Garzón continuarà aplicant les lleis com sempre, i probablement la incomunicació i la tortura, continuarà formant part del seu decàleg i de la seva manera d'instruir.

La tortura i la impunitat és una constant sense solució de continuïtat des de la mort del dictador. Els sectors que van pactar l'anomenada transició van deixar intactes una part important de l’estructura de l’estat franquista. L’exemple més paradigmàtic n’és l’Audiència Nacional, hereu directe del Tribunal de Orden Público franquista, que ha exercit un paper especialment repressor contra l’independentisme català dels anys vuitanta i noranta, i que continua essent la fórmula triada per l’Estat per resoldre determinats conflictes polítics.

La impunitat que nosaltres vam viure, doncs, té arrels en el franquisme i part dels motius pels quals vam ser detinguts tenen també a veure amb aquell període i amb la manera com es va voler tancar.

Més de trenta anys després de la mort del dictador la tortura continua essent una xacra a l’Estat espanyol i malgrat els informes i les sentències internacionals l’aparell jurídico-polític de l’Estat espanyol continua negant la tortura. Cal apuntar que segons dades de la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura a l'Estat espanyol la xifra de denúncies supera les sis mil des d’inicis de segle XXI.

Com a víctimes de la tortura, volem manifestar que no estem d’acord amb el fet que aquest jutge segui en el banc dels acusats a causa de la iniciativa que moltes associacions i persones anònimes estan tirant endavant des de fa anys en contra de la impunitat franquista i a favor de les víctimes de l’alçament feixista, associacions i persones que compten amb tot el nostre suport.

Com a víctimes de la tortura voldríem veure en el banc dels acusats els agents que ens van torturar i els seus responsables polítics i judicials. Com a víctimes de la tortura voldríem veure el jutge Garzón al banc dels acusats responent per la seva passivitat davant dels centenars de persones torturades que han passat davant d'ell.

Carles Buenaventura

David Martínez

Eduard López

Eduard Pomar

Esteve Comellas

Guillem de Pallejà

Jaume Oliveras

Joan Rocamora

Jordi Bardina

Josep Poveda

Marcel Dalmau

Oriol Martí

Pep Musté

Ramon López

Ramon Piqué

Vicent Conca

Xavier Ros

Encausats pel jutge Garzón l'estiu de 1992, poc abans dels Jocs Olímpics, en una macrooperació contra l'independentisme català.

No es pot dir d'altra manera

Ahir va morir un feixista. No es pot dir d'altra manera. Pot haver fet el que vulgui en aquests últims 30 anys de democràcia a la espanyola, però va ser, és i serà un franquista.

Ara diuen els mitjans que va saber combinar perfectament esport i política, per emmascarar el seu passat feixista. No ens enganyaran, no es pot estar immers en el règim franquista, en la dictadura de Franco, si no és per voluntat pròpia. Després ja ha intentat amagar el seu passat, i la veritat és que ha aconseguit que la gent no li recordi el seu passat negre. Ara tothom canta meravelles de la seva feina per l'esport, sí.

Però jo em pregunto: què en pensen els familiars de les víctimes de la dictadura franquista? D'un personatge del règim com en Samaranch. On són ara els progres que es posen les mans al cap veient que posen una querella a Garzón per investigar el franquisme? O és que aquest no era pas franquista? Ara li canten glòries? Serà que anar contra la Falange queda perfecte i reconèixer el passat feixista de Samaranch seria mal vist...

Avui, a Barcelona, el Rei i els prínceps seran presents al funeral que es durà a terme a la catedral. Una mostra més de la falsa transició espanyola. Si hi hagués hagut una bona ruptura amb la dictadura franquista, ni el Rei seria aquesta tarda al funeral, ni la mort de Samaranch seria considerada tan important, ni molts polítics que es troben a les files de partits estatals podrien estar fent política... Però, senyors, això seria democràcia, i a l'Estat espanyol ja sabem que la paraula la tenen poc clara.

Us deixo una gravació d'una entrevista a Samaranch, on valora la mort de Franco i la seva feina:

Una persona que parla així d'un dictador i d'una dictadura, no es mereix el mínim respecte. Avui tenim un lligam menys amb el passat franquista, llàstima que encara en quedin tants.

25A, vota!

Sí, aquest diumenge tenim la nova onada de consultes sobre la independència, la tercera. 170 municipis tindran el dret a dir la seva aquest 25A.

Una qüestió interessant d'aquesta onada de consultes és que 15 capitals de comarca decidiran en aquesta data: Valls, Figueres, la Seu d'Urgell, Igualada, Manresa, Reus, Olot, Girona, Balaguer, la Pobla de Segur, Sort, Mollerussa, Cervera, Lleida i Granollers. Serà molt important aconseguir uns bons resultats a aquests municipis. I sobretot, Lleida i Girona, capitals de província i les ciutats més poblades que celebraran aquesta consulta.

No dubto que la feina que s'ha fet per fer una bona consulta ha estat molt bona, ara cal que tots anem a votar, per fer-la excelent! No deixis passar l'oportunitat de decidir el teu futur!

Amunt!

La consulta a Barcelona, a debat: la data

Com ja s'ha dit en aquest bloc, la data triada per la celebració de la consulta a Barcelona és el dia 10 d'Abril de l'any 2011. Una sèrie de consideracions sobre aquesta tria:

1. Crec que és l'opció que respecta millor la temporalitat del procés. És a dir, crec que és la millor opció per a dur a terme totes i cada una de les tasques necessàries per fer una bona consulta: recaptació de fons, recaptació de voluntaris, formació de les diferents assemblees de districtes (molts estan encara en fase prematura), treball de carrer, etc.
2. Crec que és una bona decisió tenint en compte la implicació de la gent. Evidentment, encara falta molt, però veient com està anant el procés, és l'opció que temporalment és més efectiva. Una opció a finals d'aquest any aprofitaria molt millor l'impuls de les onades de consultes d'aquests últims mesos, però crec que era inviable per logística i organització del procés. També cal tenir en compte que la implicació de la gent durant l'estiu és molt baixa, degut al període vacacional. Per tant, una consulta a finals d'any potser seria massa d'hora.
   
3. Alhora, també crec que té un clar inconvenient, està immersa (no legalment, però sí a nivell polític efectiu) en un cicle electoral. El dia 29 de maig de l'any que ve, hi ha eleccions municipals i crec que pot ser un fet que afecti a la consulta independentista, sobretot tenint en compte les ganes que tenen sempre partits polítics i presonalitats de fer-se seva la celebració de les consultes. Cal remarcar el caràcter popular i ciutadà que ha de tenir la consulta.
4. Una curiositat, el dia de la consulta coincidirà amb els 80 anys de les eleccions municipals que van servir per tombar la Monarquia espanyola, el dia 12 d'abril de 1931.
   

La data ja està triada, amb els seus pros i els seus contres. Ara toca treballar per atenuar els inconvenients i aprofitar els seus avantatges. Fer que la consulta a Barcelona sigui tot un èxit.

Endavant! Que hi ha feina!

La consulta a Barcelona, a debat: la pregunta

El passat dia 10 d'abril, durant l'assemblea de Gràcia Decideix, va sorgir el debat sobre la formulació de la pregunta, un debat que també s'han donat per la xarxa i per sectors de l'independentisme. M'agradaria dir-hi la meva i intentar aportar arguments sòlids per a que tothom pugui entendre el que alguns defensem.

"Està d'acord que la Nació catalana esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?". Aquesta és la pregunta que es formularà als barcelonins i barcelonines el dia 10 d'Abril que l'any que ve. Dos comentaris al respecte:

1. Em sembla, personalment, molt encertat el terme "Nació catalana". Crec que és la millor manera d'englobar tots els diferents sentiments que es troben al principat respecte la territorialitat. Crec que pot englobar perfectament tant els que creuen en la independència per el Principat, com els que volem uns Països Catalans independents. Un encert, sí.
2. Per altra banda, trobo un error la inclusió de l'afegitó "integrat a la Unió Europea" a la pregunta. Deixant de banda l'opinió subjectiva que pugui tenir respecte la UE, trobo que l'aparició d'aquesta part de la pregunta pot ser perjudicial per la consulta. Primerament, perquè a les consultes, s'hauria de preguntar única i exclusivament sobre la independència de la nació catalana, incloure una altra pregunta és un error. No es poden fer dues preguntes en una. Primer la independència, després ja decidirem el model que volem.
   
3. Aquest fet, alhora, pot fer que sectors de la societat que volen la independència, però es mostren totalment contraris a la UE, no es vegin representats amb aquesta pregunta, i, fins i tot, declinin l'opció d'anar a votar o votar negativament. Cal treballar per a que aquesta consulta representi totes les sensibilitats (com s'ha aconseguit amb el terme "nació catalana") i apostar per la tranversalitat. Lamentablement, no s'ha aconseguit que la gent reflexioni sobre aquest tema i la pregunta ja està tancada. Un error.

Cal fomentar la participació, que és el més important al final, i cal respectar i englobar totes les sensibilitats. S'ha de treballar en aquesta sentit i aconseguir que la consulta sigui un èxit.

La consulta a Barcelona, a debat: l'estructura

Com ja he dit en l'article anterior, la consulta sobre la independència a la ciutat de Barcelona ja té data. Una bona notícia que demostra que el procés de formació de Barcelona Decideix segueix el seu curs i que, finalment, com la resta de municipis i ciutats catalans, els barcelonins podran fer sentir la seva veu.

Tanmateix, m'agradaria remarcar una sèrie d'aspectes que han aixecat discussions, per la xarxa i també a la passada assemblea de Gràcia Decideix.

Com ja hem explicat, la data de la consulta, 10 d'Abril de 2011, ha estat triada per l'assemblea de Barcelona Decideix, una assemblea oberta a tothom però on el dret a vot està reservat a les entitats. Una estructura que desperta força recels en certs àmbits de la societat.

Cal recordar que el naixement de Barcelona Decideix es va donar bàsica i fonamentalment, fruit de l'impuls que van donar des de sectors molt propers a ERC, i gairebé de forma secreta. Arran d'aquest impuls, i aprofintant-lo, s'ha tirat endavant el procés. L'error ha estat, després de donar el primer impuls al procés, no delegar les responsabilitats i voler centralitzar totes les decisions al voltant d'una estructura molt concreta. A mi, com a persona implicada en el procés, però sense reprensentar cap entitat, m'ha vingut donada tant la pregunta a formular, com la data de la consulta, sense que jo pugui dir-hi la meva.

Caldria, per incrementar el caire popular de la consulta, que l'estructura es basés fonamentalment una distribució per districtes, és a dir, que les decisions anessin de districte a Barcelona, no a l'inrevés. Que la font de decisió fós cada districte per separat, fomentant la discussió i la reflexió, i posar en comú els temes principals amb la resta de districtes.

Barcelona Decideix hauria de servir, doncs, únicament com a posada en comú de decisions dels districtes i com a canalitzador d'aquestes decisions, per a res més. No ha de ser la font de les decisions, que després es transmetin als districtes.

S'hauria d'impulsar una estructura més horitzontal, fugint de partidismes i de personalismes, apropant el procés a la voluntat i decisió popular.

Tot i així, seguirem treballant!

La consulta a Barcelona ja té data!

Ja hi ha data per la votació de la consulta sobre la independència a la ciutat de Barcelona: serà el dia 10 d'Abril del 2011.

La decisió de la data es va prendre aquest dissabte passat a la 3a Assemblea de Barcelona Decideix. Aquesta opció es va acabar imposant a la que preferia fer la votació a finals d'aquest any, que van ser les dues opcions més votades.

Falta, per tant, un any exacte per a treballar i posar tots els esforços en la celebració d'aquest referèndum, i aconseguir que sigui una consulta popular on tots els barcelonins i barcelonines puguin dir-hi la seva. I sobretot, aconseguir una gran participació a la capital catalana, qüestió importantíssima per a la bona valoració dels resultats.

Ara cal que tots els districtes facin la seva feina d'organitzar la logística de la consulta als seus respectius barris. La majoria de districtes ja s'han constituït però encara hi ha algunes que es troben en fase prematura.

Aquesta és la data, i per aquesta data, a partir d'ara, treballarem.

OKUPA, crònica d'una lluita social

OKUPA, crónica de una lucha social

Molt interessant el documental sobre l'okupació!

El cas d'en Jona, continua...

Carta dels companys del Grup de suport d'en Jona i d'Alerta Solidària, sobre el cas d'en Jona:

Amics i amigues,

Comencem aquesta carta donant-vos de nou les gràcies per haver-vos solidaritzat amb en Jona i per haver-nos fet confiança a nosaltres, el grup de suport, en les tasques realitzades per tal de cloure satisfactòriament el procés judicial en marxa.

És en conseqüència del vostre suport, que vàrem adquirir el compromís de tenir-vos informades dels diferents esdeveniments que s'anessin produint i per aquest motiu us adrecem aquestes ratlles. Lamentem no haver estat mai del tot eficaces en la tasca comunicativa però sabem que podeu comprendre l'esforç que ens suposa a totes nosaltres mantenir el contacte amb les més de 100 entitats que ens heu fet arribar el vostre recolzament.

En el darrer any, i a proposta dels jutjats de Barcelona, vàrem iniciar un procés de mediació entre l'Ajuntament de la ciutat i en Jona. Vàrem decidir participar activament en aquest procés amb l'objectiu de retrobar en el diàleg la via adequada per resoldre tot conflicte i, sempre amb el convenciment, compartit amb vosaltres, que els càrrecs atribuïts a en Jona (manifestació il•lícita, danys i atemptat) són del tot absurds, podríem assolir l'acord amb l'Ajuntament per tal de que fos retirada la seva acusació particular del cas.

Som conscients que la retirada de l'Ajuntament de Barcelona com acusació particular pot suposar un gran pas endavant en l'absolució del nostre company. Alhora, representa una bona oportunitat per al consistori per situar-se dins de la racionalitat del principi jurídic de proporcionalitat i finalment, reparar part del mal infringit a en Jona des que s'inicià aquest procés el ja llunyà 13 d'octubre del 2006.

Doncs bé, ahir, 13 d'abril, vàrem tenir la darrera sessió del procés de mediació i hem de comunicar-vos que les representants de l'Ajuntament ens van assegurar que no retirarien l'acusació particular contra en Jona.

És un cop molt dur per a totes nosaltres, que veiem com hem estat perdent el temps en un procés, anomenat de mediació, en el que l'Ajuntament no hi assistia amb cap voluntat real d'assolir cap mena d'acord. Hem allargat un any més el patiment del nostre company que ara es troba decebut i enganyat. Estat d'ànim compartit per totes nosaltres. Només la senyora Assumpta Escarp, regidora de l'Eixample i regidora de mobilitat i seguretat, deu estar satisfeta d'haver-nos tingut un llarg any confiades i sobretot, callades.

Amb la decepció al cor, ens dirigim de nou a vosaltres, ara coneixedores de tot el que ha succeït per tal de posar-nos a la vostra disposició per donar-vos tots els detalls d'aquest nou engany i, alhora, per demanar-vos que transmeteu a tothom que pugueu la negativa de l'Ajuntament a deixar l'acusació. El proper pas serà el tancament de la instrucció i l'obertura del procés per a la celebració del judici. Esperem que en el temps que hagi de passar encara fins a veure el nostre company Jona a la sala de vistes, la pressió renovada faci efecte i aconseguim fer entrar en raons la senyora Escarp i l'Ajuntament de Barcelona.

Fins llavors, us seguirem informant del cas i us convidarem a participar de les mobilitzacions que creguem oportunes. Vosaltres, com sabem que fareu, seguiu al nostre costat. Ha estat el vostre suport el que ens ha permès no defallir i seguir traient hores de voluntarisme per una causa doble i justa: aconseguir l'absolució del nostre company i retornar a la nostra ciutat certes dosis d'humanitat que l'urbanisme salvatge, contra el que en Jona es va manifestar, vol devorar.

Rebeu una calorosa abraçada de part de totes nosaltres,
Fins ben aviat,

Grup de suport d'en Jona.
Alerta Solidària


De nou, veiem que la política de repressió cap als moviments socials i actius del jovent continua essent la principal actitud de la classe política, i en concret de l'ajuntament de Barcelona.


Continuarem atents!

Marxa per l'ensenyament!

El 28 d'Abril movem-nos per una universitat pública, popular, de qualitat i en català! El 28 d'Abril la Marxa per l'ensenyament necessita de tothom per reclamar un ensenyament que volem!


Aprofitem la unitat d'acció estudiantil (AEP, AES, CAU, CGT, EIP, Estudiants en lluita, GEUP, Revolta global- EA, USTEC•STEs (IAC), SEPC, Assemblea PAS-PDI, Estudiants de la Coordinadora d’Assemblees de Santa Coloma de Gramenet (CAEGB), Assemblea ETSE) per fer una mobilització important per reclamar l'ensenyament que volem.

"Si el clima fós un banc, ja l'haurien salvat!"

Chavez à Copenhague 1/2 Sous-titré fr



Chavez à Copenhague 2/2 Sous-titré fr

Estic segur que el 90% de la gent quan comença a escoltar repetidament paraules com: "capitalisme", "socialisme", "imperialisme", acaba canviant de canal o no escoltant res més del discurs en qüestió. I sobretot, si aquestes paraules vénen d'Hugo Chávez. Ara bé, sovint, cal escoltar i raonar a partir d'aquestes paraules.

Aquest vídeo del discurs que va fer Hugo Chávez a la cimera de Copenhaguen, mostra claramanet que, en el fons, tots aquests termes estan íntimament relacionats amb els termes que poden canviar el curs del planeta en els propers anys: "canvi climàtic". I no ho dic jo, que em poden acusar de no ser objectiu referent a temes polítics, crec que respon a un raonament lògic al que qualsevol persona pot arribar si s'informa una mica. I també, veient com van succeir-se els fets a la cimera de Copenhaguen.

El propi sistema actual (sí, el sistema capitalista, com explica en Chávez) està subjecte a un creixement infinit i irracional, aquesta és la seva gènesi. Per tant, és el sistema, el model capitalista, el que comporta una destrucció del territori i una agressió al clima. És en vistes del benefici econòmic i la reducció de despeses, el que porta als països més rics a negar-se a convenis que els comporti una reducció de les emissions, a prendre un compromís ferm pel respecte a la natura. Perquè això els comporta canviar el seu sistema a redefinir el capitalisme, és a dir, reduir beneficis, i és això el que volen evitar.

Ha de ser compromís, com diu Chávez, dels principals països emisors, dels països més poderosos els que han de prendre part activa en el que se'ns ve a sobre. Tanmateix, són ells els que defugen de tals responsabilitats. Són els països que es reuneixen periòdicament als G-8, G-20 els que defugen de compromisos davant del canvi climàtic, com ho fan per erradicar la pobresa o per reduir la violència bèl·lica internacional.


Copenhaguen va ser un nou fracàs. Potser és que en el sistema actual, la solució no s'hi pot trobar. No tornaré a repetir el de sempre, però potser si ens ho prenguéssim més seriosament en trauríem millors conclusions.

Més enllà del mur. Cançons contra l'aparheid

"Més enllà del mur. Cançons contra l'aparheid" amb Obrint Pas, Pau Alabajos, Cesk Freixas i Nabil Almanzour

Arbres com cauen, màquines de combat

MAT, projectes urbanístics, camps de golf, costes plenes d'hotels, pla Caufec, urbanitzacions enormes que destrossen pobles...

Tots tenen dos punts en comú: la destrucció del territori i la seva subordinació a les demandes capitalistes. Posant el territori al servei de la voluntat dels especuladors, només aconseguirem destruir-lo. No esperem que siguin ells els que s'adaptin a la realitat del territori, que respectin el paisatge, perquè no ho faran, per ells el benefici propi està per sobre de tota mena de respecte.

Si nosaltres no lluitem per la nostra terra, pel nostre territori, pel nostre paisatge. Si no plantem cara a les agressions capitalistes al nostre país... qui ho farà?

O volem destruir el territori així?

Frases cèlebres (II)

"Joan Massià no sé como se las arreglaba pero nunca estaba de lado de la enseñanza oficial de la iglesia católica, y siempre estaba en la trinchera den frente cosa que en fin, pasa por desgracia con bastantes miembros de la compañía de Jesús, y luego encima para terminarlo de arreglar, escribía en catalán lo cual tenía sus ventajas, y era que no le leía casi nadie."

- Cesar Vidal, a EsRadio.

Sentències i més sentències....

Avui, llegint el 20minutos per internet, m'ha sorprès veure aquesta foto en un article.


M'esperava que parlessin d'un nou estudi sobre l'independentisme català o quelcom de similar, però no. L'article es titulava: "Las claves del nuevo Estatut de Catalunya". I us he de confessar que m'ha fet somriure.

Sembla que a l'Estat tenen més clar que els propis catalans això de la independència. I és que aquí, fins i tot els que s'autodeclaren independentistes, continuen esperant la sentència del TC, muntant manifestacions per protestar contra la sentència, n'hi ha que encara diuen que el nostre full de ruta el marca l'estatut, que si després de la sentència es necessita unitat... blablabla!

És realment trist que a Espanya s'ho creguin més que aquí. Desperteu catalans!


Sort que alguns tenen les coses una mica més clares!

La violència policial, el pa de cada dia

Fins on pot arribar la violència policial? Fins a quin límit està permesa? Poden quedar impunnes actituds violentes dels cossos policials? Queden impunnes l'ús de les armes il·legals per part dels cossos policials?

Preguntes que em faig veient les actuacions dels cossos policials, siguin estatals, autonòmics o municipals, que es donen al nostre país. De fet, són preguntes amb una resposta clara. Només cal llegir cròniques periodístiques de manifestacions, desallotjaments i concentracions, o dedicar uns moments a buscar vídeos sobre actuacions policials dels últims dies. Demostracions que la violència policial està totalment permesa i emparada en el sistema actual. No només això, sinó que a part d'emparats pel sistema, són els propis governants els que usen la violència policial segons els seus interessos polítics i mirant pel benefici partidista i propi.

Exemples, ens en sobren.

L'Alfonso està ara mateix a presó condemnat per una agressió l'any 2007. Durant una manifestació a favor dels espais alliberats, els Mossos d'Esquadra van carregar contra la manifestació usant una arma il·legal, el kubotan. L'Alfonso està condemnat per agressió contra l'autoritat quan es defensava de les càrregues dels mossos. Ell, a preso. Els mossos no han estat ni investigats per l'ús del kubotan en aquella manifestació.


Al Cabanyal, la violència policial ha estat la tònica dels últims dies. Per defensar la seva política especulactiva, PP i PSOE han disposat dels cossos policials per reprimir qualsevol mena de protesta contra els enderrocs del barri valencià. Policia municipal, nacionals, tots són útils per a fer callar el poble. Cadascú amb el seu uniforme, però compartint violència.


Ahir al matí, durant un desallotjament d'una casa okupada (vídeo), un home va quedar inconscient al terra, mentre els Mossos d'Esquadra desallotjaven els joves okupes. De nou un desplegament impressionant per a dur a terme el desallotjament i una violència policial desmesurada.



I tants d'altres exemples que es donen repetidament al nostre país. Demostracions que la violència policial és el pa de cada dia al nostre país i que queda totalment impunne, mentre els manifestants en reben les conseqüències.

Tot això sense entrar a parlar de les tortures que encara perduren a l'Estat espanyol.

I després diuen que tenim un cos policial de proximitat i confiança... Prou brutalitat policial!

Sí, aquesta és la seva democràcia

"Aquesta és la seva democràcia!"

Una frase que es proclama repetidament a sectors de l'EI i moviments socials, qüestionant el rerefons poc democràtic de l'actual "jo democràtic" espanyol.
Paral·lelament, són molts els que ens acusen de mentiders, i recorren a la frase de "tu no has viscut amb Franco". Efectivament, jo no vaig viure en aquella època, i per suposat, no es poden ni comparar. Ara bé, és l'actual model realment democràtic? Ens venen la transició espanyola com a garant que la democràcia real es va instaurar a tot l'Estat, deixant enrere dictadures i imposicions. Però com molts s'encarreguen a denunciar, aquest pas no deixa de ser una farsa. Malauradament, són els que aleshores van lluitar contra aquella dictadura espanyola i per la instauració de la democràcia, els que ara es miren la realitat còmodes des del sofà, com si tot estigués fet. I no està tot fer, senyors, ni molt menys, no en aquest Estat espanyol.

Sinó no puc entendre com es poden donar casos com el de l'Egunkaria.

El tancament de tot un diari, amb els suposats motius d'una suposada pertinença a ETA, i la detenció i acusació de tots els seus directius de rebre ordres d'ETA i de posar el diari a disposició de les voluntats de la banda armada. Tot això, per la SUPOSADA pertinença a la banda armada (el jutge deia concretament que "«`Egunkaria' ha sido creada, financiada y dirigida por ETA, teniendo su lugar en las estructuras de la banda y unos enlaces determinados para recibir las directrices de la misma y poder remitir información»"). Un supòsit carregat de prejudicis i basat, com queda clar després de conèixer tot el procés, en la voluntat d'eliminar l'únic diari íntegrament en euskera del moment.

I no acaba aquí la cosa, perquè juntament amb tot això estan les denuncies de tortures per part dels detinguts durant el procés. Unes denúncies a les quals el jutge es limita a dir que "«no puede llegar a conclusiones jurídico penalmente relevantes, salvo constatar que no hubo un control judicial suficiente y eficiente de las condiciones de la incomunicación»".

No ho negaré, avui és un gran dia i una gran notícia saber que han estat absolts, com, altrament, no podia ser d'una altra manera. M'alegra veure que encara queda un bri de justícia en aquest país.

Però hi ha una cosa que no podran tornar per molts judicis que es facin. Són els 7 anys que han passat els directius d'Egunkaria, les tortures i sobretot, no podran tornar a tots els bascos l'essència del diari. Qui retornarà tot això 7 anys després? No, els diners no retornaran res de tot això.


Poden dir-me el que vulguin, que a mi no m'enganyaran més. L'Estat espanyol censura, tortura, veta, prohibeix i menteix. I el més greu és que ho fa conscientment.

"Sí, aquesta és la seva democràcia!"

La feina ben feta, Igualada!

Perquè Internet i les noves tecnologies ens ofereixen molts avantatges, i a Igualada Decidim els han sabut aprofitar. Un nou bon exemple de feina ben feta!

Bons vídeos, bona feina i sort!

Guillem Agulló, ni oblit ni perdó!

Guillem Agulló, assassinat fa 17 anys per pensar diferent, per lluitar per la seva terra, per la llibertat. Feixistes espanyols l'assassinaren brutalment, i en quedaren impunes després de 4 miserables anys a la presó.

Perquè és el seu record el que ens reafirma en la lluita. No oblidem qui van ser els que el varen matar, ni quins van ser els seus motius. Uns motius que segueixen ben vius al país veí i que ens atien el somni, les ganes de llibertat, de justícia.

Seguirem la seva lluita i la de molts altres.

Visca la terra!

Desallotgen l'Espai Social Magdalenes!

Ells ens desallotjen. Nosaltres els deshotelem from Espai Social Magdalenes on Vimeo.

El passat dijous dia 8 van acabar desallotjant l'Espai Social Magdalenes. Han desallotjat un nou espai popular de reflexió, activitats i justícia social. Queda clar que les paraules del districte no deixen de ser això, paraules. A l'hora de la veritat segueixen promocionant la propietat privada enfront d'espais alliberats i populars on tothom pot dir la seva.

El proper dilluns 12 d'abril, s'ha convocat a una casserolada a les 19h davant la seu del districte de Ciutat Vella, a la plaça Bonsucces.

Contra els desallotjaments, per un espai popular de tots!

Guerra bruta del segle XXI

Se sent molt a parlar últimament de Jon Anza, i hi ha gent que encara s'indigna quan alguns afirmem que la seva mort té molt a veure amb els cossos de seguretat de l'Estat. Avui recordaré una història que va passar no fa pas tant.

Fa uns 24 anys, una situació molt semblant a la d'en Jon Anza va succeir, en aquell cas, el que en va rebre les conseqüències va ser Mikel Zabala.

Mikel Zabala va ser detingut el dia 25 de novembre de l'any 1985. Detingut per la ja típica possible vinculació a ETA, va passar a mans dels cossos de forces de seguretat de l'Estat. Al cap d'uns dies, les autoritats informaven que el detingut havia escapat i que s'havia llençat al riu Bidassoa, emmanillat com estava i sense que els guàrdies civils puguessin fer-hi res. Després de 20 dies de desaparició, la Guàrdia Civil va trobar el seu cos sense vida al propi riu Bidassoa.

La versió oficial era doncs, que després de la detenció el pres i durant un trajecte a reconèixer un suposat zulo d'ETA, que mai m'és se'n va saber res, en Mikel Zabala es va donar a la fuga llançant-se al riu Bidassoa. Una versió que ningú es va creure a Euskal Herria.

Durant dies, la Creu Roja va rastrejar el riu en búsqueda del cos sense vida del basc, però no van tenir èxit. Tanmateix, l'endemà de desistir en la búsqueda, la Guàrdia Civil va trobar el cos d'en Mikel Zabala, mort al riu, a un punt que havia estat ja recorregut pels bussos de la Creu Roja. Sense signes de violència i amb aigua del Bidassoa als pulmons, la versió oficial semblava que era la correcta. Però, varis aspectes encara trontollaven. Com havia aconseguit escapar de la Guàrdia Civil? Per què no havien disparat en la seva fuga? Per què no es trobaven organismes propis del riu als pulmons del basc mort?

Quasi 20 anys més tard dels successos, va sortir a la llum una cinta amb la grabació d'una conversa entre Guàrdies Civils on un explicava a l'altre l'assassinat d'en Mikel Zabala. El basc havia mort durant la tortura de la "banyera" (consistent en summergir els detinguts en aigua impedint-los la respiració durant llargues estones) a la caserna d'Intxaurrondo. Per camuflar l'assassinat, havien injectat aigua del riu Bidassoa als pulmons del mort per donar credibilitat a la quartada oficial.

El més greu és que les autoritats del Govern tenien els informes que documenta el succeït a la caserna de Intxaurrondo. Tanmateix, no van sortir mai a la llum, serà que no els interessava.


Ara, el ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, diu que els que ara afirmem que Jon Anza ha estat assassinat seran objectiu de querelles judicials... potser és que en tenim motius senyor Rubalcaba!
Faran el mateix ara amb en Jon Anza? I ens assabentarem d'aquí 20 anys del que realment va passar?


Fàstic la democràcia espanyola. Fàstic.

II Assemblea de Gràcia Decideix

Aquest dissabte 10 d'Abril a les 10h del matí, als Lluïsos de Gràcia, II Assemblea de Gràcia Decideix.

Amunt graciencs! Tots a participar!


I recordeu:

• Per confirmar l'assistència a l'assemblea del dissabte, aquí
• Per apuntar-te com a voluntari del procés, aquí
• Fes-te amic del perfil de Gràcia Decideix al facebook per estar al corrent de les novetats, aquí
• Si voleu enllaçar des del vostre web, aquí
• O inscribiu-vos al butlletí per rebre les novetats via mail, aquí
  

Què fàcil és donar lliçons...

Mirem una mica el que passa a casa nostra abans d'anar de germanes de la caritat i de bons de cara l'exterior.

Hipocresia espanyola, de nou.

Catalunya maltractada

"Van començar a sortir ja fa molts anys. Ella des del principi no ho tenia clar, però es deixava portar per la voluntad d'ell. Les coses semblava que al principi anaven prou bé; ell la respectava i li prometia regals molt bonics. Tot semblava que anés bé, fins que un dia, durant una discussió, ell la va pegar. Potser no va aconseguir fer-li mal, però la intenció va ser-hi. Ràpidament, però, va afanyar-se a demanar-li perdó, que no sabia què li havia passat, que ho sentia molt, que no tornaria a passar... ella ja havia començat a despertar.

Els dies següents, de cara als amics, semblava que no hagués passat res, que s'hagués oblidat tota la discussió de la nit anterior. Tanmateix, ella encara ho tenia molt present. Allò va ser el despertar de moltes coses. Ara veia que realment tot no era tan bonic com ella sempre havia pensat. Ell sempre tenia dues cares: quan estaven amb altra gent semblava el millor home del món, però tot canviava quan arribaven a casa. Quan estaven sols tot eren males cares, crits, obligacions i discussions.

Al cap d'un mes de la primera agressió, aquestes ja s'havien convertit en una costum. A cada discussió, ell acabava cridant-li i fent-li mal. Argumentava que s'ho mereixia perquè tot era culpa seva, que ella era pitjor per ser com era, que discutien per culpa seva...

La situació era inaguantable. Ella veia que amb ell, la relació no havia d'anar més enllà, que s'estava fent mal a ella mateixa, que es mereixia quelcom millor. Ell estava encantat, mostrava la seva superioritat davant d'ella, però mostrava un rostre fals de cara al públic per evitar crítiques externes.

Ella només veia una solució, trencar amb ell, oblidar-se'n per sempre, que no tornés a aparèixer en la seva vida mai més. Tanmateix, mai acabava de donar el pas, tenia por de sentir-se sola. Potser era això el que es mereixia, pensava. Potser, al ser com sóc, em mereixo el que tinc, reflexionava.
Això era exactament el que pretenia ell, que l'esperit de la noia desaparegués, que deixés de ser ella mateixa i es convertís en una part d'ell, que sense ell, pensés que no és ningú."


Ella es diu Catalunya.
Ell, Estat espanyol.

Aquesta història és la que sempre em ve al cap quan sento parlar d'autonomisme, federalisme i qualsevol mena de subordinació a l'Estat espanyol.

L'autonomisme és la situació perfecte per a l'Estat espanyol. De cara a fora, mostra una falsa democràcia i argumenta, contra les reivindicacions nacionalistes, que cedeix a les autonomies prou autonomia per a satisfer aquest delit d'autogovern.

Encara hi ha catalans que somnien en el federalisme. No ens enganyem, és impossible i irrealitzable. Si Catalunya té voluntat de major autodecisió, no optarà per un federalisme, perquè si vol més autogovern és perquè s'ha adonat que la situació de l'autonomisme és inaguantable, i el federalisme no soluciona aquesta voluntat. Però sobretot és irrealitzable per la voluntat de l'Estat espanyol que, com la del maltractador, vol impedir, com sigui, que ella pugui aconseguir més llibertat.

Ara, toca decidir. És l'hora que la Catalunya maltractada decideixi si vol seguir consentint els maltractes de l'Estat, o creu que ja és hora de ser lliure.


"Un dia, durant una nova discussió, ell no va controlar la seva força, i va acabar matant-la. Ara, ella ja no pot fer-se enrere. Ja és massa tard."

Independència o mort

Frases cèlebres (I)

"Hay menores que desean el abuso e incluso te provocan"

Bisbe de Tenerife

Aquest és el jovent d'avui dia, senyors!

Mare meva...

Si jo fós el pare d'una d'aquestes noies em cauria la cara de vergonya al veure aquest vídeo...

Aquest és el jovent que estem formant? Un jovent que només es preocupa de si els Tokio Hotel toquen a Madrid, que si em compro aquest conjunt em quedarà bé, de si m'he de maquillar per anar a la disco... Això és el que volem per la societat del futur? Què en sortirà de noies i nois que pensen que Franco va guanyar 5 eleccions? Aquests han de ser el nostre futur? Doncs ho veig magre, senyors, molt magre.

Em comença a preocupar, ja no que l'interès per la política sigui baix, sinó que el nivell de cultura i de coneixement històric dels joves d'avui dia, està sota mínims, si és que n'arriben a tenir. Que no coneguin qui va ser Franco i què va fer, ja no és un problema d'educació (dubto que ensenyin a les escoles que Franco es presentava a eleccions), és un problema de mentalitat, un problema de principis propi i un problema de valors. Un problema que els nois i noies d'avui no tenen ni el més mínim interès en res.

Em fa pena, en serio ho dic, veure com el jovent (i no tan jovent) es desentén de la política, li importa un rabe la història i que no es preocupa per res que sigui més trascendental que el "com em queda la faldilla/pantalons" o si "la discoteca està oberta o no". M'avergonyeix que el jovent de la meva societat es mogui en aquests paràmetres. Efectivament, la classe política, allunyant-se cada cop més de la gent, ha generat aquest rebuig en la societat, i més en els joves. Però una cosa és allunyar-se i l'altre és no mostrar-hi cap mena d'interès. Què faran aquests mateixos joves quan es trobin davant d'una urna i amb dret a votar? No anar a votar? Votar el que diguin els papes? M'horroritza pensar-hi.

Jo, sincerament, espero saber educar els meus fills correctament, o almenys intentar evitar el que s'està produint ara. Educar-los en la voluntat de saber, en la curiositat de coneixement. Motivar-los a entendre la seva història, d'on vénen, quines són les seves arrels; en el fons, entendre per què són com són. Que entenguin la importància de la cultura, del coneixement, del saber. Que el saber els farà lliures.

Nacionalisme lingüístic, sí, l'espanyol

Comparteixo una interessantíssima entrevista del eldebat.cat al catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid (sí, de Madrid) Juan Carlos Moreno Cabrera. Autor del llibre "El nacionalismo lingüístico", afirma que l'únic nacionalisme lingüístic és l'espanyol. Immersió lingüística, bilingüisme, nacionalisme lingüístic, són termes que tracta l'autor en aquest llibre.

ENTREVISTA

Us deixo i us recomano un vídeo d'una conferència del propi Juan Carlos Moreno Cabrera sobre el tema de la lingüística i el nacionalisme lingüístic (una miqueta llarg, però val molt la pena observar com un lingüista destrueix tots els arguments més coneguts del nacionalisme lingüístic espanyol):

És sempre interessant sentir, de boca dels que habitualment neguen la realitat, que realment és l'espanyol el que s'està imposant a tot el territori, cosa que no té altre nom que nacionalisme lingüístic. I sobretot sentir-ho de persones enteses en la matèria i que saben el que es diuen.

Molt interessant, sí.

Aberri Eguna 2010

Irun. Pluja, intermitent. Ikurriñes onejant al vent. L'avinguda a vessar de gent. Converses, nervioses per començar. Paraigües amunt i avall. Cafès ben calents per combatre el fred. Crits sonors desperten els veïns. Una txapela. Una altra. L'àvia amb els ulls brillants. Un català, avui, basc. Una banda de música. Euskera, molt euskera. Txupinazo, comença!

Caminar. Crits. Independentzia, i més independentzia. Kurdistan, també. Estelada. Ikurriñes, moltes. Converses entre companys. Joves. Avis. Pares. Néts. Tots. Més euskera. Despistats, parlen català. Presos. Caminar. Pluja. Paraigües. Alegria, molta. Rostres d'il·lusió. País. Trucades als absents. Plors d'un nen. Política, sí, política. Arracades. Euskal Herria, sempre. Palestins. Cartells. Més banderes. Caminar.

Hendaia brama. Caminen. Criden. Ikurriña gegant. Somriures. Unió. Iparralde. Bidassoa. Més pluja. Indepentistak. Pancartes. Cigarrets. Crits. Junts. Somriures. Molts somriures. Esperança. Lluita. Gent. Gentada. Coneguts. Companys de lluita. Unitat.

Parlaments. Escenari. Euskera. Euskal Herria. Askatasuna. Independentzia. Presoak. Etxerat. Feminisme. Música. Solidaritat. Internacioanlisme. Sol. Més euskera. Ikurriña enorme. Justícia social. Nació. País. Aplaudiments, sincers. Sentiments. Esperança, molta esperança. Somriures. Reflexió. Abraçades. Ganes de victòria. Ganes de ser. Família. Llibertat. Eusko Gudariak.

Final.

Principi.

ABERRI EGUNA 2010

El software lliure a la universitat pública

M'agradaria començar evidenciant que Universitat pública i software no lliure són antagònics. El problema, i nosaltres mateixos en som els culpables, és que hem permès l'entrada a les nostres universitats d'aquest software de propietat (o privatiu) al servei dels interessos d'empreses multinacionals. Per aquesta raó i fruit del creixement de la conscienciació. Per aquells que no sàpiguen el que ofereix el software lliure i quines raons justifiquen el seu ús davant del privatiu, podem llegir un post anterior meu on tractava el tema.

Tal i com estan fent moltes universitats s'està avançant per la implantació dual d'alguna distribució Linux, convivint així amb Windows. Aquests són només els primers passos pel que crec que haurien de fer les universitats per reconvertir-se en universitats públiques que funcionessin amb software lliure. Tot i que s'han donat els primers passos encara estem molt lluny d'aconseguir-ho. És molt trist que la mateixa Facultat d'Informàtica de la UPC encara imparteixi docència a través de programes privatius. Per exemple, el primer dia de laboratori d'Introducció els computadors vaig preguntar si existia alguna alternativa lliure del programa privatiu Logicworks per a windows; la resposta que vaig rebre va ser més o menys això: "No. A vegades, hem d'usar Windows." És vergonyós que una universitat que pretén formar futurs desenvolupadors de software imparteixi amb un programa que no ofereix les 4 llibertats ni ofereix el seu codi font.

L'altre problema de l'ús dels programes privatius tant en impartir la docència com a nivell d'administració. Per exemple, és molt macabre que els nostres coneixements i fa que els nostres interessos hagin d'estar lligats a interès empresarials i a empreses que potser d'aquí 2-3 anys pot deixar de millorar aquell software privatiu i no oferir-te la possibilitat d'adaptar-lo a les teves noves necessitats. Un dels altres problemes d'usar software privatiu a les universitats és la quantitats de milers d'euros que s'han de gastar anualment en tenir llicències windows quan podrien tenir únicament alguna distribució linux i si faltés algun programa per aquesta distribució apostar pel seu desenvolupament i evitar la dependència a l'empresa. És lògic que les grans empreses de software vulguin que les universitats imparteixin amb els seus programes, car hi ha un gran nombre de compradors potencials (o obligats) que hauran de comprar llicències, com a particulars que són, per a poder estudiar. A més a més, existeix un interès encara més clau i és assegurar-se que aquells ciutadans que estan entrant en el món laboral només sàpiguen satisfer les seves necessitats en els seus llocs de treball amb aquells programes privatius, car asseguren el pagament de noves llicències a gran escala.

Crec fermament que hauríem de fer com una universitat de Brasil que ja és lliure totalment de software privatiu tant a nivell de docència com a nivell d'administració. Quan decidiren fer el pas, es van trobar que encara hi havien uns quants a programes que encara no tenien una alternatives en Linux i amb el que s'estalviaren durant uns pocs mesos en pagar llicències de programes privatius pagaven a desenvolupadors perquè els creessin adequant-se a les seves necessitats. La gent no s'arriba a qüestionar la quantitat de diners que paguen les Universitat públiques, l'administració de l'estat i escoles d'ensenyança pública anualment en llicències de software no lliure.

Un exemple clau és el pagament inútil de la llicència del paquet de Microsoft Office quan existeix una alternativa com l'Openoffice que permet fer perfectament els informes, presentacions i fulls de càlcul. El que encara és més trist que a les escola ens ensenyessin com usar els diferents programes Microsoft Office dins de l'assignatura d'informàtica quan s'havia d'ensenyar simplement el "processament de textos" o "programes de presentacions".

Aquí us deixo dos enllaços que hauríeu de mirar: un és una breu notícia del diari Público que parla sobre la necessitat d'usar Software lliure a l'Administració pública i l'altre, és un molt interessant, detallat i extens article sobre la posició que hauria de tenir el software lliure a la universitat.

La gran diferència!

Salvem el Cabanyal!

Avui han començat els enderrocaments al Cabanyal. Coincidint amb l'entrada en vigor de la llei que declara que els enderrocaments “no perjudica, daña o deteriora la protección del conjunto histórico de la ciudad", el PP de València ha decidit que, sense fer cas al Ministeri de Cultura, la Plataforma Salvem el Cabanyal i obviant els resultats de molts estudis fets, ja tocava començar, i avui a primera hora ha enviat les grues al barri mariner de València i ha començat l'espectacle. De fet, ahir a la nit, es van començar a senyalitzar les zones a les quals aquest matí es produiria l'enderrocament, parofitant que la majoria de la gent de la ciutat tornava de vacances i així, evitant protestes més ben organitzades, ja que la gent estava enfeinada en plena operació retorn.

Sembla clar que tan sí com no, l'únic que volen els populars valencians és acabar amb aquest barri sigui com sigui.

El Cabanyal, un barri declarat Bé d'Interès Cultural fa més de 17 anys, que forma part de la història de la ciutat valenciana, i que sembla que els populars no els tremola la mà per enderrocar.

Per la seva banda, la Plataforma Salvem el Cabanyal porta 12 anys lluitant per evitar la prolongació de l'avinguda Blasco Ibañez. Una prolongació de l'avinguda que provocaria la destrucció d'un gran nombre de cases (1.652 vivendes), algunes d'elles de la zona declarada com a Bé d'Interès Cultural. Edificis de 5 o 6 alçades substituiran les acutals vivendes que formen la típica trama reticular del barri valencià. Un destrucció que provocarà que moltes persones hagin de quedar-se fora del que ha estat sempre casa seva i amb l'obligació d'haver d'anar a viure a algun altre lloc. A banda de l'impacte personal pels veïns desallotjats, el projecte de la prolongació de l'avinguda Blasco Ibañez provocaria una divisió del barri mariner bestial. Com es veu al gràfic contigu, l'avinguda dividiria brutalment el barri en dos parts trencant totalment el barri i destruint un barri històric.

Sense fer cas a les protestes dels valencians i les valencianes, doncs, avui han començat a destruir el barri. I això no és tot, perquè el PP valencià no només no escolta les protestes veïnals i ciutadanes, sinó que obvien també les resolucions del Ministeri de Cultura on afirma que la llei del PP que permet els enderrocaments suposa un expoli del Conjunt Històric del Cabanyal. Una demostració de força del PP de València que repta al Govern amb la seva decisió de començar amb els enderrocaments, això sí, amb aquesta decisió li plouen les crítiques pertot arreu. Tanmateix, aconsegueixen que es parli més d'això que no pas de la publicació del sumari del cas Gürtel.

A més, els enderrocaments d'avui han estat marcat per les protestes dels veïns i de diferents polítics, que, per variar, han rebut la brutalitat policial. Unes protestes sufocades a cops de porra com, altrament, ja ens tenen acostumats. La policia s'ha encarregat de deixar via lliure a les grues i excavadores, repartint cops de porra als veïns de les cases enderrocades! Aquí us deixo una mostra:

El Cabanyal, una mostra que l'especulació no té límits. Que és ben igual tenir tota una ciutat en contra i, fins i tot, el Govern en contra, que no importa pas. Una mostra que el benefici propi està sempre per sobre de les reclamacions colectives i de la justícia social.

La lluita, però, continua. Els valencians no es quedaran de braços plegats davant aquest atac a les seves vides. La ministra de Justícia ja ha declarat que s'han de prohibir més enderrocaments. La lluita veïnal i dels moviments socials aconseguirà acabar amb aquesta injustícia.

SALVEM EL CABANYAL!

Salvem el Roser!

L'alte dia es va posar la primera pedra del que futurament serà un nou parador nacional a la ciutat de Lleida. Un parador que es constuirà al Roser, edifici històric símbol de la lluita antifranquista i de alt valor històric i sentimental català. Icona de la lluita contra l'ocupació espanyola, el Roser és un edifici històric de Lleida i ara el volen convertir en un hotel de cinc estrelles, un parador nacional (carregat com tenen tots els paradors del rerefons franquista).

L'altre dia es va dipositar la primera pedra d'un projecte que no està exempt de polèmica a la ciutat. La Plataforma Salvem el Roser (vídeo explicatiu) porta dos anys reclamant que s'aturi el projecte i que es respecti el Roser com a símbol històric de Lleida, tanmateix, no els han fet cas i han tirat endavant amb la construcció del parador.

No només neix la polèmica únicament de l'oposició de gran part dels moviments socials i dels ciutadans i ciutadanes. La repressió ha estat un dels pals de paller de les autoritats per a silenciar les protestes de Salvem el Roser. Us deixo un vídeo que explica els fets que es van dur a terme durant la diada de l'11 de setembre del 2008 a Lleida:

Com es pot veure al vídeo, el jove detingut no fa absolutament res, més enllà de cridar. L'únic punible que es pot veure al vídeo és l'actitud arrogant i violenta del mosso d'esquadra cap al jove detingut, una violència desmesurada i sense arguments que el vídeo demostra clarament.

Estem davant d'una nova detenció il·legal i que es fa, única i exclusivament, amb l'objectiu de mostrar als que protesten, què és el que els pot passar si reivindiquen el que és seu. Un exemple de tants que n'hi ha de com els moviments socials pateixen la repressió dels cossos policials amb l'objectiu d'espantar i de buscar sempre un cap de turc.

Cal denunciar la repressió que pateixen els moviments socials del nostre país. Mostres innegable de detencions il·legals com les del vídeo són absolutament denunciables i, malauradament, són el pa de cada dia al nostre país. Que tinguin clar que la repressió no ens aturarà, que no ens farà callar!

Volem que el Roser segueixi sent del poble, de la gent! No volem que s'elititzi un símbol del nostre país com aquest i que se'l converteixi en un parador nacional! Perquè reclamar això no és cap delicte, Gerard Absolució!

La feina ben feta, Girona!

Trobo un acte esplèndid per a fomentar la participació ciutadana a les consultes i per donar volada mediàtica a les consultes del 25-A. Alhora que és important per a reclamar i reivindicar la unitat de tot territori català, de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó, amb la presència de les diferents personalitats dels diferents territoris de parla catalana.

Un 10 per la CUP de Girona, i sort!

Quan la paraula democràcia perd el significat

Un nou pas cap a la resolució, un nou pas cap a la repressió. Un nou pas cap al diàleg, una nova onada policial. Una nova via política, una nova mesura privativa. Una nova iniciativa, una nova prohibició.

Aquesta és la dialèctica que des de fa molts anys es dóna repetidament a Euskal Herria. Una situació que supera totes les lògiques polítiques i socials. Una situació que provoca fets tan inversemblants com l'entesa entre PP i PSOE, o que porta a polítics a desitjar la mort d'altres companys de professió. Situacions que surten de tota lògica política i ètica, però que a Euskal Herria, són el pa de cada dia.

I és que és aquí, a Euskal Herria, on hi ha milers i milers de persones que porten uns 10 anys sense dret a vot. Un vot que els ha estat segrestat una i altra vegada, sense que ningú alci la veu, i si ho fa, que se'l faci callar fàcilment. Amb l'excusa perfecte del "tot és ETA" o de l'"entorn d'ETA" han pogut fer mans i mànigues per evitar i callar les veus dissidents d'Euskal Herria.

Els últims mesos però, alguna cosa s'està movent a Euskal Herria. Quelcom de nou es mou pel territori, una voluntat de resolucio, una voluntat majoritària de normalitat política i democràtica. Una voluntat, des de la democràcia, el diàleg i la participació ciutadana de fer un pas decidit per la resolució i per la pau. Una iniciativa que engresca a molts, entre els que m'incloc. Una iniciativa que es pot descriure de moltes maneres, però per damunt de tot, és una inicitiva que fa por. Molta por. Moltíssima por.

Tanta por té l'Estat espanyol davant d'aquesta voluntat popular basca que no té més arguments que la privació, la repressió i la negació. Una estratègia que fa anys que perdura i que, alhora, fa anys que és permesa amb total impunitat. Ara doncs, que l'esquerra abertzale ha donat un pas endavant, que ha alçat la veu i ha ensenyat la cara. Ara que la negació d'aquesta voluntat era impossible. L'Estat espanyol s'ha tret una nova carta de la màniga. I cada cop se'ls està veient més el llautó. Cada vegada està quedant més al descobert que la voluntat de l'Estat no és la de instaurar una democràcia verdadera, sinó que aquesta no sigui possible. Reduir la voluntat d'una gran part de la població basca a una voluntat residual d'una minoria ciutadana.

Una vegada, el ministre d'Interior espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, proposava a l'esquerra abertzale una elecció : "Bombas o votos?". L'esquerra abertzale ha decidit clara i fermament el que vol, VOTS. I no només vol vots, vol vots i democràcia popular i real, on tots hi puguin ser representats. És per això que han endegat aquest nou procés amb un aire renovat i amb una voluntat cada cop més ferma. I la resposta del Govern és la de la por. La por que els obliga a renovar de la Llei de Partits i no sé quina llei més, perquè és l'únic argument que tenen. Saben millor que ningú que no poden combatre amb les paraules, saben que no tenen arguments per negar l'innegable, no saben com aturar, amb les normes del joc democràtic, una realitat basca que va a l'alça.

I em fa molta gràcia el que diu la Llei de Partits, i la seva cara renovada. Diu que qualsevol càrrec electe ha de condemnar la violència, però no parlen pas d'una violència de forma genèrica, sinó única i exclusivament de la violència d'ETA. És divertit com prohibeixen l'ús de la violència per part d'uns i permeten la violència que ells mateixos utilitzen. O és que no és violència la guerra d'Irak? O que no és violència la presència de l'exèrcit espanyol a l'Afganistan? O no és violència l'assassinat d'en Guillem Agulló? O no és violència homenatjar franquistes i nazis? O no és violència torturar? O no és violència el GAL?

Ben fàcil és parlar de la violència d'ETA i oblidar-se de tota la resta. Ben fàcil és parlar de democràcia i oblidar-se del significat real de la paraula.

D'entre bombes i vots, l'esquerra abertzale ha decidit vots. D'entre prohibició i vots, l'Estat ha escollit prohibir.

Els que no volen solucionar el conflicte quedar clar quins són, no?

"El día que Aznar se volvió loco" (o com es destapa la hipocresia espanyola)

"EL DÍA QUE AZNAR SE VOLVIÓ LOCO

Y todo por una rueda de prensa selebrada en Colombia a la que asistian periodistas españoels y colombianos. "Lo he dicho por activa y pasiva y lo reitero: no se puede dialogar con quiene tienen sus manos manchadas de sangre...". "¡Pero Presidente! -objeta un periodista colombiano- ¿y entonces? ¿No ha venido usted a este país a mediar, a hacer posible la vía del diálogo entre la guerrilla y el Gobierno?". "Sí... Bueno, yo me refiero al País Vasco... Porque en este país es urgente y necesario poner fina la violencia y propiciar el necesaria diálogo que haga posible la paz...". "¿Se refiere al País Vasco?", pregunta un periodista español un tanto confundido. "No... ahora me refiero a Colombia... Allí todos van a ir presos, porque no podemos dialogar con los que matan por matar, con los que han hecho dle secuestro de inocentes una costumbre...". "¿Se refiere usted al senador y a los 6 alcaldes y a los 100 militares que tiene secuestrada acutalmente la guerrilla colombiana?", pregunta ingenuament otro periodista. "No... ahora me refiero otra vez al País Vasco... Cierto es que durante muchos años la viollencia terrorista ha provcado miles de muertos y ha llevado el dolor por igual a unos y a otros, pero hay que intentar el diálogo porque la paz sólo puede ser consecuencia del entendimiento y la concertación...". "Ahora sí que usted se esta refirienda al País Vasco ¿verdad Presiendte?", pregunta otro corresponsal. "No... ahora me refiero precisamente a Colombia, donde el gobierno que presido, al igual que en otras partes conflictivas del mundo, está desempeñando sus buenos oficios como gestor de la paz y el diálogo para poner término a la violencia terrorista...". "A la violencia terrorista... del País Vasco...¿Verdad Presidente?". "No, ahora sigo refiriendome a Colombia, porque no podemos dialgoar, ni llegar a entendimientos con los intolerantes que recurren a la violencia de sus bombas...". "¿Y entonces, qué hace en Colombia, señor Presidente?". "No... ahora estoy hablando de nuevo de País Vasco. Colombia es diferente. Irlanda es diferente. Kosovo es diferente. Yugoslavia es diferente. Irak es diferente. Chechenia es diferente. Los utus y los tutsis son diferentes. El mundo es diferente. Yo, también soy diferente". "

Koldo Sagaseta, periodista d'El Nacional (Republica Dominicana), publicat a Euskadi Informacion, 18 d'Octubre del 1998

He trobat aquest article de fa uns 12 anys amb motiu de la visita del nostre estimat senyor Aznar a Colombia, per mediar en el conflicte entre les guerrilles colombianes i el Govern. Un exemple que l'actitud de l'espanyolisme perdura amb els anys.

Aquest article mostra, a banda d'una falta de lògica en el discurs del senyor Aznar i una total incoherència de les seves paraules, la reiterada actitud del nacionalisme espanyol més ranci i conservador davant els conflictes que afecten el seu territori. Una actitud basada en la negació de la realitat existent i articulada mitjançant la repressió i la mentida.

Una actitud que, tanmateix, no reparen en canviar totalment quan el conflicte a solucionar es troba fora de les seves (imposades) fronteres. Veiem com reiteradament, els espanyols s'embarquen en causes (que, altrament, poden ser totalment legítimes) però que a l'hora de transportar-les a l'Estat espanyol, desapareixen.

Conegut és l'exemple, no fa gaire temps, del posicionament del Govern espanyol i de gran part de la societat espanyola sobre el conflicte i al situació del Sàhara Occidental. Vam poder observar com des de gairebé tots els àmbits de la societat civil i des de la classe política s'afirmaven i es reconeixien els drets del poble sharaui a l'autodeterminació. Ara bé, quan pregunten sobre els Països Catalans o Euskal Herria, tot canvia... i canvia cap a dolent.

Aquesta és la seva manera d'actuar, aquesta és la seva lògica.

Aquesta és la hipocresia espanyola.