Utòpics, idealistes, ingenus

Possiblement la cançó que més m'ha entrat del que és el nou disc de Pau Alabajos Una amable, una trista, una petita pàtria.

Utòpics, idealistes, ingenus

D'acord, nosaltres som els utòpics,
idealistes, ingenus
que no fan més que somiar.

Però estem farts
de creuar-nos de braços
mentre la terra s’afona
sota els nostres peus.

D’acord, sabem que no som perfectes,
tenim els nostres punts febles,
però aprenem dels errors.

Almenys vivim amb la
consciència tranquil·la,
perquè hem fet tot el possible
per tal de canviar el món.

D’acord, nosaltres som els il·lusos
guardians de causes perdudes,
inconformistes tossuts.
Però hem dit prou,
ja no volem refugiar-nos
darrere de les paraules,
ara passem a l'acció.

D’acord, ens falta molta experiència,
convé sumar els esforços,
i els càntics de tanta gent,
però anem creixent,
ens fem més forts cada dia,
mai no perdem l'esperança
i seguim avançant.

Hipocresia a l'espanyola

Nou capítol de l'hipocresia espanyola en el seu màxim exponent.

Aquest migdia, els carrers de Madrid s'han omplert per protestar contra els atacs als campaments saharauis d'al-Aaiun per part del govern marroquí i per reclamar la llibertat del Sàhara i la retirada del Marroc d'aquell territori.

De nou, i amb aquesta ja van unes quantes vegades, un conflicte extern treu al carrer a tota l'esquerra progre espanyola que li agrada posar per la fotografia i per deixar clar que són els més implicats en la defensa dels drets dels pobles. Però quins pobles, senyors i senyores?

Estem amb el dret a l'autodeterminació de tots els pobles o estem hi en contra. No es pot apel·lar a aquest dret en uns casos i negar-ho en altres. Si és un dret, l'és per a tothom per igual. Les mitges tintes només demostren una cosa: una gran hipocresia.

Si fins i tot, hi han assistit membres del PP, UPyD! Si us plau, que no em facin riure. Que es treguin tots aquesta mascareta de demòcrata celestial i de progre, i que mostrin la seva veritable faceta. Aquella que quan es parla de Catalunya abaixen la mirada i callen. O aquella que quan es parla de Catalunya és per negar-li tots els drets que ara reclamen per al Sàhara.

M'agradaria veure a tots aquests amb senyeres i estelades a la mà, cridant "Catalunya lliure" o "Prou ocupació espanyola".

Estan a favor del Sàhara per pura imatge de cara la galeria. No volen que el Sàhara sigui independent, volen sortir a la foto del diari de l'endemà per a remarcar la seva imatge progre i multicultural. Res més. De cara, són solidaris amb el Sàhara, i d'esquena, són còmplices de l'ocupació i l'opressió espanyola de la nostra terra.

Pura hipocresia. Hipocresia a l'espanyola.

Empresonar idees

Alguns el volen empresonar per això:

Per mi, només té un nom: Estat d'excepció.

Més enllà de l'independentisme

Sí, més enllà de l'independentisme hi ha vida. En aquest país, a vegades, sembla que la independència ho sigui tot i no existeixi res més. I són molts els i les independentistes que es perden, enrocats en aquesta posició.

No ens hem d'autoenganyar: la independència no ens arreglarà tots els problemes. Ens en solucionarà uns quants, sí, i el primer l'opressió nacional que patim com a poble. Però la independència no és el remei màgic que curi tots els mals que patim, ni totes les injustícies que es donen en l'actualitat.

La independència ens podrà possiblitar gestionar els nostres recursos i ser sobirans en les nostres decisions (bé, això s'ha de veure encara), però que aquest objectiu no ens cegui tota la resta.

El dia 1 després de la independència no haurà desaparegut la injustícia social, la problemàtica de l'habitatge, ni la pèssima distribució de la riquesa. Ni desapareixeran els pobres del nostre país, ni tindrem plena ocupació, ni la banca deixarà d'especular. Ni l'homofòbia haurà acabat, ni les dones cobraran el mateix que els homes, ni la corrupció acabarà.

Per això hem de seguir treballant, aquí i ara, des de dins del sistema, des de tots els àmbits (moviments socials, sindicats, estudiants...) per construir una societat millor i així, el dia de la independència ja tinguem molta feina feta.

Per això, els de l'esquerra independentista ho tenim clar. Independència i socialisme. No som d'esquerres. No som independentistes. Som d'esquerres i independentistes, i un no té sentit sense l'altre.

"Dibuixarem no sols la ratlla al mapa,
també l’esbós d’un canvi més profund:
començarem així una nova etapa,
ningú allà baix, ningú allà al capdamunt."

Santiago Sierra, art coherent

"Estimada señora González-Sinde,

Agradezco mucho a los profesionales del arte que me recordasen y evaluasen en el modo en que lo han hecho. No obstante, y según mi opinión, los premios se conceden a quien ha realizado un servicio, como por ejemplo a un empleado del mes.

Es mi deseo manifestar en este momento que el arte me ha otorgado una libertad a la que no estoy dispuesto a renunciar. Consecuentemente, mi sentido común me obliga a rechazar este premio. Este premio instrumentaliza en beneficio del estado el prestigio del premiado. Un estado que pide a gritos legitimación ante un desacato sobre el mandato de trabajar por el bien común sin importar qué partido ocupe el puesto. Un estado que participa en guerras dementes alineado con un imperio criminal. Un estado que dona alegremente el dinero común a la banca. Un estado empeñado en el desmontaje del estado de bienestar en beneficio de una minoría internacional y local.

El estado no somos todos. El estado son ustedes y sus amigos. Por lo tanto, no me cuenten entre ellos, pues yo soy un artista serio. No señores, No, Global Tour.

¡Salud y libertad!"

Aquesta és la carta que ha enviat l'artista Santiago Sierra a la ministra de Cultura espanyola, González Sinde. L'artista ha rebutjat el Premio Nacional de Artes Plásticas i, en conseqüència, els 30.000€ que suposava el premi.

Sincerament, no coneixia l'artista fins avui i he estat llegint en què consisteix la seva obra. Obres basades en la protesta contra el sistema injust actual, contra el poder abusiu, contra la banca... Totes elles, per tant, amb un fort contingut social i reivindicatiu.

És per això que ha rebutjat el premi, per pura coherència amb els seus actes, amb les seves obres. I realment, em trec el barret. No tothom, i menys artistes, un col·lectiu sempre menyspreat a nivell de subvencions, es nega a acceptar 30.000€ de premi. Poca gent hi ha així de coherent en aquesta vida!

Chapeau Santiago, chapeau!

Vostè és el que no serveix!

"Los movimientos de Batasuna no sirven ni valen"

Paraules de Jose Luis Rodríguez Zapatero, l'home que hauria de gestionar el procés de pau a Euskal Herria, i que es dedica a girar, reiteradament, l'esquena a tot intent de superació del conflicte.

Batasuna ha repetit, per activa i per passiva, que aposta per un procés democràtic sense cap mena de violència. Han afirmat, fins i tot, cosa que mai havien fet abans, que la violència d'ETA, la kale borroka i les extorsions no tenen cabuda en el procés que han engegat. Han signat acords multilaterals amb altres formacions sota les condicions de rebuig a tot tipus de violència. Han declarat la seva intenció de superar el conflicte polític mitjançant una negociació pacífica, regida pels principis Mitchell. Han demanat a ETA una treva amb caràcter indefinit i incondicional, que pugui ser verificada internacionalment.

Però tot això no serveix de res, oi?

El que no serveix de res és l'actitud de l'Estat i dels agents polítics espanyolistes que es neguen a reconèixer els passos que està donant l'esquerra abertzale per a la pau. Una actitud altiva i prepotent que només serveix per perpetuar una situació de violència i repressió a Euskal Herria.

No serveix de res tot el que està fent l'esquerra abertzale?

Jo només sé que ara a Euskal Herria l'únic que continua amb la violència és l'Estat espanyol, que segueix perseguint idees i projectes, amb repressió, presó i tortures.

I malgrat tot, malgrat tot guanyarem!

El segle XXI segueix sent homòfob

Tothom fa veure que és molt progressista i obert de ment, però a l'hora de la veritat vivim en un món plagat d'homofòbia repugnant.

Avui li ha tocat al senyor Berlusconi, ja reincident en aquest tipus de declaracions, que, "ni corto ni perezoso" com dirien en castellà, ha deixat anar: "Val més ser un apassionat de les noies guapes, que ser homosexual". I així de tranquil s'ha quedat l'home.

Però no, no és cosa d'en Berlusconi aquesta actitud homòfoba, cada dia, si sabem parar bé l'orella i obrir bé els ulls, trobarem multitud d'actituds contra els homosexuals.

Que se senti a tort i a dret com li diuen "maricón" a algú en sentit despectiu, com si ser homosexual comportés una connotació negativa inherent; la típica frase de "maricón l'últim!" n'és només un exemple. Que a dia d'avui, el fet que una persona sigui homosexual encara desperti murmuris i burles. O que encara hi hagi vigents lleis contra els homosexuals en molts països.

Però també en el món de la política catalana. Que aquest diumenge vingui a Barcelona, el major homòfob del món, el Papa, i aquí ningú s'enrecordi que, no fa tant, va tractar els homosexuals de malalts mentals o d'amenaça mundial. O que un polític que s'asseu actualment al Parlament català, en Duran i Lleida, defensés els locals que tractaven l'homosexualitat com a una malaltia curable.

Amb el canvi de segle no vam deixar enrere l'homofòbia. El segle XXI segueix sent homòfob. Haurem d'esperar molts anys més per aturar aquesta discriminació?