Veiem gairebé setmanalment com mitjans de comunicació espanyols critiquen la situació de Venezuela i, sobretot, l'actitut del seu president, Hugo Chávez. Acusant-lo de dictador, autoritari, antidemocràtic i censurador, omplen seccions de política internacional amb mentides, mitges veritats i sobretot, pura demagògia.
Moltes són les pàgines dedicades a les pífies, als errors o, majorment, a les mentides esbombades sobre el procés bolivarià que s'està duent a terme a Venezuela. És sorprenent la capacitat de destacar únicament les qüestions més espinoses i controvertides del procés revolucionari. I magnífica la capacitat de girar la veritat i amagar el que, també, està comportant aquest procés de canvi a molts països d'Amèrica Llatina i, en concret, a Venezuela.
Personalment, estic totalment a favor del procés que s'està duent a terme al país sud-americà. Crec que un procés semblant, no pot despertar més que simpaties arreu. Un procés de canvi que està comportant tantes millores per la població veneçolana, no pot ser amagat i omitit de la manera que s'està fent a Europa i l'Estat Espanyol.
Tanmateix, no puc fer la vista grossa davant les nombroses ocasions en les quals s'ha aplicat una certa censura i una limitació de llibertats personals i, en concret, llibertats d'expressió i premsa. Aquestes actituts són despreciables arreu, la finalitat no justifica els mètodes, i Venezuela no n'és una excepció. Però unes situacions criticables que, tot i censurables, no poden tapar tot el procés que s'està donant allà.
Fa uns dies, coincidint amb la celebració dels 11 anys d ela Revolució, vaig poder llegir una
notícia que feia un repàs i un resum de l'evolució de l'educació durant aquesta època. Un repàs de les conseqüències de les successives reformes educatives que ha impulsat el govern de Chávez.
Un punt que em va semblar interessant deia:
"Para el Gobierno Bolivariano la educación es una prioridad fundamental que fortalece el desarrollo del país, por lo tanto en los últimos años ha aumentado significativamente la inversión en educación, de hecho, en1998 la inversión del Estado en educación estaba cerca de 3,38%, pero para 2008 subió hasta 7%. A esta asignación del Gobierno central se le suman la inversión de gobiernos locales y regionales, así como los enormes recursos dirigidos a las Misiones Robinson I y II, Ribas, Sucre y Che Guevara."Informació que contrasta amb les mesures que s'estan donant a Europa i en concret al nostre país, on el finançament públic s'està reduint i s'està introduint finançament privat a l'educació universitària. Una privatització que s'està accelerant amb el conegut Pla Bolonya.
Un dels mèrits més grans del procés bolivarià és la gran alfabetització que s'ha donat en aquests últims 11 anys:
"Gracias al método “Yo sí puedo”, creado en Cuba y adaptado a Venezuela, se han alfabetizado 1,6 millones de personas para que Venezuela fuera declarada “Territorio Libre de Analfabetismo” de acuerdo con los criterios de la Organización de las Naciones Unidas para la Educación, la Ciencia y la Cultura (Unesco). La Unesco declara a un Territorio Libre de Analfabetismo si llega a una tasa de 4%, el cero absoluto no se puede alcanzar porque existe el límite de analfabetos irreductibles (personas que se resisten al proceso de alfabetización). Sin embargo, Venezuela superó la meta exigida al ubicar su tasa en 0,10%.[...]Asimismo, para 1999 de cada 100 niños de edad preescolar, sólo 35,6 estaban matriculados y asistían a su escuela, pero gracias a proyectos impulsados por el Gobierno Nacional como los Simoncitos, que atiende a más de un millón de niños en edad de 0 a 6 años, en el año escolar 2007-2008, se matricularon 66,18%. Entre los años 1988-1989, de cada 100 jóvenes, sólo 18 estaban matriculados, no obstante, gracias a los programas de educación media, diversificada y profesional aplicados por la Revolución Bolivariana, en el año escolar 2007-2008 se matriculó 42,35%. "És també, Venezuela, el país pioner en educació universitària d'Amèrica Llatina:"Venezuela es el segundo país de América Latina con la matrícula de educación superior más alta, con un 83%, superada solamente por Cuba (sí sí CUBA!), quien ocupa el primer escaño con 88% de matriculación, según el Instituto de Estadística de la Unesco. El Gobierno instaló 2 mil 127 centros informáticos en todo el país. Fueron creadas mil 515 aldeas universitarias y 108 mil 708 nuevos alumnos fueron preinscritos en 2009. Según el Instituto de Estadística de la Unesco, Finlandia tiene el 92%, Grecia el 90% y Venezuela el 83%. El promedio de América Latina es de 29,6%."
I no només els joves són beneficiats per aquest sistema educatiu:
"Es importante destacar que están en proceso de inclusión educativa 1.432.736 hombres y mujeres, que aprenden a leer y a escribir; culminarán el sexto grado, el bachillerato o la universidad, además de la formación de oficios."És doncs, l'educació, un dels pilars més importants del procés bolivarià. Tanmateix, un tema que mai surt als mitjans de masses.
I despreciar els grans avenços que s'estan donant en tema educacional és, per mi, un gran exemple de la demagògia que s'utilitza per criminalitzar el moviment veneçolà.
Personalment, seguiré a favor del procés bolivarià. I utilitzaré aquest espai per a, envers les mentides que ens envien els mitjans de la dreta espanyola, remarcar els mèrits i les millores de la revolució bolivariana.
I aprofitant l'avinentesa, recordar el proverbi:
"-Mira, noi, al socialisme no falla la idea,fallen els homes; al capitalisme falla la ideai no fallen els homes."
Cal mirar la realitat amb una mirada crítica. Quedar-se amb les notícies amb què ens bombardegen els mitjans de masses, només serveix per conèixer la realitat que ens volen fer creure. Cal aprofundir més enllà, cal observar amb ulls crítics per conèixer del cert el què passa al nostre voltant.
No crec que sigui l'única persona que sent vergonya quan passeja per La Rambla i no només pel fet que et sentis un estranger en la teva pròpia ciutat per la gran massificació de turistes o per la munió de japonesos fent-se fotos a la font de Canaletes. Jo sento vergonya per la inseguretat del passeig, la prostitució al carrer, pels souvenirs espanyols allunyats de la realitat catalana... I sobretot, hi ha un problema ètic greu que cal combatre i aquest són les 11 parades d'animals que queden a La Rambla.
LOS POBRES NUNCA SALEN!"
Avui m'agradaria parlar del programari lliure o software lliure. La defensa i l'ús d'aquest, amb el pas dels anys, s'ha convertit en un dels pilars de la meva ideologia i acció, i de la qual mantinc una lluita constant. Un programa és software lliure si ens dóna aquestes 4 llibertats (en detall):
Aquests dies passats, van aparèixer als mitjans (aquí, aquí o aquí), arran d'una compareixença de la senyora Assumpta Escarp, les dades relacionades amb l'ús del metro de Barcelona i altres aspectes derivats. La presidenta de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) va fer un repàs a les xifres que ens va deixar l'any passat.
Sincerament, crec que és l'aposta més clara i valenta de l'esquerra abertzale que he viscut jo.
Volia dedicar un article d'aquest blog a aplaudir la iniciativa que va tenir l'equip del Món a RAC1 ahir dia 16 de Febrer, el programa matinal que condueix en Jordi Basté cada dia de 6 a 12 del matí.
D'aquí onze dies ens aixecarem i serà diumenge 28 de Febrer. I, sembla mentida, però és una nova data important pel país. I dic que sembla mentida perquè segurament, si sortíssim al carrer a preguntar què passa el dia 28-F, poca gent sabria que és el dia on 77 municipis catalans votaran sobre la independència de Catalunya.
En les últimes setmanes em dóna voltes una notícia del nostre barri del Camp de'n Grassot (Gràcia) i no havia arribat a posicionar-me en cap banda, perquè no disposava de tota la informació necessària per estar a favor de la reforma de La Sedeta per crear nous equipaments socials o no. Tots estarem d'acord que el barri viu una deficiència en equipaments socials que cal rectificar, però que sigui la solució el menjar-se mitja plaça per convertir-se en una edifici de diverses plantes amb equipaments socials no tant.
Veiem gairebé setmanalment com mitjans de comunicació espanyols critiquen la situació de Venezuela i, sobretot, l'actitut del seu president, Hugo Chávez. Acusant-lo de dictador, autoritari, antidemocràtic i censurador, omplen seccions de política internacional amb mentides, mitges veritats i sobretot, pura demagògia.
